divendres, 18 de juliol de 2014

Dos exemples més de ressenyes crítiques

En l’entrada anterior comentava (és un dir) un article d’Alberto Manguel publicat en el Babelia, com a mostra del que em sembla una manera errònia i coenta de parlar de la literatura. Tal com vaig prometre, avui faré el mateix a partir de dues ressenyes crítiques publicades en mitjans d’expressió catalana. 

El 3 de maig passat Narcís Comadira publicava en l’Ara una ressenya sobre Els nois de Toni Sala. Comadira, d’entrada, explicitava honradament quin és el seu criteri principal per valorar una novel·la: «per mi, la novel·la és una qüestió de la llengua, més que no pas d’una història. M’interessen els escriptors que construeixen un artefacte lingüístic significatiu més que no pas expliquen una història». Pense ara en alguns exemples que podrien il·lustrar aquesta característica, com ara l’Ulisses de Joyce o el Viatge al fons de la nit de Céline.

Pel que a la novel·la de Sala, Comadira afirma que «és una obra mestra pel fet de prioritzar aquest estrany edifici verbal que, en créixer, defineix; que, quan precisa, emociona; que, en aquest batec global de la llengua, explica i narra». Perfectament. Tot plegat, però, queda una mica vaporós. En què consisteix exactament aquest «estrany edifici verbal»? Per sort, Comadira tanca el seu text citant aquest fragment d’Els nois per il·lustrar el que ell entén per creativitat verbal:

«Pirineus, Guilleries i Montseny van fer de cop un pas endavant. Van travessar la fredor inaugural de la tarda d’hivern, amb el glaçó de la lluna, amb l’escampada de grisos i els cops de sol impotents. Els plàtans alts eren les plomes d’un monstre enterrat, les espines d’uns peixos transparents que parasitaven la terra. Dos pollancres sols al mig dels camps figuraven els esquelets dels germans, clavats a terra i tocant-se entre ells amb les branques».

Ara comence a tenir clar el que vol dir Comadira quan afirma que la novel·la és una qüestió de llengua: es tracta d’escriure d’una manera florida, tòpicament poètica. Examinem una mica el fragment. En la primera frase hi trobem una figura retòrica: una personificació. Molt bé! En la segona, però, ja tot comença a rodar descaradament costera avall: entre altres detalls, hi ha una metàfora banal, «el glaçó de la lluna», i un sintagma excessivament retòric com «els cops de sol impotents» per dir simplement que el sol era fluix, que no calfava. A la tercera frase hi trobem un altre exemple, més descarat encara, d’aquest intent de literaturitzar la llengua en el mal sentit de la paraula: «La carretera relligava els camps amb una cinta de dol». En una frase curta, dues figures retòriques. I totes dues banals. Una personificació («la carretera relligava els camps») i una metàfora, «cinta de dol», per referir-se a la carretera d’asfalt negre. Per molt que m’esforce, no hi puc veure cap signe de creativitat verbal, sinó un estil buit, retòric, de molt poca volada. Quan no hi ha res a dir, el recurs és inflar el llenguatge, maniobra de dissimulació que només pot enganyar els incauts. No continue amb la resta del fragment, perquè crec que els lectors de la serp blanca es mereixen un respecte.

És molt possible que aquesta novel·la de Toni Sala estiga molt bé i que tinga moltes virtuts, però el text citat per Comadira m’ha tret les ganes de llegir-la. El que no m’explique és com un escriptor de la seua categoria pot considerar modèlica aquesta manera d’escriure. 

Passem ara al tour de force que va dur a terme Sebastià Alzamora en Núvol el 29 de juny amb una ressenya del recull de contes Mai no sé què fer fora de casa de Neus Canyelles. Alzamora, igual que Comadira, comença el seu text amb una declaració de de principis literaris, amb l’afegit d’una bona dosi d’inflor emfàtica: «M’agrada repetir de tant en tant que la literatura només adquireix sentit complet quan sorgeix de la vida per després tornar cap a la vida: és a dir, quan un text (un relat, un poema, una novel·la) permet que el lector tingui una experiència vital que no hauria tingut si no l’hagués llegit. La literatura entesa no com una imitació de la vida, sinó com una ampliació de la vida. Llegir una ficció hauria de ser una vivència tan intensa, i tan transcendent, com un enamorament, una malaltia, una llarga conversa entre dos amics o un atac d’ira amb terribles conseqüències».

Parrafades com aquestes, o molt semblants, són habituals en boca de la gent de lletres, i m’irriten pel que tenen de grandiloqüència, de falta d’ironia, d’inexactitud. En últim terme, revelen una incomprensió profunda del que representa realment l’experiència literària. 

A continuació, Alzamora entra en matèria i fa una bona crítica, informativa si més no, del llibre de relats de Canyelles. Llàstima que en l’últim paràgraf, la torna a amollar pel broc gros, i conclou: «Neus Canyelles és una magnífica escriptora que llibre rere llibre va construint un absorbent retrat de la perplexitat i l’estranyament d’una persona dotada d’una sensibilitat molt particular davant d’un món particularment agressiu, absurd i desdenyós amb els sentiments, i molt en particular amb l’amor. La literatura és només la talaia des de la qual es contempla aquest espectacle. Tota la resta és vida, passada per una escriptura que fa venir ganes d’aplaudir en acabar la lectura de cada relat». 

Com a cloenda, doncs, tornem a la inflor, a l’estil «literari». Al galimaties. I no puc reprimir un sentiment d’inquietud. S’està burlant Alzamora de Neus Canyelles i del seu llibre? De veres que ho diu seriosament? Es tracta d’una broma o simplement és que ha perdut el sentit del ridícul?

En una altra ocasió m’agradaria comentar-vos algunes característiques de la crítica acadèmica, segregada principalment des dels departaments universitaris. Per avui prou, que fa massa calor.

3 comentaris:

  1. La crítica acadèmica, ai que patirem!!!

    ResponElimina
  2. La novel·la de la Neus Canyellas no l'he llegida i no en puc dir res. Però "Els nois" de Toni Sala sí, i vaig passar una molt bona estona. La recomano amb entusiasme. Per això, volia dir-te, no has pensat que criticar un llibre per un paràgraf que ni has tret tu del llibre diu molt poc del llibre i en canvi molt de la persona que ho fa? Sense ànim d'ofendre, no et sembla que aquest tipus de crítica contra la que arremets no és justament la que el teu escrit exemplifica?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que no. En la meua entrada en cap moment critique la novel·la de Toni Sala, cosa que no puc fer, perquè no l’he llegida. El que he fet, o he intentat fer, és una crítica de la crítica d’aquesta novel·la. Paradoxalment, es tracta d’una crítica molt positiva del llibre ressenyat que no m’ha fet ganes de llegir-lo, sinó al contrari. I he intentat explicar per què. És molt possible, això així, que el fragment citat per Comadira estiga fora de context o que no siga gens representatiu d’”Els nois”. Siga com siga, el que jo he discutit és l’argumentació de Comadira, que no m’ha convençut gens ni mica. Al contrari. De tota manera, després de llegir el teu comentari puc dir que ara sí que tinc ganes de llegir “Els nois”.

      Elimina