Planiana (155)

Avui, 25 de juliol del 76, he llegit al diari que la part més corrompuda del nostre litoral és la compresa entre Barcelona i Mataró. En el curs d’aquesta temporada en què els diaris porten tantes notícies versemblantment falses, aquesta té tot l’aspecte de ser versemblantment autèntica. Recordo haver llegit en el cèlebre llibre de l’escriptor irlandès James Joyce que la quantitat de matèria fecal que deposa cada any un ésser humà equival a un pes —enrasat— de 36 quilos. En la suposició que Barcelona ciutat tingui, mal comptats, dos milions d’habitants i que, a la vall del Llobregat, hi habiti un altre milió, la multiplicació fa una quantitat de matèria considerable. Per les clavegueres de la ciutat i pel riu baixa al mar una quantitat suplementària de moltes altres coses infectes. Pel que fa referència a la notícia de Joyce, haig de dir que la considero més correcta que la de qualsevol estadística tecnocràtica dels països hiperbòlics, com és, generalment, el nostre país.

Després hi ha els corrents del mar, que solen seguir els vents dominants. Al cap de Tossa, el nostre litoral s’inflexiona devers ponent i forma la golfada del Maresme. És per aquesta raó que, del vent que nosaltres en diem llebeig o garbí, a Barcelona en diuen ponent. El vent dominant en aquell litoral és el sud-oest aponentat i, per tant, el corrent del mar i el vent porten els residus cap al nord-est, o sigui cap al Maresme —cap a Mataró concretament. És perfectament natural, doncs, que el litoral BarcelonaMataró sigui molt castigat per la dejecció de matèries humanes de la gran Barcelona.

És curiós l’entusiasme que produeixen aquestes enormes aglomeracions urbanes i que els qui les impulsen no pensin mai en la merda.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (154)

La literatura. Els escriptors. Hi ha persones que quan tenen una ploma a la mà es tornen diferents del que són habitualment. Volen escriure preciós, ideal i naturalment modèlic. Pobra gent!

Hi ha escriptors que en parlar d’un cavall en diuen un impetuós corser. No és una equivocació. És una bestiesa. El cèlebre Duhamel, les novel·les del qual foren tan llegides i ara —ja fa anys— han desaparegut de la circulació, igual que les de Gide, presenta en una de les seves obres un personatge que en societat fa pets. Duhamel diu que feia «sorolls inexpressius». Error total. En literatura, s’ha de dir la veritat sempre. S’ha de ser, si és possible, una mica Rabelais. Tot fa suposar que Rabelais ha durat i durarà més que Duhamel, predicador humanitarista i fals —dissimulat d’èxit immens. Duhamel fou, naturalment, de totes les Acadèmies possibles i de l’Acadèmia Francesa. Pobre Duhamel! En el moment que Stendhal publicava les seves novel·les, un crític de la seva època, Jacquemont, escriví que les novel·les no valien res perquè el seu autor escrivia com un porter —com un concierge. És el millor elogi que es pot fer d’un escriptor. En la literatura en prosa, s’ha d’escriure i fer intel·ligible la conversa humana, com, diríem, qui escriu a la família! Aquesta és la literatura que persisteix, que està per sobre de les modes, que duren un moment.

Quan s’ha observat i pensat llargament un objecte, una història, escriviu ràpidament: totes les coses supèrflues i inútils queden eliminades totalment. Que la ploma no pugui seguir el vostre pensament. Aquest és el problema. És difícil. Però aquest, és, potser, l’únic camí. Fora d’això, tot és secundari.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (153)

Els resultats de la literatura són una cosa que puja i baixa; tot el que es fa en aquesta terra és igual. Les coses de vegades pugen i altres vegades baixen. Tot es fa segons els anys que es travessen. Només hi ha una cosa immòbil, fixa, terrible: la indiferència de la naturalesa. És per aquesta raó que en els meus escrits hi ha tantes coses sobre el clima, que, en definitiva, és la cosa més propera que tenim —sense saber-ne absolutament res— de la naturalesa. No he escrit mai la paraula Natura; si alguna vegada es troba en els meus llibres és degut al corrector de proves, que és, sempre, un personatge importantíssim i de tracte difícil, sobretot donada la meva ignorància. La paraula Natura és un gal·licisme primari: el que utilitza el poble és la paraula naturalesa, que jo sempre he escrit amb minúscula, com correspon a una paraula tan vasta, impressionant i decisiva. Si escrivim amb minúscula les paraules pare, mare, família, etc., ¿per què no hem d’escriure aquesta paraula de la mateixa manera? En aquest país no es pot fer res sense projectar-hi un punt de pedanteria. Sempre naveguem entre un milhomes i un copista. És horrible.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (152)

A mesura que la vida va passant i us trobeu en la vellesa, aquesta cosa tan estranya que tenim en el cos, anomenada la pròstata, agafa una importància incomprensible. En el procés d’evolució d’aquest òrgan —o d’involució—, de vegades m’ha arribat de veure rajar una aixeta, i immediatament he sentit unes ganes d’orinar indispensables i fatídiques. D’entrada, el primer moviment és d’incomprensió. Una de les coses més difícils de comprendre, per això que s’anomena pedantescament la intel·ligència humana, és el fet inqüestionable de la fatiga del cos —de la fatiga de tota la matèria— és a dir: l’entrada en la vellesa, fins i tot quan la persona no està aclaparada per cap malaltia específica. Ja ho digueren els moralistes: és molt difícil de ser vell. Fer el paper de vell és una cosa diferent, terriblement grotesca.

De vegades em pregunto si no hem estat posats en aquest món per fer un seguit de papers ridículs davant les coses inevitables o atzaroses de les històries que ens rodegen. En definitiva, és gairebé segur que no fem res més. Les excepcions són raríssimes i dignes dels més grans elogis. En la guerra com en la guerra i en la vellesa com en la vellesa. Resulta, però, que quan som en la guerra volem fer la pau i quan som vells volem ésser joves. La vida és una impressionant collonada ridícula.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (151)

Recordo ara el bosc de faigs que vaig veure a la Baixa Garrotxa, a Finestres, un bosc que semblava una catedral gòtica d’arbres, amb la llum incerta que hi havia dins, tan suau, una llum somniada. A la part de ponent de la vall de Bianya, hi plovia i hi havia molts arbres. L’aigua feia brillar les fulles i creava un ambient de calma i de benestar. El silenci del bosc era total. El cel baix semblava avivar la memòria, us feia pensar en els detalls, us portava a pensar en coses de la vida que en produir-se no havíeu comprès gaire, a pesar dels personals escarafalls, i que ara se us apareixien, molt més complicades i impensables. El recolliment que produeix la pluja, en un espai d’arbres, és un gran al·licient mental. El recolliment, l’atenció, la vivacitat del record, la cura dels detalls, el treball de la imaginació, em semblen, en aquest moment, alguna cosa per no fer l’habitualisme vulgar i insuportable.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (150)

És sempre més assequible i fàcil escriure coses confuses i enrevessades que escriure una llengua intel·ligible i normal. Si la confusió prové del tema complicat, s’ha de veure sempre si el tema existeix realment o és una pura il·lusió de l’esperit, una pura bombolla de sabó. O sigui no res. Si la qüestió prové de l’estil, la cosa és més intencionada i maliciosa. Aquest tira per a geni. Potser ho és. Momentàniament és un pedant. Fa seixanta anys, Carles Rahola em digué a Girona: «Jo prefereixo un país d’analfabets que un país de pedants». Aquesta frase m’ha quedat.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (149)

El que m’agradà potser més de París foren les llibreries. Quina meravellosa, abundant, riquesa de llibres! Jo em trobava en el millor moment per a comprendre aquella fabulosa quantitat de paper: ja feia un quant temps que m’agradava de llegir. Ara, és clar: si me’ls haguessin donats a la babalà, molts d’ells, no els hauria acceptats de cap manera. No hauria acceptat cap llibre acadèmic, per més ben fet que hagués estat, ni cap novel·la d’amor —en vaig veure tantes!—, ni cap llibre retòric purament verbal, sense cap realitat visible, ni cap llibre copiat —n’hi ha moltíssims, etc. És una qüestió, la dels llibres bons i els que no valen res, que, per poca sensibilitat que hom tingui, es resol de seguida. ¿Com es resol? No ho sé pas. És una cosa instintiva. No es tracta d’endevinar res. Es tracta de triar, d’una manera instintiva. Enmig del gavadal dels llibres inútils, hi ha els llibres bons. En vaig comprar alguns. Si no els hagués poguts comprar i hagués estat factible, els hauria robats. Jo volia tenir una petita biblioteca. Potser aquests llibres foren el seu inici.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (148)

La lectura de raves literaris fa, si hom disposa d’una certa sensibilitat, que l’aparició d’un llibre bo, divertit i autèntic, plantegi la diferenciació i que hom s’hi enganxi, indefectiblement. Són els llibres de baixa qualitat —pesats, avorrits, copiats, inintel·ligibles— el que us fa adonar dels llibres bons, clars, directes, de precisa adjectivació, sense demències imaginatives irreals artístiques, amb una permanència absoluta de les coses i de la vida.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca