Quin és el llibre més amarg de la literatura universal?

Els Viatges de Gulliver és segurament el llibre més amargament salvatge que s’ha escrit mai sobre la condició humana. Per la seua imaginació i inventiva, per la seua varietat, per la seua fixació en les deposicions i en el pixum, recorda sovint Rabelais. Però és un Rabelais invertit. A l’exultació joiosa de la fisiologia humana de Gargantua i Pantagruel, Swift hi oposa un sentiment de repugnància insuportable. Per a Swift, la fisiologia sempre és denigratòria, especialment quan es veu a través d’una lent d’augment, com a Brobdingnag, on la contemplació dels cossos humans gegantins resulta tan monstruosa com fastigosa. A Lil·liput, la fisiologia també hi ocupa un lloc destacat. Gulliver apaga l’incendi del palau reial pixant-se a sobre, cosa que provoca l’enuig de la reina.

La crítica de Swift difereix de la de Montesquieu i els altres il·lustrats francesos en el fet que no veu cap possibilitat de millora ni de correcció. Està convençut, a més, que la raó humana només serveix per empitjorar les coses. Sempre se sol citar com a mostra de la misantropia de Swift la identificació dels humans amb els yahoos, que no són més que una imatge tètricament envilida de l’home. Per a mi, encara són més depriments els struldbrugs, els immortals de Laputa. Són immortals, sí, però no eternament joves, sinó que la immortalitat els comporta un deteriorament i un aïllament progressiu, de manera que «envy and impotent desires» són «their prevailing passions». La societat de Laputa, però, es protegeix d’aquests «immortals» i els retalla sense misericòrdia els drets i les llibertats, de manera que viuen «like foreigners in their own country». Al vell, foc en ell.

L’odi que Swift sentia per la vida no té res a veure amb l’actitud afectada del satíric professional. Es conta que, en els últims anys, quan s’acomiadava dels amics en una reunió, els deia: «bona nit, espere no tornar-vos a veure mai més». Tenia el costum de llegir aquests versicles del llibre de Job: «que mori el dia que em va veure néixer, / la nit que em va dir: “Heus aquí un mascle!”» Tot plegat, no es pot dir que siga molt raonable. Siga com siga, la lectura dels Viatges de Gulliver deixa un sentiment d’inquietud que no s’esvaeix fàcilment.

Enric Iborra, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions (fragment del contrapunt 97, pàgs. 310-311)

Revisant les galerades d’«Els còmplices»

El passat 29 de desembre us vaig anunciar que Viena Edicions em publicarà Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. Està previst que aparega al març. Aquesta setmana he revisat les galerades que m’ha enviat Marc Donat, que s’ha encarregat de corregir-lo, de manera que el llibre ha entrat ja en la fase final d’edició abans d’anar a impremta. Les galerades d’Un son profund i de La literatura recordada les vaig corregir en paper. Aquestes, en canvi, ja les he corregides en pantalla, des d’un pdf. La veritat és que resulta més còmode, més clar i més fàcil. Marc Donat m’ha marcat en blau les correccions que són indiscutibles i en llapis les que plantegen dubtes sobre el sentit, la claredat o la bondat d’alguna expressió o d’alguna frase.

A l’hora de corregir unes galerades hi ha, d’entrada, les qüestions de caràcter ortotipogràfic: errates, espais en blanc sobrers, mots que es repeteixen al final de dues línies seguides, puntuació, aspectes normatius, transcripció de noms estrangers, etc. A més de tot el que m’ha indicat Marc Donat, m’he fixat bastant en els finals de línia: em molesta que se separen els hiats, cosa que ocorre en molts dels llibres que es publiquen actualment. Per exemple, és habitual llegir-hi «emoci- ons» en lloc d’ «emo- cions», «cre- ació» i no «crea- ció». El trencament del hiat a final de línia pertorba visualment la lectura —si més no, em passa a mi— i fa una impressió de descurança.

Evidentment, el que dóna més feina és tot el fa referència a l’escriptura pròpiament dita, a l’estil. Per al meu desesper, sempre trobe errades en els meus textos, badades que no m’explique, expressions que es poden dir millor, repeticions que m’havien passat inadvertides, signe d’una redacció maldestra, i, sobretot, frases i mots despenjats o poc clars. M’estaria tota la vida corregint el mateix llibre, ampliant-lo per un costat i escurçant-lo per l’altre, deixant-lo reposar un temps per tornar-lo a agafar amb ulls nous, pensant i llegint més coses per completar i modificar el que havia escrit. No pot ser, és clar, s’ha de fer via i s’imposen les ganes d’enllestir el llibre, de desfer-se’n i de passar a una altra cosa.

Em fa il·lusió, és clar, de publicar un llibre. Per desgràcia, aquesta il·lusió, o vanitat pueril, va acompanyada d’un sentiment d’incomoditat. Per a què publicar? Quin sentit té contribuir a la inflació de la lletra impresa? I a qui li pot interessar? Acabe fent com tothom, és clar: em deixe d’escrúpols i de punyetes, i tire al dret. A més, m’ho he passat molt bé escrivint-lo, i escriure’l m’ha estat útil, perquè m’ha obligat a precisar, a assimilar i desenvolupar motius i lectures que em rodaven pel cap. Mentre l’escrivia se m’han ocorregut coses noves, relacions i derivacions que no havia previst, que no se m’haurien ocorregut si no m’hagués posat a escriure. Un altre aspecte positiu: escriure m’ha obligat a trobar una forma per donar sentit i cohesió al llibre, una forma no massa marcada —un ordre sord—, en què cristal·litzen motius molt diversos, que de sobte encaixen, com si es produís un clic. Tots aquesta aspectes, és clar, no tenen res a veure amb el fet de publicar, però no hauria escrit el llibre si no hagués pensat de publicar-lo, si no hagués tingut en compte que alguns el podrien llegir, encara que només siguen quatre gats.

—Molt bé, molt bé, però i de què va Els còmplices? I per què es diu Els còmplices? De quina complicitat estem parlant, si es pot saber? Ja ens imaginem, tractant-se de tu, que no és una novel·la policíaca, però… I què és això de l’ordre sord de la literatura que apareix en el subtítol? La paraula ordre, ni que siga aplicada a la literatura, és absolutament respectable, però ordre sord… ja ens hem perdut! 

—Calma, calma. De moment l’únic que puc dir és que la lectura del llibre contestarà totes aquestes preguntes. A més, en unes pròximes entrades ja en diré més coses. Heu de comprendre que no puc cremar tota la pólvora primer de tot. Amb aquesta nota l’únic que volia contar-vos és que aquesta setmana he revisat les galerades i que l’edició del llibre ja ha encarat el tram final. Només em falta, quan tinga la paginació definitiva d’Els còmplices, de fer-ne l’índex de noms.