Una lliçó sobre literatura

Impulsada per la Càtedra Màrius Torres d’Estudis de la Universitat de Lleida i coeditada per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, s’ha presentat recentment «Primera lliçó», una col·lecció dedicada a oferir visions sumàries de diferents matèries relacionades amb la literatura en general i la catalana en particular, amb to sintètic i divulgatiu, en volums de petit format i extensió. Està adreçada a qualsevol persona interessada en la literatura i, més particularment, als alumnes universitaris d’estudis humanístics, sobretot als de filologia catalana.

El primer títol de la col·lecció, Primera lliçó sobre literatura, de Pere Ballart, té com a objectiu explicar què és la literatura i per què continuem donant aquest nom a una sèrie de textos a què la gent sembla atribuir característiques comunes. Concebuda en dues parts, la primera gira, en paraules de l’autor, «a l’entorn de la seva definició i dels problemes que la compliquen, mentre que la segona s’obre a considerar, un per un, de manera sumària, els tres grans gèneres que convencionalment la representen: poesia, narrativa, teatre».

Tots sabem què és la literatura. O això pensem. Però quan intentem definir-la comencen els problemes. Fins al segle XVIII la «literatura» comprenia tot el conjunt de llibres i escrits: de tema filosòfic o científic, narratiu o històric. Després, aquest concepte es va especialitzar i es va referir només a certes classes d’escriptura: el que es podria anomenar l’escriptura imaginativa i creativa, bàsicament la novel·la, el teatre i la poesia. Hi ha una separació, per tant, respecte a la ciència, la filosofia i la història. Però això no està tan clar: alguns llibres de filosofia o d’història també es considera que són literatura o, si més no, que tenen valor literari. I la literatura inclou també llibres que no es poden considerar d’imaginació o de ficció, com els diaris i els llibres de memòries.

Ballart remarca que la paraula literatura, en el sentit que sol tenir avui, «és d’introducció tardana, i només des de principis del XIX adquireix el significat actual, referit a la creació imaginativa». Però a finals d’aquell segle, l’estudi d’aquesta matèria va experimentar un punt d’inflexió. A la Rússia prerevolucionària, un grup d’estudiants de les universitats de Moscou i de Sant Petersburg, descontents amb un ensenyament que obligava a llegir la literatura només en clau històrica i biogràfica, van impulsar un programa alternatiu que feia de la llengua el principi irrenunciable de la investigació literària. Es va estendre, per a denominar-los, l’etiqueta de formalistes. El seu objectiu no era altre que «establir l’estatut diferencial dels textos literaris respecte de qualsevol altre escrit». Entre els principals factors que determinaven aquest estatut diferencial hi havia el llenguatge literari, sobretot el de la poesia, que els formalistes russos concebien com una desviació del llenguatge usual prescrit per la norma i el costum, amb un efecte de desfamiliarització o d’estranyament. Més tard, un altre formalista rus, Roman Jacobson, va promoure a un primer terme la condició estètica, formal i significant del text, l’anomenada funció poètica, com la característica definitòria d’un text com a literatura.

Per desgràcia, com va demostrar Jonathan Culler, el valor explicatiu d’un principi com el de la funció poètica és tan escàs que permet ser aplicat a qualsevol text. Cap mena de desviació no explica satisfactòriament el text poètic. Qualsevol text és retòric. Culler no va ser l’únic a sotmetre a judici crític tot el llegat formalista i estructuralista. En aquest punt convé recordar que al segle XX no tot ha estat formalisme i estructuralisme. Hi ha hagut grans crítics que es van girar d’esquena, o de cul, a tota aquesta tradició, com ara Lionel Trilling, i que potser ajuden a entendre millor què és la literatura.

El fet és que cada una de les característiques que s’han adduït com a pròpies dels textos literaris es pot refutar amb facilitat. Així, com recorda Ballart resumint les objeccions del crític britànic Terry Eagleton, la ficció seria la característica de la literatura, però hi ha obres literàries que no són de ficció. La literatura vindria delimitada per un ús especial del llenguatge —la funció poètica—, però hi ha obres literàries que no presenten cap llenguatge especialment elaborat i hi ha mostres d’aquest llenguatge en textos que no vacil·laríem a qualificar de no literaris. La literatura consisteix en textos sense finalitat pràctica. La literatura són els textos socialment molt ben valorats. Deixe que el lector es distraga pensant pel seu compte les objeccions corresponents.

Ballart destaca que Eagleton, en un dels seus llibres posteriors —The Event of Literature (2013)—, fa memòria del seu antic antiessencialisme a l’hora de definir la literatura, però ara assumeix que «el fet que la literatura no tingui cap propietat essencial no la desautoritza en cap sentit com a categoria teòrica». Els criteris abans refutats no són necessaris ni suficients per a considerar un text com a literari, però ja no els descarta. Tot plegat, bona part de la teoria literària del segle XX és un fer i desfer continu. En el cas d’Eagleton, un viatge d’anada i tornada. Ballart conclou que «d’un producte cultural com ho són la literatura o l’art només en podrem proposar una definició oberta i relativa, històricament canviant». Però com que cal fer via, en la pràctica això es tradueix a identificar la literatura amb el conte i la novel·la, amb la poesia i el teatre. En la segona part, Ballart repassa les característiques principals d’aquestes gèneres, com solen fer la majoria manuals, però les il·lustra i comenta amb diversos textos, triats amb molt bon gust, com ara La mare, de Natalia Ginzburg, un conte extraordinari, que el mateix Pere Ballart ha traduït al català per a aquesta ocasió.

I l’assaig? Què fem amb l’assaig? Ballart hi fa referència en més d’un pas, però al final el deixa de banda i l’ignora. Sembla que l’assaig qüestiona moltes coses a l’hora de definir què és literatura i què no. Fa nosa. En la pràctica, l’assaig s’ha convertit en una mena de calaix de sastre on s’encabeix tot allò que no és clarament narrativa, poesia o teatre. Per això, es recorre sovint a una etiqueta més exacta en principi: la no-ficció. Així, hi ha d’una banda la ficció: els tres gèneres literaris per antonomàsia. I de l’altra, la no-ficció, que té l’inconvenient d’incloure textos literaris i textos no literaris. Està clar que els llibres escrits per Montaigne, Gibbon o el doctor Johnson són literatura, i que el manual de la rentadora i la llista de la compra, no. Nietzsche, sí. Plató, també. I Hegel? I Marx? I Gramsci? I una biografia?

No ens n’anem tan lluny. I aquesta Primera lliçó sobre literatura? El seu autor escriu en la pàgina 52: «això que ara mateix escric és obvi que no és literari.» Com que és tan obvi, no explica per què. És una llàstima. Jo no ho veig tan clar, ni tan obvi.

(Publicat en Blog de l'Escola de Llibreria.)