La dilació de Hamlet

Perplexitats sobre Hamlet: quina edat té realment? Està enamorat d’Ofèlia o no? I, sobretot: quina és la causa de la seua dilació?

W.H. Auden, en Trabajos de amor dispersos. Conferencias sobre Shakespeare, afirma que Hamlet no està ben integrat en l’obra i que manca de la motivació adequada. La clau per a entendre’l com a personatge és que és un actor. Sense fe en Déu ni en ell mateix, Hamlet només pot “actuar”, és a dir, jugar amb les possibilitats. Auden afegeix que per aquesta raó ningú no ha aconseguit interpretar Hamlet sense semblar ridícul. Per la seua pròpia naturalesa, el paper de Hamlet no pot ser interpretat per un actor, perquè un actor és capaç de representar-ho tot, excepte un actor: ningú no pot actuar de si mateix, només es pot ser un mateix.

Josep Iborra, en l’assaig reproduït en l’entrada anterior, insisteix també, des d’un altre punt de vista, en aquest caràcter de comediant de Hamlet.

Pel que fa a la dilació de Hamlet, hi ha, és clar, les dificultats externes, però no sembla que siguen massa poderoses. Les veritables dificultats sembla que són les internes: els escrúpols morals, els dubtes, una mena d’apatia… Per a Coleridge i Schlegel, la causa de la irresolució de Hamlet era l’excés d’especulació o de reflexió mental: Hamlet es perd en els laberints del pensament. El crític anglès A.C. Bradley, però, va remarcar que en realitat la causa de la dilació de Hamlet és un estat de profunda melancolia. La reflexió excessiva no seria la causa d’aquesta melancolia, sinó un dels seus símptomes, juntament amb d’altres com ara la inestabilitat nerviosa, els canvis sobtats d’humor, la mateixa apatia o la incapacitat de comprendre per què no actua.

Hamlet no venja la mort de son pare perquè “la seva raó està malalta”. L’horror d’una humanitat condemnada a la mort i a la descomposició ha desintegrat la seua ment. La fragilitat de les convencions i dels afectes humans, representats pel matrimoni de la mare amb el seu oncle, l’enfonsen en un estat ple d’amargor i de cinisme.

Es podria parlar de nihilisme? Molts crítics han caracteritzat com a nihilistes algunes de les grans figures de les tragèdies de Shakespeare, sobretot Emund, en King Lear, que per a Harold Bloom “és possible que siga la primera figura de la literatura a manifestar les qualitats que posseeixen nihilistes dostoievskians com Svidrigailov en Crim i càstig i Stavrogin en Dimonis”. És cert que, deixant de banda personatges concrets, les tragèdies de Shakespeare no neguen els principis morals de la seua societat. Però tampoc no se’n pot extreure cap lliçó. Hi trobem una interrogació radical, apassionada i dramàtica, sobre l’existència humana; la resposta, si n’hi ha, sembla que ens aboca al buit i al no res. Si de cas, s’assenyala com és de precari el lloc de l’home en la terra, que enganyosos els seus hàbits tranquils i ordenats i la seua parla prosaica. En qualsevol moment, tot això es pot capgirar i el món tornar al caos. Al final de Hamlet Fortimbràs restaura l’ordre, però mentrestant s’ha demostrat com és de fràgil la civilització humana.

Kenneth Clark, en el seu llibre Civilización, va destacar que Shakespeare deu haver estat el primer, i potser l’últim poeta autènticament gran mancat de fe religiosa. Ni tan sols té una confiança humanista en l’home:

“En contrast amb la invocació d’Alberti, que es va dirigir a l’home en aquests termes: «A tu ha estat concedit un cos més graciós que el dels altres animals, a tu la facultat de fer moviments aptes i diversos, a tu sentits agudíssims i delicats, a tu enginy, raó i memòria com un déu immortal», tenim el sol·liloqui de Hamlet:

I jo us diré per què, i anticipant-me evitaré que m'ho hagueu de revelar, i el pacte de secret que heu fet amb el rei i la reina quedarà intacte. Des de fa un temps-la causa no la sé-he perdut tota l'alegria i he abandonat totes les ocupacions habituals; i pesa tant, això, en el meu estat d'ànim, que aquesta obra magnífica que és la terra em sembla un promontori estèril, i l'aire, aquest esplèndid baldaquí, fixeu-vos, aquest bell firmament que hi ha sobre nosaltres, aquest sostre majestàtic guarnit de foc daurat, em sembla com si no fos més que una concentració nociva de vapors pestilents. Quina obra mestra, l'home! Que noble en la raó, que infinit en facultats, que expressiu i admirable en la forma i en els moviments, com s'assembla a un àngel en l'acció i a un déu en la intelligència: la bellesa del món, el parangó dels animals ... I tanmateix, per mi, ¿què és aquesta quinta essència de la pols? L'home no m'atrau en absolut... i la dona tampoc, per molt que el vostre somriure ho insinuï.

(Hamlet, II, 2. Traducció de Joan Sellent.)

Hi ha hagut grans pessimistes des d’aleshores: Leopardi, Baudelaire; però, quin altre ha sentit amb tanta força l’absoluta falta de sentit de la vida humana?

L’endemà i l’endemà i l’endemà

pugen poc a poquet, dia per dia,

fins arribar a la síl·laba darrera

del que es recorda. I tots nostres ahirs

han fet de llum per a un grapat de folls

en el camí que du cap a la cendra.

Apaga’t, consumeix-te, curta flama!

La vida és sols una ombra passatgera,

un trist comediant que gasta fums

i s’escalfa damunt de l’escenari

una hora, i no se’l sent piular mai més.

Una història que ve a contar un beneit

inflada de soroll i ferotgia,

que al capdavall no significa res.

(Macbeth, V, 5. Traducció de Josep Maria de Sagarra.)

Que impensable abans del trencament de la cristiandat, del tràgic esquinçament que va seguir la Reforma; i, no obstant això, jo sent que l’esperit humà ha conquerit una nova grandesa en atrevir-se a plantar cara a aquest buit.”

Un assaig de Josep Iborra sobre Hamlet

Quin comediant més odiós aquest Hamlet! Un comediant en la mesura, precisament, que és un neuròtic. Hamlet —això es veu ja en la seua primera escena— és una naturalesa hipersensible, egotista. Segurament va ser un xiquet mimat i aplaudit, petit personatge d'una comèdia feliç, prop de la falda de sa mare o jugant amb Yorick, el bufó. I, ja adolescent, vivint els seus anys d'escolar sense problemes ni responsabilitats, divertint-se i cercant —ja!— el tracte amb les colles d'actors de teatre...

Quan es produeix la catàstrofe —la mort del pare i el nou casament de la mare— s'enfonsa el món d'aquest príncep consentit. Com que no sap reaccionar adequadament davant la nova situació en què es troba, destituït del lloc privilegiat que hi ocupava, s'afirma en la seua marginació: s'hi instal·la. En compte de digerir a poc a poc la seua dissort i de prendre les responsabilitats que li pertoquen com a hereu, trenca la baralla i comença la comèdia de la seua rabieta infantil. Aquest home "gros" i malencònic es posa la màscara d'una criatura torturada i enigmàtica, que li dóna la il·lusió de "ser" davant els altres. Tota la seua estratègia té com a objectiu que "ells" —la mare i el rei— s'hi fixen. Com més accentue el seu aire turmentat i infeliç, més se'n preocuparan, més s'esforçaran a afalagar-lo.

Ho intentaran en va, perquè això és precisament el que Hamlet vol: inquietar-los, fer-los sofrir, amargar-los l'existència tant com puga. És així com aquest desplaçat es venja i s’afirma. No es deixarà recuperar, però sobretot —és la seua raó de ser— provocarà i boicotejarà la tranquil·litat dels monarques i de tota la cort.

De moment, com que encara no té cap raó "objectiva" per a fer-ho, el seu atac serà dissimulat, servint-se de mitjans que semblen justificats pel trasbals emocional que ha patit. Però, com s'eixampla la perspectiva del seu rol quan l'espectre de son pare li revela que ha estat assassinat! No cap de goig dins d'ell: ja té una "raó" per fer-se l'interessant i fer convergir la mirada dels altres en la seua persona. Les paraules de son pare l'han tret només aparentment de la situació mesquina i ressentida en què es trobava. No passa a l'acció ni fa cap projecte. La revelació del secret li serveix, més aviat, per alimentar la comèdia en què es troba atrapat, per a reactivar d'una manera exaltant el seu "rol". No s'allibera de la seua neurosi, l'agreuja, la radicalitza. I seguirà comportant-se, en el fons, com abans, però ara amb motius que li permetran afermar-se i afirmar-se en el seu conflicte personal. A partir d'ara ja podrà desenvolupar estratègicament el seu paper d'infant despitat i frustrat.

I com és de refinada i subtil aquesta seua mise en scène! La posa en marxa com un mitjà de tortura pròpia i aliena. Incordia i inquieta tothom, fins i tot Ofèlia, que estima. I es martiritza ell mateix perquè, fascinat per la representació que ha muntat, no fa el que hauria de fer ("reste parat com un badoc en somnis, la meua causa oblide"). En realitat, no vol trencar la joguina que té entre mans: li permet de projectar-s'hi. Tots els dubtes de Hamlet, les seues boutades, les seues "metafísiques" no són altra cosa que modulacions del comediant que és per naturalesa i que, ara, viu plenament com un virtuós. Ha aconseguit ser el centre de la cort d'Elsinor, com abans, quan n'era el petit príncep. S'hi manté prolongant la seua farsa, retardant sàviament la venjança, dosificant-la amb una crueldat innoble. Els té a tots —sa mare, el rei, el "bon Horaci", la "dolça Ofèlia", Poloni...— en el puny, i els va ofegant a poc a poc.

El veuen, per exemple, passejant-se amb un llibre obert, davant la mare anguniada que exclama: "Mireu que trist va llegint, oh pobre!" Quin colp de teatre més perfecte i més calculat! I quan diu que hi llegeix només "paraules, paraules, paraules..." ¿com no havien de sentir-se tots el cor trencat, davant aquest dolor sublim?

Un altre cop baix: l'espectacle que munta amb una tropa de comediants —una comèdia que reprodueix punt per punt l'assassinat del pare de Hamlet. Procurarà que hi vagen els culpables per observar-ne les reaccions en veure's reflectits en la representació...

Complicat, retorçut, egoista, Hamlet no vol ningú. Estima només quan ja no cal i pot sublimar el seu personatge: "Ai, pobre Yorick!", diu agafant commogut la calavera del bufó. O en l'escena de l'enterrament d'Ofèlia, per la qual declara el seu immens amor... Sempre ha de fer comèdia; no ho pot evitar. Li calen espectadors que sostinguen la seua imatge, i ben alta. Se'n preocupa fins i tot abans de morir.

“Oh Déu, Horaci ¡quina horrible fama,

si els fets resten ocults, serà la meua!”

L'"horrible fama"...! La tenia ben merescuda. Però també a nosaltres, lectors o espectadors, ha aconseguit entabanar-nos i encisar-nos: el planyem, el veiem com un tipus "sublim". ¿No va ser Goethe qui en parlà com d'una "criatura puríssima"?

Per altra banda, si mirem Hamlet des d'un punt de vista estètic, estrictament literari, i no com un personatge "real", hi trobem que ens produeix una impressió d'autenticitat. Vull dir que no fa l'efecte d'un personatge "teatral", segons les convencions en què es movia el teatre de Shakespeare. En aquest sentit, els drames terribles d'aquest escriptor estan animats per una retòrica tan "excessiva" que ens resulta avui clarament artificiosa, tot i que encara cedim encantats a l'esperit i als tocs genials amb què Shakespeare la fabrica. En el cas de Hamlet, aquesta dimensió retòrica es redueix de tal forma que no la notem a penes, o no en sentim el to artificiós. Quasi ens oblidem que el personatge pertany al món fictici i arbitrari de l'escena. En una paraula, Hamlet sembla poc "teatral". No sona —no ens sona— fals o grandiloqüent. Criatura d'un món convencional, ens convenç...

I és que Hamlet rima amb ell mateix, parla com és; la distància entre teatre i vida hi queda reduïda. "En els temperaments emfàtics —deia Stendhal— l’èmfasi és natural". Això fa que Hamlet no semble, com els personatges d'altres obres de teatre, un determinat "tipus" tractat literàriament segons determinades regles de l'art escènic. Ell les encarna en la seua pròpia substància. Hi troba l'esquelet que el manté en peu. No hi ha, doncs, un decalage entre el seu caràcter i els procediments retòrics. Hamlet parla i es comporta com és: retòricament. Quan davant un llibre diu que hi llegeix només "paraules, paraules, paraules...", s'hi retroba reflectit, "escrit".

En aquesta dimensió "teatral" de Hamlet es troba la dificultat per a l’actor que tracte de representar aquest paper. No hauria de fer-ho, crec, redoblant el que ja hi ha d'emfàtic en el mateix personatge, carregant-lo d'una "teatralitat" que no necessita. Recorde molt vagament la versió cinematogràfica que en va fer Laurence Olivier: s'afegia, crec, amb redundància, al tipus de Hamlet.

Josep Iborra, Breviari d’un bizantí. Arola Editors.

To be or not to be: un comentari i dues interpretacions actorals

Abans de començar a classe l’anàlisi més o menys detallada de Hamlet, vam fer un col·loqui en què els alumnes comentaren la seua reacció com a lectors davant aquesta obra. Molts van coincidir a assenyalar que s’havien sentit decebuts amb el sol·liloqui de l’escena primera de l’acte iii, el famós to be or not to be.

Ja sol passar. Quan alguna cosa esdevé tan proverbial, difícilment arriba a satisfer les nostres expectatives. Però no crec que es tracte únicament d’això. En aquest cas, si més no, la meua valoració d’aquest monòleg coincideix amb la dels meus alumnes. La veritat és que si haguera de fer una antologia de Shakespeare, el to be or not to be en quedaria fora. De més a més, la fama d’aquest monòleg fa oblidar sovint els altres que pronuncia Hamlet, i que potser són millors que no el monòleg per antonomàsia.

És cert que el vers inicial és suggestiu, però em sembla més ambigu i vague que suggestiu. La resta del parlament, com a reflexió sobre el suïcidi, resulta bastant plana. L’opulència retòrica del parlament tampoc no m’entusiasma massa, la veritat. Al contrari.

Tornem al principi: potser aquestes reticències siguen una conseqüència de la trivialització que inevitablement ha comportat la popularitat d’aquest text. Qualsevol analfabet se sent amb forces d’amollar un that is the question!

Per acabar de reblar el clau, hi ha les paròdies, tan abundants, sobretot en el cinema. És un recurs molt repetit, però que no falla mai: quan es vol ridiculitzar algú se’l fa recitar el to be or not to be. Recorde ara una escena particularment hilarant d’El profesor chiflado de Jerry Lewis, en què l’odiós i envarat degà de la facultat acaba recitant el monòleg de Hamlet damunt la taula del despatx, en calçotets i amb els pantalons al garró.

Ara, la millor paròdia és segurament la genial pel·lícula d’Ernst Lubitsch, To be or not to be (1942).

Fotograma de To be or not to be (1942) d'Ernst Lubitsch

Tant se val, però. En aquest bloc hem de mantenir el decòrum i el respecte deguts davant d’un dels textos fonamentals de la literatura universal. Us propose, per tant, que llegiu el comentari que sobre aquest sol·liloqui de Hamlet va escriure el crític anglès G. Wilson Knight en el seu llibre Shakespeare y sus tragedias. La rueda de fuego. També podeu veure i comparar dues interpretacions d’actor: la clàssica de Laurence Olivier (1948) i la més recent de Kenneth Branagh (1996).

Un medievalista nord-americà parla sobre els estudiants actuals

He llegit en l’últim número de L’Avenç (364, gener 2011) una entrevista de Josep M. Muñoz a Paul H. Freedman, un medievalista nord-americà que no coneixia. Freedman és un especialista en la Catalunya medieval. La seua tesi, Tradició i regeneració a la Catalunya medieval: la diòcesi de Vic ((1985), va ser seguida per un segon llibre sobre Els orígens de la servitud pagesa a la Catalunya medieval (1993) i un tercer sobre Images of the Medieval Peasant (1999), així com de dos reculls d’articles. En l’actualitat és professor a Yale, on és el cap del departament d’història. En els darrers anys, el seu interès per la història social medieval ha anat derivant cap a la història de l’alimentació, la cuina i les espècies: ha editat el llibre Food: The History of Taste (2007), que ha estat traduït al castellà per les Publicacions de la Universitat de València amb el títol Gastronomía. Historia del paladar (2009). La mateixa institució editorial ha traduït també un altre llibre de Freedman sobre la demanda d’espècies a l’Europa medieval: Lo que vino de Oriente. Las especias y la imaginación medieval (2010).

