Cul-de-sac: una nova col·lecció de Comanegra

L’editorial Comanegra ha presentat Cul-de-sac, una nova col·lecció dirigida per Álvaro Muñoz dedicada a l’humor, la ironia i la sàtira. S’ha estrenat amb dos títols: Notícies fresques, d’Evelyn Waugh, i El corb burleta, d’Edgar Allan Poe. La novel·la de Waugh, publicada el 1938, és una sàtira sobre el periodisme de guerra, i de pas sobre moltes altres coses. Ferran Ràfols Gesa la va traduir per primera vegada el 2010. Ara l’ha revisada per a aquesta edició. La traducció és excel·lent.

Notícies fresques parteix d’una confusió inicial. Lord Cooper, magnat de la premsa londinenca, envia per error un articulista dedicat a la botànica, pacífic i tranquil, a cobrir la guerra civil d’un país africà, Ismaèlia. El lector advertirà de seguida que en aquests temps de correcció política un humor com el de Evelyn Waugh té mala peça al teler. Una mostra: en aquesta novel·la sempre es refereix als negres com els negres. Per si no fos prou, a Ismaèlia hi ha un partit nazi que proclama que els negres són de raça ària, si més no els afiliats al partit. L’únic que passa, reconeixen, és que el sol africà els ha embrunit una mica. També m’ha cridat l’atenció aquesta comparació, molt bona des del punt de vista literari, però que pot resultar pertorbadora per a la sensibilitat actual: «El ministre de l’Interior ismaelita duia un barret fort i una ampla capa militar. El cap d’estació li va treure una cadireta daurada, i ell hi va seure com si fos un daguerrotip, encarcarat, el negatiu exacte d’un victorià respectable: cara negra, bigotis blancs, mans negres.» Finalment, aquesta observació, que es pot entendre en més d’un sentit: «Una raça poc hospitalària de pagesos guerrers cultiva les terres altres i passa els dies en l’oci perfecte de què només pot gaudir qui no pateix mai el destorb de cap vena artística o especulativa.» Ferran Ràfols, en la introducció que ha redactat per a aquesta novel·la, assenyala amb justesa que «rellegit al cap dels anys, Notícies fresques continua sent una obra mestra de l’humor verbal, de la comicitat que prové sobretot de la tria exacta de paraules amb què l’autor decideix explicar-nos alguna cosa».

El segon títol de la Cul-de-sac és un recull de contes d’Edgar Allan Poe. D’entrada, sorprèn trobar en una col·lecció de literatura humorística un autor com Poe, que solem relacionar amb el terror, l’horror, la truculència i els estats d’ànim pròxims al paroxisme. Però el fet és que una bona part dels seus contes, encara que no siga la més coneguda, és de caràcter humorístic i satíric. Això sí, l’humor de Poe és una mica peculiar. Álvaro Muñoz, director de la col·lecció, en l’escrit que ha redactat per a aquesta edició, remarca que «el subtítol de contes tragicòmics respon a la manera amb què Poe planteja l’humor, com una mescla d’elements antagònics que, ben barrejats, fan que ens oblidem de l’antítesi que representen». Alguns dels contes recollits en aquest volum mostren una tendència a l’humor negre (se’n pot dir així?), com ara No t’apostis mai el cap amb el dimoni (Un conte amb moralina). Un personatge amic del narrador, una mica peculiar, com tots els personatges de Poe, es juga el cap amb el dimoni. El cas és que perd l’aposta. I perd el cap: queda literalment escapçat. El narrador ens confessa que va regar la seua tomba amb moltes llàgrimes i com que ningú se’n volia fer càrrec de les despeses del funeral el va fer desenterrar i el va vendre per fer-ne menjar per a gossos. La moralina o la moralitat d’aquest conte està indicada en el títol: no ens hem de jugar mai el cap amb el dimoni, mai. L’ànima, encara, però el cap mai. Esteu avisats.

Un altre relat que cal destacar d’aquest volum és «Vares ser tu!», el primer relat detectivesc humorístic de la història. O La vida literària del senyor Pol de Llonsis, exdirector de «Lletres d’Ànneres», explicada per ell mateix, una sàtira del món literari, que el traductor ens ha acostat de manera hàbil i efectiva. Un relat com aquest, ple d’al·lusions al món editorial del seu moment, és difícil d’entendre si es tradueix literalment. El traductor, Jaume C. Pons Alorda, ha fet també una versió d’aquests elements culturals, i ha substituït els noms de les revistes angleses que es citen per unes altres que resulten familiars per als lectors en català: Deduccions, La Mentora, Cerra d’Oc o L’Avançada.

Humor negre a banda, Poe explota a fons, com en molts dels seus contes més coneguts, el gust per la paradoxa i pel grotesc. En El sistema del doctor Quitrà i del professor Plomelles, un personatge decideix visitar un manicomi de molta anomenada per comprovar els nous mètodes que s’hi fan servir per a tractar els bojos. El director el rep amb una gran cortesia i el convida a sopar, acompanyats d’un gran nombre de convidats. Durant el sopar, amenitzat per un grup de músics amb violins, pifres, trombons i un tambor, li va explicant detalls del tractament que reben els interns al seu establiment. Un dels seus procediments terapèutics està basat en la reductio ad absurdum: «Hem tingut homes, per exemple, que es pensaven que eren gallines. En aquells casos la cura s’aconseguia quan la seva idea era acceptada com un fet irrefutable, de fet es tractava de portar el pacient fins al límit de la seva idea i dir-li que era un idiota si no ho feia, i així li prohibíem qualsevol aliment diari, durant una setmana sencera, que no fos l’adequat per a una gallina.» La tirada per la paradoxa fa un pas més enllà en una altra observació del director. Un boig, diu, pot estar durant un temps en «calma», però al final sol acabar furiós. La seua astúcia és també proverbial i enorme. Per això, «quan un boig sembla completament sa és el moment de vestir-lo amb una camisa de força». Aquest conte m’ha recordat en més d’un punt La carta robada, un dels que més m’agrada de Poe. Voldria contar-vos-en més coses, però no en dic més perquè si no m’acusareu d’aixafar-vos la guitarra amb l’espòiler. Només deixeu-me afegir que el final del relat és espectacular, delirant, manicomial. Tot plegat acaba en una mena de Pandemònium, amb el personatge narrador refugiat davall d’una taula i els violins, pifres, trombons i un tambor, que no paren mai.