dilluns, 11 de juny de 2012

La nit del caçador

Dec haver vist dues vegades com a mínim La nit del caçador (The Night of the Hunter), la inusual, hipnòtica i pertorbadora pel·lícula dirigida el 1955 per Charles Laughton i interpretada per Robert Mitchum. Ja fa anys de l’última vegada que la vaig veure, però en tinc un record molt viu. No sabia que estava basada en la novel·la del mateix títol de Davis Grubb (1919-1970), que ara acaba de publicar en català Viena Edicions en la col·lecció El cercle de Viena. Sempre havia pensat, no sé per què, que Charles Laughton havia rodat el seu film a partir d’un guió original o adaptat d’una novel·leta de tercera categoria, com ha fet Hollywood tantes vegades. No és el cas. La nit del caçador de Davis Grubb és una novel·la molt bona i la pel·lícula, una adaptació molt fidel. Algunes de les coses que més em van agradar quan la vaig veure les he retrobades ara en la novel·la, com el caràcter obsessionant i oníric de les imatges, els jocs de llum i ombra, i la combinació de diversos gèneres narratius. 

La història, ambientada en els anys de la Gran Depressió a Nord-amèrica, comença com una novel·la negra, amb intriga policíaca i denúncia social. Un pare de família, fart de tanta misèria, roba violentament una gran suma de diners en un banc i fa jurar al seu fill John que els guardarà sense revelar-ho a ningú fins que ell i la seua germana petita se’n puguen servir. Poc després, la policia el deté i la justícia el penja. Abans, però, ha compartit la cel·la amb un personatge enigmàtic, Harry Powell, detingut per un delicte menor, conegut com el Predicador, que porta tatuades les paraules «amor» en els dits de la mà dreta i «odi» en les de l’esquerra. Quan surt de la presó, el Predicador s’encamina al poble de la viuda per descobrir l’amagatall dels diners. 

La seua arribada al poble és presentada a través dels ulls de John, que, de nit, al llit, veu reflectida l’ombra del Predicador a la paret de la seua habitació: «Al costat del cos de la seva germana adormida, en John es va arrecerar en el coixí fred i flonjo i hi va ficar la pistola de joguina a sota, on la pogués agafar ràpidament. I llavors una remor que va sentir en la veu fosca del vent li va fer obrir un ull de nou per mirar el rectangle de llum groga de la paret. L’home ombra: s’havia fet més petit, però encara hi era. Ho va rumiar un moment, ajagut molt quiet, el cor bategant-li al coll. Sí, segur que hi havia l’ombra d’un home al rectangle de llum groga que projectava el fanal del pati: un home silenciós, immòbil, amb un barret d’ala estreta i braços rectes i inerts.» Es tracta d’un recurs habitual del cinema expressionista, que van utilitzar amb gran efectivitat directors com Eisenstein en Ivan el Terrible

Gran part de la història de La nit del caçador transcorre en un ambient nocturn, espectral a la claror de la lluna, com es pot comprovar en aquest altre fragment, on Grubb torna a construir una imatge a partir d’un joc de llum i ombra: «Llavors el Predicador es va aixecar bruscament davant dels seus ulls i la llum de plata li va il·luminar per una fracció de segon la màscara retorçada —va ser com la visió del negatiu d’una fotografia.» 

La nit del caçador, a més d’una novel·la negra expressionista, si es pot dir així, que aprofita a fons la la lliçó del cinema alemany dels anys 20, presenta també la forma d’un conte, que té com a protagonistes dos nens perseguits per un home pervers. Grubb focalitza en la seua història la solitud i el desempar dels nens, enmig d’un món on hi ha el mal, i on la gent «normal», molt sovint, són ingenus, imbècils, fanàtics o borratxos. Enfront del caçador, però, s’alça Rachel, la dona que acull i protegeix els nens fugitius i que actua com una fada bona: «Des del cor de la malesa que hi havia més amunt del prat del nord, un conill va fer un xiscle de mort estrident abans que el mussol sigil·lós li caigués a sobre des de la lluna, i la Rachel va pensar: Que dura és la vida per a les criatures petites. Els conills i els nadons ho tenen difícil. El món és cruel amb els qui han nascut, ja ho crec.» 

En l’última part de la novel·la, la lluita dels nens contra el mal pren ressonàncies bíbliques —Herodes i la matança dels innocents, Moisès salvat de les aigües, la fugida de Josep i Maria amb el Nen Jesús… Una enorme tensió moral i simbòlica s’afegeix a la intriga de la història, que esdevé una expressió del conflicte entre el bé i el mal, la innocència i el pecat, la infantesa i l’edat adulta: 

«Déu les empari, les criatures! Perquè a cada criatura nascuda de la matriu d’una dona li arriba l’hora d’haver de travesar un lloc fosc, un carreró sense portes, empaitada per un caçador els passos del qual ressonen a les llambordes de darrere. A totes les criatures —riques o pobres—, per més privilegiades que siguin, per més que dormin en una habitació calenta i segura, els arriba l’hora de les petjades ressonants i de la solitud immensa, una hora en què ningú no les veu ni les sent, i les fulles seques que el vent arrossega per terra fan el cruixir de la Por i el tic-tac de la casa vella és el martell de l’escopeta del caçador. […] 

A l’ombra d’una branca, sota la lluna, un nen veu un tigre i els grans diuen: No hi ha cap tigre! Vés a dormir! I el seu son és un somni de tigres i una nit de tigres i sent l’alè d’un tigre al vidre de la finestra de mitjanit. Déu les empari, les criatures! Perquè totes tenen un Predicador que les persegueix pel riu fosc de al por i la incapacitat d’expressar-se i les portes tancades. Tots els nens són muts i estan sols perquè no hi ha cap paraula que pugui dir la por d’un nen ni hi hauria cap orella que la volgués escoltar si aquesta paraula existís ni ningú l’entendria si la sentís. Déu les empari, les criatures! Ho suporten tot i resisteixen.» 

La combinació de gèneres molt diferents, la intriga, la imaginació visual, l’ambient oníric i nocturn, donen una gran expressivitat i concentració a aquesta novel·la. Mentre la llegia, no em podia llevar del cap aquests versos d’Ausiàs March, que podrien encapçalar-la: 

Lo jorn ha por de perdre sa claror 
quan ve la nit que espandeix ses tenebres. 
Pocs animals no cloen les palpebres 
e los malalts creixen de llur dolor.














Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada