Retòrica i ensenyament de la literatura (encara una nota sobre Quintilià)

El programa educatiu de formació integral de l’orador que Quintilià va exposar en la seua Institució oratòria era impossible de dur a la pràctica en l’època de tirania en què va viure, i era també impracticable durant el renaixement. Com a tractat de retòrica, però, la influència i la importància de la Institució oratòria ha estat de llarg abast. Fins al XIX l’ensenyament de la literatura tenia una dimensió retòrica explícita i declarada, de manera que l’estudi de la literatura es perllongava en l’aprenentatge de l’art d’escriure, perquè els autors que es llegien a les escoles eren també models a imitar. La feina dels alumnes no era fer comentaris, lingüístics o literaris, com ara, sinó aprendre a escriure i a parlar bé imitant els textos seleccionats. Els comentaris crítics eren competència del professor.

Per a aquest ensenyament literari basat en la retòrica, la imitació no era un mer sinònim de còpia. El procediment imitatiu, de fet, posa en joc diversos processos: la lectura atenta d'un text model, l'obtenció d'un conjunt bàsic d'elements que es volen imitar, la utilització de l'esquema organitzatiu del text i l’aportació personal de variacions. La imitació obliga els alumnes a fixar l’atenció en l’estil d’un text, en la seua estructura organitzativa i en els motius temàtics principals. Quan l'escriptura és l'objectiu d'una lectura, l'interès de l'alumne augmenta i, a més, comença a llegir amb una atenció més gran, no per contestar unes preguntes, sinó per saber com un text aconsegueix el seu poder cognitiu, lingüístic, ètic i moral. De tota manera, fins i tot els mers exercicis de còpia literal poden resultar útils. Marx copiava els textos de Spinoza per a comprendre’ls millor.

Al segle XX, en canvi, la literatura deixa de ser un model per a esdevenir un objecte. El discurs escolar es va convertir en un discurs crític sobre la literatura i l’ensenyament de la literatura es va reorientar cap a l’historicisme, cosa que es va traduir en els manuals d’història de la literatura i en el predomini de la dimensió crítica, canalitzada a través de la pràctica del comentari de text. Potser podríem exclamar com Verdi: torniamo all’antico e sarà un progresso! Sembla que en el camp de les humanitats, i de l’art en general, l’evolució o el «progrés» consisteix a perdre un llençol en cada bugada.