dimecres, 18 de setembre de 2013

La literatura vista des de lluny

Començat el curs de literatura universal, dedique la primera classe a comentar el mateix concepte de «literatura universal» (vegeu Primera classe). D’entrada, suggereix la idea de compendi, de totalitat, però en la pràctica es redueix a un nombre molt limitat d’obres, a un cànon que no arriba, ni de lluny, a l’u per cent de la literatura que s’ha escrit i s’ha publicat realment. No únicament es deixen de banda totes les literatures que no pertanyen a l’àrea occidental, i dins d’aquesta tota la sèrie de literatures que podríem anomenar laterals, sinó que una enorme quantitat de material de les «grans» literatures és oblidat i ignorat. El fet és que llegim les obres del cànon desconnectades de la massa literària on es van formar i on van nàixer. Aquesta massa o rerefons, que és la que dóna el to literari d’una època, se’ns escapa. 

Aquesta qüestió se m’ha fet molt present amb la lectura d’un llibre molt suggestiu de Franco Merotti, La literatura vista desde lejos, publicat en castellà per Marbot Ediciones. Merotti subratlla que l’historiador de la literatura és un col·leccionista d’obres rares i curioses, excepcionals, que no es repeteixen, i que el sistema d’anàlisi de la lectura atenta ― el close reading de la tradició anglosaxona― torna encara més particulars. Però, què passaria si els historiadors literaris decidissen desplaçar la mirada del que és extraordinari al que és quotidià, dels fets excepcionals a la gran massa dels fets?

Estudiant els repertoris bibliogràfics de diversos països europeus, Moretti es va adonar de la fracció minúscula del camp literari en què es desenvolupa habitualment l’activitat de la crítica. Així, si pensem en el segle XIX anglès, un cànon de dues-centes o tres-centes novel·les no sembla gens reduït (de fet, és molt més ampli del que és habitual). I, de tota manera, representaria poc més o menys l’u per cent de les novel·les efectivament publicades: vint mil o trenta mil, ningú ho sap exactament, i aquí el close reading no serveix de res. Per a fer-se una idea del conjunt cal trobar unes altres estratègies d’anàlisi que, òbviament, no poden consistir a llegir més

Moretti proposa veure la literatura «des de lluny», substituint la lectura pròxima al text per la reflexió sobre objectes artificials com ara gràfics, mapes i arbres, resultat tots tres d’un procés deliberat de reducció i abstracció, d’un allunyament respecte del text concret. Moretti anomena distant reading aquest mètode de treball. La distància permet apreciar menys detalls, però ajuda a comprendre millor les relacions, els patterns, les formes. Enfront de la teoria literària dels últims vint anys, que manté ressonàncies de la metafísica francoalemanya, per a Moretti les disciplines que poden ensenyar-nos alguna cosa són les ciències naturals i socials. Així, els gràfics utilitzats per Moretti procedeixen de la història quantitativa; els mapes, de la geografia i els arbres, de la teoria evolutiva. Cada un dels tres capítols de La literatura vista desde lejos està dedicat a un d’aquests mètodes.

En la primera part del llibre, titulada Gráficos, Moretti estudia basant-se en els treballs d’altres investigadors el procés d’ascens de la novel·la ―the rise of the novel― en cinc països durant dos segles i mig. Moretti parteix del que anomena el temps intermedi de la història literària, en què el gènere literari és el veritable protagonista, a diferència de la lectura textual, que es basa en l’esdeveniment, és a dir, en el text irrepetible i rar, i a diferència també dels assaigs de teoria literària, que estudien la llarga duració d’estructures quasi immutables. En aquest temps intermedi és on es poden detectar les oscil·lacions llargues i regulars de les formes hegemòniques de la novel·la dels segles XVII i XVIII: la novel·la epistolar, la gòtica, la novel·la històrica, etc. 

Moretti distingeix quaranta-quatre gèneres o subgèneres novel·lístics durant aquest període i observa que diversos gèneres es condensen en grup i tendeixen a aparèixer i a desaparèixer en períodes d’entre vint i trenta anys. Els gràfics representen i fan veure aquest ritme tan uniforme. Però, a què es deu aquest procés regular de substitució i canvi? Per a Moretti, l’explicació dels formalistes russos (les formes noves apareixen en l’art com a substitució de les velles que han cessat de ser artístiques), no resulta convincent, perquè no desapareix únicament una forma novel·lística, sinó tot un grup de gèneres que entre si són totalment diferents. Si de sobte desapareix per complet del mapa tot un grup de gèneres, l’explicació més plausible és que els primers a desaparèixer, abans que els llibres, han estat els seus lectors. Moretti aventura la hipòtesi que el canvi de generacions seria la raó de l’alternança regular de les formes novel·lesques. Per a tots els gèneres literaris, escriu, «existe un momento a partir del cual la forma ya no está en condiciones de representar los aspectos más significativos de la realidad contemporánea. Llegado a ese punto, el género puede renunciar a la propia forma tras el choque con la realidad, y terminar por desintegrarse, o bien puede volver la espalda a la realidad en nombre de la forma, convirtiéndose así, en palabras de Sklovski, en un epígono mediocre». 

En la segona part de La literatura vista desde lejos, titulada Mapas, Merotti planteja des d’una sèrie de mapes que dibuixen l’acció narrativa de la novel·la Our Village de Mary Mitford unes idees molt atractives sobre el diàleg entre el camp i la ciutat: «Todos los lectores, desde los primeros tiempos, advertían la asiduidad de les paseos en Our Village; pero ninguno había reflexionado sobre la forma circular que proyectaban sobre el campo inglés, porque nadie ―a falta de un mapa geográfico del libro― había logrado nunca verla. Desde luego, no es que el mapa constituya ya en sí una explicación, pero al menos ofrece un modelo del universo narrativo que reordena de un modo que no es obvio los componentes, y puede sacar a luz los patterns ocultos».

En el seu Atlas de la literatura europea 1800-1900, Moretti ja va demostrar la utilitat de la cartografia per a entendre les obres literàries. Així, la ubicació dels protagonistes de les novel·les de Balzac i dels seus objectes de desig en un mapa de París permetia concloure que l’espai principal se situava a la vora del Sena, a «mitjan camí entre el món de la joventut i del desig» de manera que el ponts es convertien en símbols del trànsit socioeconòmic i de l’ambició personal. 

Finalment, en la tercera part, que porta com a títol Árboles, Moretti s’enfronta de nou amb el problema plantejat en la primera part ―l’u per cent de cànon, enfront del noranta-nou per cent de literatura desapareguda―, però vist des d’una perspectiva diferent: així com els gràfics esborren tota diferència qualitativa entre les seues dades, els arbres pretenen en canvi articular aquesta diferència. En aquesta part estudia la divergència en el micronivell de les mutacions estilístiques de l’estil indirecte lliure. 

Moretti no exposa en el seu llibre cap mena de teoria literària, sinó que d’una manera pragmàtica mostra i posa en funcionament una sèrie de procediments que permeten estudiar la literatura d’una manera molt diferent a l’habitual. El resultat és tan suggestiu com convincent. De cara a l’ensenyament de la literatura, els diagrames, els mapes i els arbres poden ser unes eines molt útils per comentar una obra literària. Estic pensant ara en una novel·la com Madame Bovary, una de les lectures del curs de literatura universal. Seria tant un exercici de comprensió com d’interpretació, dibuixar uns croquis de les poblacions i dels llocs on té lloc l’acció d’aquesta novel·la de Flaubert, amb les tensions entre els espais públics i privats.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada