dimarts, 18 de setembre de 2018

Es reedita la «Primera part de la història de València» de Pere Antoni Beuter

El 1982, quan estava acabant els meus estudis de filologia catalana a la Universitat de València, Joan Fuster em va proposar que em fes càrrec de l’edició de la Primera part de la història de València, de Pere Antoni Beuter, i que redactés també una introducció a aquesta obra. Amb el títol de Crònica, es va publicar en la Biblioteca d’Autors Valencians de la Institució Alfons el Magnànim, que dirigia el mateix Fuster. Aquesta edició, exhaurida des de feia temps, s’ha tornat a reeditar ara amb el títol de Crònica. Primera part de la història de València. Han passat molts anys des d’aleshores i he aprofitat l’ocasió per revisar tant la transcripció del text original com la introducció.

Fuster tenia molt d’interès per l’obra d’aquest canonge valencià de la primera meitat del segle XIV. El 1971 havia publicat una breu «Nota preliminar» que encapçalava una edició facsímil de la Primera part de la història de València. Hi advertia que «la nostra “història cultural” d’aquell segle està per fer» i que aquella època va ser «rica i complexa, apassionada i apassionant, i mereix ser indagada a fons». L’interès de Beuter ve determinat, d'entrada, per ser un cas paradigmàtic de diversos aspectes que van confluir en l’ambient cultural de la primera meitat del XVI valencià. 

La Primera part de la història de València constitueix el model de prosa més interessant de la literatura catalana del segle XVI, juntament amb Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfor Despuig. Beuter escriu una llengua culta, però acostada al lector. Molts trets medievals de la morfologia i la sintaxi adquireixen un aspecte modern que s'aproxima bastant al del català actual. La influència del llatí és ara assimilada amb més maduresa, superant l'artificiositat de l’estil de la «valenciana prosa», i els llatinismes lèxics són introduïts en una proporció equilibrada. És cert que se li poden retreure alguns castellanismes estridents, com «collado», «allende», «xarco» o «pelear», però tampoc no són molts per a la seua època. Alguns mots que poden semblar castellanismes al lector actual en realitat cal considerar-los llatinismes no assimilats o mal assimilats. És el cas de les terminacions dels noms clàssics.

Però la Primera part de la història de València, publicada el 1538, no es va continuar en català. La Segunda parte es va publicar directament en castellà, el 1551. Poc abans, el 1546, havia aparegut la Primera, traduïda al castellà pel mateix Beuter. L’actitud de Beuter, a mitjan segle XVI, no era un fet aïllat, ni a València ni a la resta de les terres de parla catalana. El 1564, Martí de Viciana va imprimir en castellà la crònica que segons ell havia redactat originàriament en català. El mallorquí Joan Benimelis, a finals de segle, a l'hora d’editar la seua Història i siti de Mallorca la va traduir ell mateix al castellà. A Catalunya, Ponç d’Icart va decidir publicar en castellà el seu Libro de las grandezas de la ciudad de Tarragona (1572), redactat inicialment en català, «...no porque tenga yo por mejor lengua ésta [la castellana] que la catalana ni que otras, mas como sea natural del invictísimo rey Philipe, señor nuestro, está más usada en todos los reinos».

En publicar, traduïda, la Primera parte, Beuter se n'excusava una mica en l’epístola introductòria: «no es razón que a nadie parezca mal, que siendo yo valenciano natural, y escriviendo de Valencia, a los regidores della, escriva en Castellano, lengua estraña para Valencia, por el respeto del provecho commún y divulgación mayor en toda España de las gracias que Dios ha concedido a este reyno…» Excuses a banda, «el respeto del provecho commún» implicava un mercat més ampli i una major difusió. Philipe Berger va assenyalar fa temps la importància que va tenir la impremta en la decadència del català com a llengua literària. A la llarga, el llibre imprès va reflectir en la creació literària el desequilibri demogràfic existent entre els països de parla catalana i castellana. Escriure en català o, més exactament, publicar en aquesta llengua, no era rendible. Els casos de Beuter, Viciana, Icart i Binimelis corroboren aquesta hipòtesi.

No tot eren excuses en l'epístola de Beuter. Aquest text conté també una de les justificacions més explícites del canvi de llengua que pot presentar la nostra història sociolingüística: «Pues como el tiempo ha traído la diversidad de tantos reynos como en España se partieron (por la venida de los moros) en un general y solo señorío, excepto el reyno de Portugal, paresce que el mismo tiempo requiere que sea en todos una común lengua, como solía en la monarquía primera en tiempo de godos». Tot seguit, i com a típica maniobra compensatòria, Beuter du a terme un elogi de la «lengua valenciana», que ocupa de fet la major part de l'epístola. A més de remarcar que la llengua que acaba d'abandonar es «habla polida, dulce, y muy linda, que con brevedad moderada exprime los secretos y profundos conceptos del alma», Beuter es va empescar el suposat plagi del Petrarca sobre poemes de Jordi de Sant Jordi, com un argument més per reforçar el prestigi del català. Els panegiristes posteriors el van repetir sovint.

Com a historiador, encara que discuteix i contrasta al llarg del seu llibre les diferents fonts utilitzades, i que mostra un especial interès a diferenciar la història de la fabulació literària, Beuter es complau en la relació de llegendes i fantasies. La posteritat li va retreure sobretot el seguiment d’una falsificació bastant moderna duta a terme per un dominic italià, fra Annio de Viterbo —«lo Beroso», en diu Beuter—, que atorgava a la Península uns orígens gloriosament espectaculars. Cal tenir en compte, però, que les genealogies delirants i les mistificacions classicistes eren típiques de la cultura renaixentista. Beuter, creient i citant Annio, podia ser càndid, però no retrògad. En definitiva, participava de les últimes novetats del classicisme historiogràfic del seu temps, com havien fet també els altres historiadors humanistes. 

Algunes de les característiques del llibre de Beuter s’expliquen a partir del context de la historiografia elaborada a la Península a partir dels Reis Catòlics. Aquesta producció es va dedicar bàsicament a fabricar una mitologia que donés suport cultural i ideològic als somnis expansionistes de la política castellana. El passat històric havia de justificar la unitat política aconseguida durant el regnat dels Reis Catòlics i una suposada prioritat castellana a Hispània. Durant el segle XVI, les lletres catalanes van produir almenys una obra que va tractar de contrarestar la ideologia castellanista segregada pels historiadors al servei de la monarquia: Los col·loquis de la insigne ciutat de Torotosa, de Cristòfor Despuig. Beuter també pretén demostrar en la seua obra que els primers pobladors de la Hispània s'estenien entre València i els Pirineus. Però no hi trobarem res que es puga comparar amb la contundència amb què Despuig impugnava les justificacions ideològiques de la supremacia castellana.

A banda del seu interès com a document de la nostra història cultural, el llibre de Beuter es llegeix molt bé. Té un estil àgil i clar, amb incursions freqüents en el llenguatge col·loquial, cosa que li dóna gràcia i vivacitat, sobretot en les pàgines en què Beuter abandona les «autoritats» i narra pel seu compte la història de sant Vicent de la Roqueta o la de sant Bernat de Pintarrafes, o quan refà amb una pàtina humanista l’elogi d’Eiximenis a València. També té gràcia, per al lector actual, la fabulació, gairebé onírica, d’uns orígens mítics de les terres valencianes, que recalcaven, com deia Beuter, «la generosa noblea de tan antiga població i lo agre de tan il·lustre terra».