dijous, 26 de juny de 2014

Llegir aforismes

M’agrada molt llegir llibres d’aforismes, sobretot els reculls que entenen l’aforisme d’una manera laxa, incloent-hi, al costat de la màxima sintètica, el report d’una anècdota, l’observació i la reflexió més o menys desenvolupades. Quan els aforismes són bons, quan són bons de veres, m’agraden pel que tenen de concisió, de claredat, d’exactitud, de tensió mental. Em deixen fred, en canvi, els basats en el joc purament verbal, els que es plantegen com una mena d’acudit. O els porcament moralitzadors, per a consum d’adolescents que estan descobrint el món. Evidentment, els aforismes no tenen res a veure amb les «frases» que de tant en tant deixen anar les celebritats, polítics, cantants, gent que ha triomfat en la vida, etc.

Tant com m’agraden, la lectura de reculls d’aforismes em planteja un problema pràctic: em costa recordar-los. Supose que, per retenir-los millor, hauria de llegir-los a dosis petites, tornant-hi de tant en tant, com si fossen un breviari. Però no hi ha mans. Encara que no m’hi obliga ningú, o potser per això mateix, llegesc aquests llibres com tots els altres, de cap a cap, àvidament. De tota manera, després d’aquesta primera lectura, que faig senyalant amb llapis els que m’agraden bastant i els que m’agraden molt, en faig una segona més pausada, llegint només el que he marcat abans. Finalment, deixe passar una mica de temps, una setmana, posem per cas, i faig encara una última lectura, més lliure, obrint el llibre a l’atzar, anant avant i enrere, esforçant-me per retenir-ne alguns a la memòria. 

L’aforisme deu ser el gènere literari en què l’escriptor se la juga més clarament, en què té més possibilitats de quedar amb el cul a l’aire. Amb uns límits tan estrets, l’èxit o el fracàs és més evident. A més, un aforisme per a ser bo ha de ser molt bo. (No! Aquesta frase no és un aforisme!) Recorde que Pla també va escriure que les novel·les per a ser bones han de ser molt bones. Tant se val. Em fa la impressió que la majoria de lectors de novel·les no pateixen gens.

Avui, a la llibreria Tres i Quatre, m’he estat un moment fullejant un recull d’aforismes en català, d’un autor actual, recentment publicat per una prestigiosa editorial, que ha tingut molt bona crítica. El fullege una estona i no pare de rebotar de banalitat en banalitat. El torne al prestatge. Discret com sóc, calle el títol del llibre i el nom de l’autor. Sí que m’enduc, en canvi, A la carta. Cuando la correspondencia era un arte, una selecció de cartes de personatges tan variats com Lewis Carroll, Gandhi, Marx, Elvis Presley, Dylan Thomas o Josep Pla. És clar, també hi ha Madame de Sévigné, Txékhov i Tolstoi. La selecció i el pròleg són de Valentí Puig. Fullege el volum i em quede enganxat a la primera. Em compre també De lo sublime de Longí, publicat per Acantilado, un llibre molt citat, que no ha llegit ningú, igual que passa amb la Retòrica i la Poètica d’Aristòtil. Deu ser avorridíssim, cosa que no deixa de tenir el seu morbo. No he tingut ganes de fullejar-lo. Mentre continue mirant llibres, Núria Cadenes s’afanya a col·locar un exemplar d’Un son profund a la prestatgeria. Em diu, una mica sorpresa, que el llibre continua venent-se. Ahir de vesprada en va vendre un.

9 comentaris:

  1. Imagine, vés-hi per què, que el llibre que has retornat és 'El rastre blau de les formigues', de Ponç Pons. Jo me'l vaig comprar dimarts, perquè les primeres pàgines, bé, ahí anaven, però crec que em vaig precipitar...

    ResponElimina

  2. Dius, Enric: "Discret com sóc, calle el títol del llibre i el nom de l’autor." (perquè no t'ha agradat)

    Crec que, en boca d'algú que té capacitiat de valorar libres públicament, d'influir, i si s'ocupa, encara que siga de tant en tant, de la literatura actual, aquesta actitud és molt problemàtica.

    Si deixem de banda la literatura del passat (o de tots els temps), la literatura consagrada, i parlem de la literatura actual, que s'està fent ara i que encara no sabem si és bona o dolenta, si val la pena o no, no atrevir-se a jutjar públicament també quan la cosa és dolenta, em sembla que és fer un flac favor al (amb tota la provisionalitat i les cometes que vulguem) cànon literaterari que va construint-se constantment. I crec que això és més perillós encara en l'àmbit literari tan reduït que ens ha tocat sofrir o gaudir, segons com i quan, on el distànciament és més difícil i hi ha menys gent capaç de fer-lo.

    Et dic Enric directament perquè llegint-te sovint, i després d'haver devorat "Un son profund", em resultes algú molt familiar, per escrit si més no.

    Sergi

    ResponElimina
  3. No està bé que jo ho digui perquè n'he publicat, però si el llibre a què et refereixes és el que crec (o creiem) que és, he de dir que em sembla una presa de pèl. Un reguitzell de llocs comuns o frases kitsch venut com a gran literatura per una part important de la crítica del país. En definitiva: una autèntica estafa. I el pitjor de tot és que molts lectors ni se n'adonen, acostumats com estan a creure que els aforismes han de constituir una mena de píndoles literàries d'autoajuda. Tot plegat, patètic.

    ResponElimina
  4. Bé, jo volia ser discret i, de pas, crear una mica d’intriga. Tampoc volia dir-ne més, perquè no queda seriós pronunciar-se sobre un llibre simplement fullejant-lo un moment. El que passa és que, de vegades, no fa falta més, com ara en el cas del llibre en què tots estem pensant. Sí, l’heu encertat!
    M’ha fet pensar el que diu Sergi: normalment parle en aquest bloc dels llibres que m’agraden. Cap problema, per tant. I dels que no m’agraden? I dels que estic convençut que no valen res? O no en dic res o no dic clarament el que en pense, cosa que no resulta massa gloriosa. Però… Continue pegant voltes a les observacions de Sergi.

    ResponElimina
  5. De totes maneres, en general, és una bona política. El món va massa ple de llibres interessants com per a perdre el temps amb coses que no interessen. Això no treu, és clar, que determinats llibres no arribin a provocar una certa irritació, com el cas del que comentem, per bé que aquesta irritació, si més no en el meu cas, potser s'adreça més a la falta de criteri de la "crítica" que al llibre en si mateix. Al cap i a la fi, cada escriptor fa el que pot i no se li pot demanar més, però als editors i als crítics sí que caldria demanar-los una certa honestedat intel·lectual.

    ResponElimina
  6. Enric, jo preferisc que parles dels llibres que t'agraden només. Crec que és part del teu caràcter elegant no parlar-ne dels altres, que per altra banda, ja ens els podem imaginar, o preguntar-te directament. I no m'agradaria que convertires la serp blanca en un destrossa morals, com fan els critics literaris o cinematogràfics. Però el que em frustra, és el teu metodisme ....mai arribaré a llegir uns aforismes tres vegades!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és una qüestió de metodisme, sinó que un llibre d'aforismes no es pot llegir com una novel·la. L'aforisme demana un tempo de lectura més lent i, sobretot, la relectura i la reflexió. Ara, he de reconèixer que la lectura d'un recull d'aforismes que més m'agrada és la primera: ràpida i tota seguida, com una novel·la.

      Elimina
  7. Per resseguir una mica el motiu del meu comentari anterior. (Perdoneu l'extensió)

    Jo tenia una certa experiència (però no molta) escrivint ressenyes "acadèmiques" o científiques (reviews) de llibres més o menys tècnics de la meua disciplina. Però darrerament m'he hagut d'enfrontar a la tasca d'escriure una ressenya per a una revista literària (d'un text assagístic). I clar, he anat a buscar quins són els models, quines ressenyes es fan i com són. He trobat des de ressenyes breus de diaris fins a textos a tres columnes de revistes especialitzades, tant d'autors esporàdics com de crítics, diguem-ne, consagrats. El que he trobat és el següent:

    - Hi ha unes ressenyes (les menys interessants com a tals) que sols donen notícia de l'aparició d'un llibre i en recomanen la lectura. Semblen una mena d'anunci publicitari del llibre.

    - Després hi ha unes altres de més extenses que són una reflexió general (aparentment motivada pel tema del llibre, i que tindria sentit com a breu introducció) que acaba convertint-se en el centre de la ressenya i es relega el llibre ressenyat a l'últim paràgraf. Aquestes em semblen les més decebedores; en realitat, em pareixen una autèntica enganyifa.
    No estic dient que la ressenya s'haja de limitar estrictament a descriure i valorar el llibre ressenyat, és legítim tractar d'introduir reflexions propies de major volada, així com centrar-se només en certs aspectes especialment interessants i deixar de banda uns altres. (Hi ha un text d'Alonso molt interessant al respecte; i el propi Enric ho fa fantàsticament bé ací amb la seua manera de ressenyar/comentar/comparar/dialogar amb el clàssics). Certament, el ressenyador és l'amo del contingut de la SEUA ressenya (de què parla i com), però, si és la ressenya d'UN LLIBRE, ha de versar sobre eixe llibre. D'aquesta mena de ressenyes hi ha moltíssimes.

    -Una altra qüestió és que la immensa majoria de ressenyes són una mena de lloa incondicional del llibre ressenyat. Supose que ignorar el contingut del llibre (com quan la ressenya diu molt poc sobre el llibre) és una manera d'evitar criticar-lo... No ho sé. Però, en tot cas, és insuficient.

    -Finalment, les ressenyes que més interessants i lliures en l'opinó les he trobades en blocs a internet. On hi ha molta porqueria, és clar, però també gent que s'hi dedica d'una manera no professional (sense cobrar) que s'ho pren seriosament i que té una ment molt més oberta quan valora una lectura i que no té por d'assenyalar un punt feble d'una obra (que pot ser en conjunt molt bona).


    ResponElimina
  8. (Continuació i final)

    El que caldria són, doncs, ressenyadors que s'atreviren a valorar fins a les últimes conseqüències el text ressenyat. I dic "ressenyador" i no crític, perquè ressenyador és tot aquell qui lliurement decideix valorar un text. No val això de dir que són el "crítics" (com a professió o "casta", que està ara de moda) els qui haurien de fer tal i tal, etc. Jo diria que tots tenim una mena de responsabilitat (en la mesura del lloc en què estem i de les nostres possibilitats) de reforçar allò que és bo i de tractar de fer palés allò que no ho és.
    La temptació de centrar-se en allò que a un més li agrada i passar per alt les aspectes negatius del text ressenyat és molt gran, no cal negar-ho; però és la millor opció (ni que siga per "elegància" o "discreció".)

    Òbviament, no estava dient que Enric es pose ara a buscar llibres dolents, que no li agraden, i perda i ens faça perdre el temps amb ells. Però, en determinades ocasions, quan la cosa ix al nostre pas, caldria que ens atrevírem més a dir què en pensem.

    Espere que en aquest punt estiga ja clar que açò és una reflexió general i no una acusació personal a ningú ni res de semblant.

    Aplicat al nostre context, i acabe, el meu problema és que sembla que ací tot el que es publica és de puta mare. I crec que és prou improbable que aquesta actitud es corresponga amb la realitat. Ningú no sembla capaç de criticar públicament l'ultim llibre de cert autor, perquè està molt consagrat (i té bons contactes), o a certa editorial que es dedica a publicar qualsevol cosa que arriba a les seues mans, amb la qual cosa es devalua el mèrit d'haver publicat un llibre (sobretot si no hi ha índicis clars i públics de quines editorials són de fiar i quines no), etc. Ningú no desitja col·leccionar enemics inecessàriament, però perquè una cultura o una literatura avance cal que puguem destriar el gra de la palla, i açò no és possible si no es diu que açò és bo i, també, que allò és dolent (i per què, és clar).

    Sergi

    ResponElimina