dilluns, 27 de gener del 2014

Una nota sobre dos articles censurats de Manel Rodríguez-Castelló


A hores d’ara ja ho deveu saber tots. El diari Levante ha decidit prescindir de la columna setmanal que Manel Rodríguez-Castelló hi mantenia des de feia setze anys. Els motius d’aquesta decisió o, més exactament, d’aquesta represàlia, els ha explicat el mateix Manel en el seu bloc. Tot va començar quan no li van voler publicar l’article Onoris causa, al·legant que era un tema personal. El tema «personal» era la denúncia, a partir de la pròpia experiència, de les pràctiques de les companyies de telecomunicació amb els clients. Davant la negativa de Levante, Manel va penjar l’article en el bloc i hi va afegir una nota breu en què explicava el que li havia passat. El següent que va escriure, La veu, el van rebutjar directament, fent-li saber que a partir d’ara no li acceptarien cap col·laboració a causa de la seua «deslleialtat» (per haver denunciat la censura d’Onoris causa). 

La veritat és que l’actitud de Levante em produeix més perplexitat que indignació. És una mostra, entre altres coses, és clar, que des dels mitjans tradicionals de comunicació, com ara la premsa escrita, hi ha gent que encara es nega a acceptar el fenomen d’Internet. O que no l’entén. Perquè ara ja no es pot censurar o silenciar un text. Diguem-ne que tècnicament no és possible. Si un determinat mitjà es nega a publicar-lo, es publicarà igualment en la xarxa, serà tan accessible o més encara, i portarà afegida la propaganda gratuïta de la «prohibició». Tampoc no han entès que una de les lleis no escrites més importants en un bloc, i una de les raons principals del seu èxit, és la relació de transparència i de sinceritat, el to personal, que l’autor estableix amb els lectors. 

No vull acabar aquesta nota sense recomanar als seguidors de la serp blanca la lectura de La veu, l’emocionant i bell article que Manel Rodríguez-Castelló ha dedicat a l’actriu, cantant i poeta Montse Anfruns, morta la setmana passada després d’anys de lluita contra la malaltia. Vaig conèixer Montse Anfruns quan anava al Conservatori de València. Vam coincidir, crec, en l’últim curs de solfeig. Aleshores ella devia tenir disset anys. En tinc un record vivíssim: portava els cabells llargs fins a la cintura i unes ulleres petites com les de John Lennon. Després, vam perdre el contacte i ens vam retrobar, anys més tard, a les tertúlies poètiques de La Forest d’Arana. L’última vegada que la vaig veure va ser en l’homenatge que van fer en Ca Revolta a Jaume Pérez Montaner. Estava molt dèbil, però afable i animosa com sempre. En la meua memòria, Montse Anfruns sempre té disset anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada