Assegut al vestíbul del Micalet, mentre espere que la xiqueta acabe la classe de flauta, fullege uns exemplars de Presència i d’El Temps. En el número 1.425 d’aquesta última revista em crida l’atenció de seguida una entrevista amb Juan Lerma, director de l’Institut de Neurociència d’Alacant. En l’entrevista, que porta per títol «El cervell és l’ànima del cos», aquest científic planteja diverses qüestions que fan rodar el cap i fan pensar alhora, com ara que en un futur més o menys pròxim serà possible eliminar un record de la ment d’una persona: «Quan sapiguem tots els mecanismes que porten a emmagatzemar un record, podrem interferir perquè un determinat record no s’emmagatzeme. Imagineu-vos algú que ha estat víctima d’un atemptat i es queda traumatitzat per a tota la vida. Si poguérem impedir que aquell fet quedara fixat en la memòria, seria com no haver-lo viscut. I, no havent-lo viscut, no viuria amb l’amargura que això li provoca i, per tant, seria més feliç. »
La nostra memòria, pel seu compte, elimina contínuament part dels nostres records per fer lloc a uns altres i per facilitar-nos la vida. Ho fa, això sí, sense consultar-nos i d’una manera que de vegades sembla més arbitrària que selectiva. Les raons dels seus designis se’ns escapen sovint. El que planteja Lerma, però, és diferent. Es tractaria d’eliminar voluntàriament un record determinat, igual que esborrem uns arxius del disc dur del nostre ordinador. Lerma pensa en l’eliminació de records traumàtics o especialment dolorosos, cosa que ens alliberaria de tensions i patiments.
Deixant de banda els falsos problemes ètics de sempre que podria plantejar aquesta possibilitat, se m’ocorre un inconvenient. Encara que un record es podria eliminar de la ment d’una persona, és molt probable que alguns sabrien que a aquella persona li va passar o va fer o dir allò que ha decidit oblidar. Coneixerien un fet de la vida d’una persona que ella mateixa ignora. És una perspectiva que no em fa gràcia, encara que ja sé que, sovint, els altres saben sobre nosaltres coses que ni tan sols sospitem, feliços ignorants. Què hauria dit Èdip?
Juan Lerma planteja també en l’entrevista la possibilitat contrària. De la mateixa manera que es podrien eliminar records, se’n podrien fabricar de nous: experiències que no s’han tingut o records que no s’han desat. Aquesta altra perspectiva em fa regirar-me en la cadira. A veure, això voldria dir que, en el futur, amb una estimulació adequada dels meus modestos circuits cerebrals podria recordar a voluntat, per exemple, l’obra completa de Shakespeare. Ja posats a demanar, en l’edició de Penguin i amb totes les notes i introduccions.
Però també trobe un inconvenient en aquest cas: em quedaria sense el plaer de la relectura, perquè no tindria sentit rellegir un llibre que recordem de cap a cap. El fet de no recordar del tot Shakespeare, o qualsevol altre autor il·lustre, fa que llegir-lo de nou torne a ser una experiència. Ara, si en comptes de Shakespeare fos l’Oxford English Dictionary (per favor, l’edició completa en 23 volums), seria ben diferent. Em pose nerviós només d’imaginar el que em suposaria saber-me de cor aquest diccionari. Quan llegís Keats, o Shelley, o Conrad, o Joyce, no hi hauria cap paraula que m’entrebanqués la lectura. Com disfrutaria!
Em pren una sensació de malencolia. Si d’aquí a 200 anys l’espècie humana encara fa la viu-viu i algunes de les possibilitats que anuncia l’investigador Juan Lerma s’han fet factibles, tindrem encara alguna cosa a veure amb els nostres descendents? Em sent dolorosament anacrònic.
La xiqueta acaba la classe i se’n tornem a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada