Ahir vaig estar treballant tota la vesprada en l’edició d’un llibre d’assaigs inèdits del meu pare que portarà com a títol L’estupor. La revista L’espill n’ha publicat enguany un avançament (vegeu La revista «L’espill» publica uns assaigs inèdits de Josep Iborra). Cap a dos quarts de vuit, vaig parar i em vaig posar a sentir música, continuant amb la integral de les simfonies de Schubert en la versió dirigida per Günter Wand amb la simfònica de Colònia. Ahir en vaig sentir la número 4, la coneguda com a Tràgica. Després, com que encara tenia una mica de temps abans de sopar, no sé com m’ho vaig fer, però vaig acabar sentint una simfonia de Haydn, la número 86, la cinquena de les anomenades simfonies de París, dirigida per Carl Schuricht amb la Radio-Sinfonieorchester de Stuttgart.
Schuricht és un dels meus directors preferits. Recorde que la primera vegada que vaig llegir el seu nom, abans de sentir cap interpretació seua, va ser en una novel·la de Thomas Bernhard, El nebot de Wittgenstein. En aquesta narració s’estableix una confrontació entre els dos personatges centrals que s’expressa en gran part per les preferències respectives per dos directors d’orquestra: Karajan i Schuricht. La curiositat em va fer buscar gravacions de Schuricht i des d’aleshores he sentit tot el que he pogut dirigit per ell. Schuricht és un dels millors exponents de la gran tradició dels Kapellmeister alemanys.
Vam sopar molt bé en el pati de la carrasca, mentre la llum s’agrisava i es feia fosc del tot. No feia calor i s’hi estava molt bé. Però la simfonia de Haydn no se me’n va anar del cap en cap moment. Ací la teniu, per si us abelleix de sentir-la:
Un últim apunt sobre Haydn. Entre els textos del meu pare que he llegit aquesta vesprada n’hi havia un en què compara Haydn i Mozart. Ací el teniu:
Haydn i Mozart
No resulta gens fàcil distingir, si més no en determinats tipus de composicions, com divertimentos i serenates, la música de Haydn de la de Mozart. Parle, és clar, des de la meua impressió purament personal, la d’un aficionat analfabet en llenguatge musical.
Tanmateix, la meua impressió és que hi ha una gran diferència, si més no “grosso modo”, que és el meu. Haydn és un senyor seriós, assenyat, savi, madur i equilibrat, inventiu i segur. En resulta bàsicament, una música greu, amb pes, viril com ja he escrit en un altre lloc.
Per contra, Mozart és una criatura ―ja ho observava Maragall. S’ha dit sempre que la seua música és alegre. Més recentment s’ha manifestat una tendència contrària, que considera un tòpic, fals a més, parlar de l’alegria de Mozart. Ara es subratlla el costat fosc, dramàtic, dolorós. Això és cert, però crec que malgrat tot, malgrat aquest nou aspecte, hi ha l’alegria de Mozart. Una alegria, és clar, «sui gèneris», molt personal, que es constata comparant-lo amb la de Haydn tot i la proximitat i relació personal que hi havia entre tots dos. Hi ha fins i tot, motius, moments eufòrics, exaltants, profundament mozartians, com ho són, igualment els motius i moments en diríem, depressius, desolats, melancòlics. La gravetat profunda de Haydn, la lleugeresa profunda de Mozart. És l’alegria i la pena de viure entre les quals oscil·la Mozart. Haydn, en canvi, es manté en un to saludable, constant, sense la menor frivolitat. Inventiu, però sense la fantasia exhuberant de Mozart. Estable un, inestable l’altre.
Josep Iborra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada