Com insultar

En l’entrada Torniamo all’antico e sarà un progresso! em vaig referir a Eiximenis, un dels autors que més m’agraden de la nostra literatura medieval. Desgraciadament, la seua obra encara està inèdita en gran part. El projecte d’edició de les obres completes, Obres de Francesc Eiximenis (OFE), que es porta endavant des de la Universitat de Girona, avança a un exasperant pas de tortuga. Des del 1986 fins ara se n’han publicat tres volums. Moltes gràcies, però encara no podem llegir el Llibre dels àngels, ni la Vida de Jesucrist i, sobretot, no podem llegir el Terç llibre del Crestià, que tracta del mal i els pecats. 

Mentrestant, el millor que podem fer és recórrer a algunes de les antologies d’Eiximenis que s’han publicat fins ara. En primer lloc n’hi ha la que va preparar Albert Hauf per a la MOLC amb el títol de Lo crestià. És una selecció general dels quatre llibres coneguts d’aquesta obra i porta un pròleg imprescindible del mateix Hauf. L’editorial Barcino ha publicat enguany en la Biblioteca Barcino una antologia divulgativa de Francesc Eiximenis sobre educació i cultura amb el títol de Llibres, mestres i sermons. Xavier Renedo s’ha encarregat de l’edició del llibre. El mateix Renedo va publicar el 1993, juntament amb Sergi Gascon, una altra antologia, Prosa de Francesc Eiximenis, publicada en la col·lecció “Tria de clàssics” de l’editorial Teide. Els textos es reprodueixen en la versió original acompanyada d’una versió modernitzada. 

Les millors novel·les de la literatura universal

Porte ja uns mesos indexant i organitzant els escrits del meu pare. Ni tan sols els qui estàvem més a prop d’ell ens podíem imaginar que havia escrit tant. Inflexions i Breviari d’un bizantí ofereixen, fins ara, una selecció mínima de tot aquest material inèdit. Són quaderns i més quaderns de reflexions assagístiques, sense comptar-hi els seixanta blocs del dietari, i carpetes que apleguen fulls de totes les mides. Aprofitava qualsevol paper per a escriure. De vegades, la tarja d’invitació a la presentació d’un llibre o a la inauguració d’una exposició. Quan se li acabava l’espai, la línia de l’escriptura, fina i menuda, canviava de direcció i començava a discórrer pels marges, fent com un marc que envoltava el text central. 

Mentre faig l’índex dels manuscrits, procure no parar-me a llegir massa, perquè, si no, seria impossible avançar en la catalogació. Però ahir, revisant una carpeta plena de mitges quartilles, em va cridar l’atenció una nota en què assenyalava quines eren, per a ell, les millors novel·les de tots els temps. N’havia triat una per a cada segle, del XVII al XIX, i dues per al segle XX. 

Ací teniu aquesta nota de Josep Iborra, per si la voleu aprofitar per a llegir o rellegir durant les vacances: 

“La millor novel·la del segle XVII, el Quijote; del XVIII, el Tristram; del XIX, Guerra i pau; del XX, La muntanya màgica. 

No és La muntanya màgica de Thomas Mann la millor novel·la del segle XX? Altres grans obres com la Recherche de Proust o l’Ulisses de Joyce són monstres literaris. 

Ara, fent parella amb la novel·la de Mann, com a contrapunt, la novel·la Contrapunt d’Aldous Huxley. Totes dues es van publicar en la dècada dels anys vint, crec que la de Mann a principis i la de Huxley a finals. Dues visions antitètiques de la burgesia: l’alemanya, per un costat, i l’anglesa, per l’altre. 

Huxley i Mann: dos autors paradigmàtics de la novel·la del segle xx, de la burgesia europea en el seu moment més crític, entre les dues grans guerres. És, sobretot, la dècada dels anys vint, la d’una belle époque que és ja un carnaval.”