dilluns, 18 de juliol de 2011

Injúries i renecs en la literatura

El text d’Eiximenis que reproduïa en l’entrada anterior m’ha fet pensar en l’ús dels insults i dels renecs en la literatura, com a procediment retòric i com a imaginació verbal. Se’n podrien citar tants exemples il·lustres! Em vénen al cap, de seguida, els epigrames injuriosos —injuriosament pornogràfics— de Catul i de Marcial. O els sirventesos del nostre Guillem de Berguedà. O els dicteris que Jaume Roig va escampar a tort i dret en l’Espill. En l’Infern de Dante també se’n podria espigolar una bona mostra. Sant Vicent Ferrer, que disfrutava tant assenyalant amb el dit, reporta en els seus sermons detalladament com renegava la gent. Els renecs que esmenta, santament indignat, fereixen dolorosament la sensibilitat del lector actual. 

Deixem la literatura medieval, que sempre és una mina per a tot, i acostem-nos a l’edat moderna. Crec que una de les obres de la literatura universal on més vegades apareix l’expressió “fill de puta” és en el Quixot, concretament en la forma “hideputa”. Hi ha un capítol, el XIII de la segona part, que conté unes disquisicions entre Sancho i un altre escuder sobre el caràcter denigratori o encomiàstic, segons el cas, d’aquesta expressió: 


«—Y ¿qué edad tiene esa señora que se cría para condesa? —preguntó el del Bosque.
—Quince años, dos más a menos —respondió Sancho—, pero es tan grande como una lanza, y tan fresca como una mañana de abril, y tiene una fuerza de un ganapán. 

—Partes son ésas —respondió el del Bosque— no sólo para ser condesa, sino para ser ninfa del verde bosque. ¡Oh hideputa, puta, y qué rejo debe de tener la bellaca!
A lo que respondió Sancho, algo mohíno: 

—Ni ella es puta, ni lo fue su madre, ni lo será ninguna de las dos, Dios quiriendo, mientras yo viviere. Y háblese más comedidamente, que, para haberse criado vuesa merced entre caballeros andantes, que son la mesma cortesía, no me parecen muy concertadas esas palabras. 

—¡Oh, qué mal se le entiende a vuesa merced —replicó el del Bosque— de achaque de alabanzas, señor escudero! ¿Cómo y no sabe que cuando algún caballero da una buena lanzada al toro en la plaza, o cuando alguna persona hace alguna cosa bien hecha, suele decir el vulgo: “¡Oh hideputa, puto, y qué bien que lo ha hecho!?” Y aquello que parece vituperio, en aquel término, es alabanza notable; y renegad vos, señor, de los hijos o hijas que no hacen obras que merezcan se les den a sus padres loores semejantes.» 


Ja en l’època contemporània, un gran especialista en la injúria, com recordava Jorge Luis Borges en la seua Biblioteca personal, va ser Léon Bloy, “desdichadamente para su suerte y venturosamente para el arte de la retórica”, com quan va escriure que va conèixer el baró de Rothschild i que va haver d’encaixar “lo que se ha convenido en llamar su mano”. 

Una de les mostres més espectaculars de frenesí injuriós i blafematori que recorde és Mort a crèdit, la novel·la de Céline. No tinc ara l’exemplar a mà per reproduir-ne algun fragment. Llàstima. Fuster, en els articles dels últims anys que va publicar en la cartellera Qué y Dónde, també va desplegar un gran virtuosisme en aquest camp. Una vegada es va referir al Consell, com a “la coalició feixistoanalfabeta presidida per les galtes porcines de Monsonís”. El de les galtes porcines es volia querellar amb Fuster, però li van aconsellar que ho deixés córrer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada