Llegir aforismes

M’agrada molt llegir llibres d’aforismes, sobretot els reculls que entenen l’aforisme d’una manera laxa, incloent-hi, al costat de la màxima sintètica, el report d’una anècdota, l’observació i la reflexió més o menys desenvolupades. Quan els aforismes són bons, quan són bons de veres, m’agraden pel que tenen de concisió, de claredat, d’exactitud, de tensió mental. Em deixen fred, en canvi, els basats en el joc purament verbal, els que es plantegen com una mena d’acudit. O els porcament moralitzadors, per a consum d’adolescents que estan descobrint el món. Evidentment, els aforismes no tenen res a veure amb les «frases» que de tant en tant deixen anar les celebritats, polítics, cantants, gent que ha triomfat en la vida, etc.

Tant com m’agraden, la lectura de reculls d’aforismes em planteja un problema pràctic: em costa recordar-los. Supose que, per retenir-los millor, hauria de llegir-los a dosis petites, tornant-hi de tant en tant, com si fossen un breviari. Però no hi ha mans. Encara que no m’hi obliga ningú, o potser per això mateix, llegesc aquests llibres com tots els altres, de cap a cap, àvidament. De tota manera, després d’aquesta primera lectura, que faig senyalant amb llapis els que m’agraden bastant i els que m’agraden molt, en faig una segona més pausada, llegint només el que he marcat abans. Finalment, deixe passar una mica de temps, una setmana, posem per cas, i faig encara una última lectura, més lliure, obrint el llibre a l’atzar, anant avant i enrere, esforçant-me per retenir-ne alguns a la memòria. 

L’aforisme deu ser el gènere literari en què l’escriptor se la juga més clarament, en què té més possibilitats de quedar amb el cul a l’aire. Amb uns límits tan estrets, l’èxit o el fracàs és més evident. A més, un aforisme per a ser bo ha de ser molt bo. (No! Aquesta frase no és un aforisme!) Recorde que Pla també va escriure que les novel·les per a ser bones han de ser molt bones. Tant se val. Em fa la impressió que la majoria de lectors de novel·les no pateixen gens.

Avui, a la llibreria Tres i Quatre, m’he estat un moment fullejant un recull d’aforismes en català, d’un autor actual, recentment publicat per una prestigiosa editorial, que ha tingut molt bona crítica. El fullege una estona i no pare de rebotar de banalitat en banalitat. El torne al prestatge. Discret com sóc, calle el títol del llibre i el nom de l’autor. Sí que m’enduc, en canvi, A la carta. Cuando la correspondencia era un arte, una selecció de cartes de personatges tan variats com Lewis Carroll, Gandhi, Marx, Elvis Presley, Dylan Thomas o Josep Pla. És clar, també hi ha Madame de Sévigné, Txékhov i Tolstoi. La selecció i el pròleg són de Valentí Puig. Fullege el volum i em quede enganxat a la primera. Em compre també De lo sublime de Longí, publicat per Acantilado, un llibre molt citat, que no ha llegit ningú, igual que passa amb la Retòrica i la Poètica d’Aristòtil. Deu ser avorridíssim, cosa que no deixa de tenir el seu morbo. No he tingut ganes de fullejar-lo. Mentre continue mirant llibres, Núria Cadenes s’afanya a col·locar un exemplar d’Un son profund a la prestatgeria. Em diu, una mica sorpresa, que el llibre continua venent-se. Ahir de vesprada en va vendre un.