dijous, 14 d’abril del 2011

Dotze poemes comentats de “Les flors del mal”

La coordinació universitària de l’assignatura de literatura universal va fixar com a llibre de lectura del bloc 5 de la programació, “Crisi finisecular i segle xx. Poesia i teatre”, els poemes de Les flors del mal inclosos en la primera part d’aquest llibre, la que porta per títol Spleen i Ideal. Posteriorment, mostrant una gran sensibilitat davant l’angoixa de professors i alumnes (per aquest ordre), la coordinació va matisar que en l’examen de la selectivitat només podria aparèixer algun d’aquests dotze poemes:

II. L’albatros                                                 

Ja estem tranquils: ara ja sabem què va per a l’examen, la qual cosa, com tothom sap, és l’aspecte més important de l’obra literària de Charles Baudelaire.

Com que jo també vull col·laborar positivament, he pensat de penjar en aquest bloc un comentari per a cada un d’aquests dotze poemes, per si pot ser d’alguna utilitat per als meus alumnes o per als meus col·legues. Clicant en cada un dels poemes de la llista podeu accedir al text del poema, en francès i en la traducció al català de Jordi Llovet, i al text del comentari. De vegades incloc algun vídeo, i alguna il·lustració per a fer bonic. Encara no els tinc tots. A mesura que els vaja penjant, aniré marcant l’enllaç en color blau sobre cada títol.

He d’advertir que més que d’uns comentaris sistemàtics es tracta d’unes notes o apunts. No hi trobareu cap referència a la mètrica, ni a la rima ni a la forma estròfica. Són aspectes que done per suposats: estic segur que els meus alumnes saben què és un sonet i que, com a mínim, tots saben comptar amb els dits les síl·labes d’un vers. És molt divertit. D’altra banda, no crec que aquesta mena d’exercicis aporten res interessant per a la comprensió dels poemes. Una altra cosa seria preguntar-se per la funció d’aquests aspectes formals, com feien els formalistes russos.

Aquestes notes estan basades en els comentaris orals que faig en classe. Per a preparar-los, prenc notes i utilitze el llapis amb profusió per a marcar tot allò que em sembla que va al cor del sentit del text. No seguisc mai cap esquema. M’agrada improvisar en classe, a partir de les observacions i preguntes que plantegen els meus alumnes. M’ajuden molt a entendre millor els textos que els propose.

Pel que fa al cas concret de Baudelaire, la veritat és que resulta fàcil comentar-lo o explicar-lo. El seu estil és clar i precís: clàssic, per tant. La forma dels seus poemes, meticulosa i transparent alhora.

M’han estat molt útils les notes i els comentaris de l’edició de Les fleurs du mal de La Pléiade, a cura de Claude Pichois, i la que va preparar Antoine Adam per a Garnier, publicada en un volum molt bonic enquadernat en tela. Aquesta edició és molt bona i és la que utilitzava mon pare.

El llibre de Walter Benjamin sobre Baudelaire conté observacions molt lúcides i intel·ligents sobre aquest autor i la seua època. Jordi Llovet, en la part que va redactar de Teoría literaria y literatura comparada, comenta breument alguns dels poemes més representatius de Les flors del mal.

Per acabar, propose un joc innocent als meus alumnes i al públic en general: us invite a triar el poema que més us agrade de Les flors del mal i a justificar amb tres o quatre línies la vostra tria, o a esplaiar-vos sobre l’aspecte que vulgueu destacar d’aquest llibre.




diumenge, 10 d’abril del 2011

5.1. Simbolisme i modernitat poètica. Autors més rellevants

Aquesta setmana he dedicat les classes de literatura universal a llegir i comentar poemes de Les flors del mal. En l’última ens vam centrar, sobretot, en els poemes del cicle de l’Spleen. La veritat és que en vam quedar una mica atabalats i, com que no volia que al final de la classe l’Angoixa atroc, despòtica, plantés damunt del nostre crani la seua bandera negra, vam passar a llegir uns altres poemes, més agradables i més bonics també, com ara Harmonia del vespre, El balcó, La música o Invitació al viatge:

Là, tout n’est qu’ordre et beuaté,
Luxe, calme et volupté.

Puc dir que els poemes del cicle de l’Spleen no m’agraden? Sí? Moltes gràcies. Doncs ho dic: els poemes del cicle de l’Spleen no m’agraden. I com que tenim confiança us diré també que els trobe una mica dolents. Excessivament emfàtics. Baudelaire hi opera per acumulació, cosa que certament no es pot dir que siga massa subtil. Ai, la mala influència de Poe! L’èmfasi i el didactisme pifien les més bones intencions literàries. Una altra cosa són els poemes en prosa de L’spleen de París. Molt bons.

Demà tinc la intenció de proposar als meus alumnes que preparen per als pròxims dies un comentari escrit d’algun dels poemes de Les flors del mal. Per a evitar-los certa sensació de vertigen davant el buit, ací tenen, ací teniu, el tema 5.1. Simbolisme i modernitat poètica. Autors més rellevants, per si pot ajudar una mica.

El tema, malgrat el títol, està centrat en Baudelaire. Que quede clar, però, que tant Rimabud com Mallarmé mereixen molta més atenció. En el tema a penes en dic res. De Rimbaud, m’he limitat a reproduir l’article de la GEC. Ara no tinc temps per més.
Mallarmé és un poeta fascinant. Es pot anar més enllà en poesia? Desgraciadament, el seu vers més recordat (perquè s’entén a la primera) és un dels més falsos i retòrics de la literatura universal, que ja és dir: La chair est triste, hélas! et j’ai lu tous les livres. N’hi ha per a matar-lo.

I Rimbaud. Durant un temps, durant molt de temps, ha estat un dels escriptors que més m’han influït i obsedit. Una altra qüestió é si aquesta influència va ser saludable per a mi. Vull tornar a llegir-lo aviat.

Rimbaud sempre ha resultat fascinant, sobretot per als escriptors, precisament perquè va decidir abandonar la literatura. D’això se’n diu força de caràcter.

Per acabar, us propose que sentiu la Invitació al viatge en la veu de Léo Ferré (la traducció del poema al català és de Jordi Llovet):


L'INVITATION AU VOYAGE
Mon enfant, ma soeur,
Songe à la douceur
D'aller là-bas vivre ensemble!
Aimer à loisir,
Aimer et mourir
Au pays qui te ressemble!
Les soleils mouillés
De ces ciels brouillés
Pour mon esprit ant les charmes
Si mystérieux
De tes traitres yeux,
Brillant à trave l'S leurs larmes.

Là, tout n'est qu'ordre et beauté,
Luxe, calme et volupté.

Des meubles luisants,
Polis par les ans,
Décoreraient notre chambre;
Les plus rares fleurs
Mêlant leurs odeurs
Aux vagues sen te urs de l'ambre,
Les riches plafonds,
Les miroirs profonds,
La splendeur orientale,
Tout y parlerait
À l'ame en secret
Sa douce langue natale.

Là, tout n'est qu'ordre et beauté,
Luxe, calme et volupté.

Vois sur ces canaux
Dormir ces vaisseaux
Dont l'humeur est vagabonde;
C'est pour assouvir
Ton moindre désir
Qu'ils viennent du bo ut du monde.
- Les soleils couchants
Revêtent les champs,
Les canaux, la ville entière,
D'hyacinthe et d'or;
Le monde s'endort
Dans une chaude lumière.

Là, tout n'est qu'ordre et beauté,
Luxe, calme et volupté.
LA INVITACIÓ AL VIATGE
Germana, criatura,
pensa en la dolçor
d'anar a viure plegats, molt lluny!
Estimar-se a desdir,
estimar i morir
al país que se t'assembla!
Aquells sols mullats
en cels emboirats
per mi tenen l'encant,
tan misteriós,
dels teus ulls traïdors
que et brillen amb les llàgrimes.

Tot hi és ordre i bellesa, allà,
luxe, calma i voluptat.

Mobles refulgents
polits per molts anys
ens guarnirien la cambra;
les més rares flors,
mesclant les olors
als vagues perfums de l'ambre,
preciosos plafons,
els miralls pregons,
l' esplendorós Orient,
tot hi parlaria
al cor, amb secret,
la dolça llengua vernacla.

Tot hi és ordre i bellesa, allà,
luxe, calma i voluptat.

Mira, en aquests canals,
com dormen els vaixells
amb humor tot vagabund;
només per satisfer
tot el teu deler
vénen de l'altre cap del món.
-Els sols a la posta
vesteixen els camps,
els canals i la ciutat sencera,
de jacint i d'or;
la terra s'adorm
en una càlida atmosfera.

Tot hi és ordre i bellesa, allà,
luxe, calma i voluptat.