A més de comentar els seus orígens familiars, les seues estades a Catalunya i la relació que va mantenir amb la figura de Vicens Vives, Freedman parla sobre els estudiants actuals, concretament els universitaris de Yale. Crec que les seues observacions es podrien aplicar, amb les matisacions que calguen, als nostres alumnes, incloent-hi els de segon de batxillerat. O, com a mínim, servir com a punt de partida per a reflexionar sobre aquesta qüestió que ens toca tan de prop.

Freedman apunta que els estudiants d’ara no els preocupa la política, que són molt divertits, que tenen molts amics i que s’ho passen i saben passar-s’ho molt bé. D’altra banda, segons Freedman, no s’adonen que tot això és incompatible amb una formació intel·lectual seriosa, i que no tenen paciència per a res que siga complicat o que exigisca concentració.

Què en penseu? Estaria bé que professors i alumnes que visiteu aquest bloc diguéreu la vostra. Si voleu, queda obert el debat, doncs.

Ací teniu el fragment de l’entrevista en què Freedman comenta la seua visió sobre els estudiants actuals:

Per acabar, m'agradaria tornar als seus estudiants: com són de diferents respecte de quan vostè era un estudiant a Califòrnia quaranta anys enrere? Com reaccionen ara davant la política? Certament, no els preocupa la política, no hi pensen gaire, excepte que són més optimistes sobre la seva capacitat de salvar el món. Però són més individualistes. «Em faré soci de Teach for America, o passaré un mes treballant en un projecte hidràulic al Salvador, i l'altre meitat de l'estiu la passaré intern en un teatre de dansa». Els estudiants són més trempats del que la gent era a la meva època, són respectuosos de l'autoritat, sense ser-ne presoners, són molt divertits, tenen molts amics, tenen menys sentit de solitud o de la necessitat de solitud. La idea americana de la persona que viatja sola a través del país, del solitari romàntic, del cow-boy, s'ha esvaït: ara viatges acompanyat pels teus centenars d'amics de Facebook. La meva impressió és que, almenys a Yale, els estudiants volen quatre coses, i no s'adonen de com són de contradictòries: volen salvar el món, volen ser rics, volen ser intel·lectuals i volen passar-s'ho bé. És clar que saben que si et concentres a passar-t'ho bé no tindràs temps per estudiar, i per tant hi ha un problema de gestió del temps. Però en com són d'intrínsecament contradictò ries aquestes coses, i que salvar el món i fer-se ric alhora realment presenta un dilema, en això no hi volen pensar, no hi creuen. Però potser en seran capaços ...

Per tant, com li passa a la gent gran, em sorprèn el seu optimisme, i em diverteix la seva incapacitat d'adonar-se de quin és el cost de les coses. En part, això és perquè són joves, i en part perquè estan massa protegits. Jo també era un noi sobreprotegit, però tanmateix si miro enrere, a la meva joventut. la comparació em sembla més favorable ... Però ara és una experiència diferent. I és típic de la gent gran pensar que els joves d'ara ho tenen més fàcil. Tinc molta sort d'ensenyar als estudiants, m'hi diverteixo molt. La diferència més important és que temo que les seves ments són diferents: no estan avesats a llegir o n'estan perdent la capacitat, o potser és que la seva atenció s'ha escurçat, i no tenen paciència per res que sigui complicat o que exigeixi concentració. Ho veus a classe, amb els seus ordinadors portàtils, fan quatre coses alhora, consulten constantment el seu correu, no es poden concentrar en una única cosa: qui se’ls imagina llegint Pierre Vilar o Pierre Bonnassie? No puc fer que els meus estudiants de graduat llegeixin aquestes coses. Però tampoc no voldria acabar fent cas a aquella dita que diu que quan comences a pensar que els teus estudiants són d'un altre planeta, és que ha sonat l'hora de la teva jubilació.

(L’avenç, 364, gener 2011, pàg.28.)

Paul H. Freedman