dimecres, 16 de juliol de 2014

Sobre les ressenyes crítiques

Una de les entrades d’aquest bloc que ha tingut més visualitzacions i que ha suscitat més comentaris últimament ha estat Llegir aforismes. Crec que aquest èxit, si se’n pot dir així, té una certa relació amb el fet que m’atrevia a malparlar d’un llibre recentment publicat. Tot i que no n’esmentava el títol ni l’autor, els seguidors de la serp blanca van endevinar de seguida de qui es tractava. Em va fer la impressió que el poble vol sang.

Josep Conill i Carlota Garrido van remarcar en els seus comentaris que no val la pena assenyalar els defectes evidents de determinats llibres, quan n’hi ha tants que són interessants i valuosos, encara que de vegades resulta irritant la falta de criteri de la «crítica». Sergi, en canvi, reivindicava la necessitat de valorar els llibres de la literatura actual. Per a ell, no ressenyar públicament els llibres dolents pot tenir efectes perversos, com ara «que sembla que ací tot el que es publica és de puta mare». Reivindicava uns «ressenyadors que s'atreviren a valorar fins a les últimes conseqüències el text ressenyat».

És un debat que m’ha fet pensar. La veritat és que em decante més pel punt de vista sostingut per Josep i Carlota, però… els arguments de Sergi també tenen el seu pes, per no dir res del sentimentt d’irritació a què al·ludia Josep. Molt bé. Sense que servesca de precedent, i una mica per desfogar-me, cosa que sempre resulta higiènica, vaig a traure la destral, però no per carregar contra cap llibre recent, sinó contra alguns vicis habituals en algunes de les ressenyes crítiques que es publiquen en els mitjans de comunicació.

El pitjor que es pot dir de moltes de les novel·les i dels reculls de poesia és que sovint, molt sovint, massa sovint, els seus autors no tenen res a dir. Sí, estan bé… Els novel·listes tendeixen a deixar-se portar per la imaginació més gratuïta; els poetes, pel joc purament verbal, previsible i igualment gratuït. I això mateix passa amb els crítics. De vegades, no han entès el llibre de què parlen. D’altres, es nota excessivament que ni tan sols se l’han llegit. O simplement és que no tenen res a dir. Per eixir del pas, s’han fet habituals en la literatura ressenyística actual una mena de coletilles com ara parlar de «literatura d’alt voltatge», «personatges potents» o «arguments potents», o «domini del llenguatge», per ponderar les qualitats de l’obra ressenyada. Evidentment, és una manera com qualsevol altra de dir que determinat llibre de poemes o determinada novel·la està bé o molt bé. Però, és clar, bones intencions a banda, és el mateix que no dir res. És un recurs maquinal per cobrir l’expedient.

Ara, molt pitjor és quan el crític es deixa anar i comença a amollar estupideses pel broc gros. Us en posaré un exemple concret, perquè vegeu que no parle per parlar i que també sóc capaç de mullar-me el cul en aquest bloc. 

El passat dia 12 va aparèixer publicar en Babelia, el suplement literari d’El País, un article del crític Alberto Manguel, Llega la hora de leer sin reloj, sobre les lectures a l’estiu. Manguel és un autor d’una Historia de la lectura, que vaig llegir fa temps amb molt d’interès. Des d’aleshores he seguit els articles que publica sovint en diversos diaris, però cada vegada amb més incomoditat, per la seua tendència a sacralitzar embafosament la lectura i els llibres. El que passa és que els humans sempre som capaços de superar-nos… cap avall, com Manguel en aquest text. Llegiu-ne, si teniu paciència, el primer paràgraf:

«Las lecturas de verano son diferentes de las lecturas de invierno, como las de día lo son de las que hacemos por la noche. Algo en el aire y la luz que nos rodea afecta al texto y su comprehensión, y todo lector sabe que no es lo mismo leer una novela que nos deleita tendido en el pasto, al sol, que leerla acurrucado bajo una manta en la penumbra de un cuarto invernal. En verano, la relación con un libro se hace íntima, táctil, cariñosa, las páginas se contagian de la humedad de los dedos, adquieren el olor de un cuerpo, la textura de la piel humana. En cambio, bajo un cielo gris, un lector es más severo, recatado: la lectura se hace lenta, respetuosa, reflexiva. Hasta la mala literatura cambia con las estaciones: en verano, somos más indulgentes, menos atentos, y, mientras que en invierno nos mostraríamos implacables con un libro que comienza “Jacques Saunière, el famoso conservador, caminaba con dificultad por los pasillos del Museo del Louvre”, embobados por el calor y contentos como lagartos, continuamos leyendo, demasiado letárgicos para detenernos en las asombrosas faltas gramaticales y en las imbecilidades de la historia.» 

La veritat és que digna d’admiració la capacitat que té l’autor d’acumular idioteses en un sol paràgraf, per no dir res de l’estil que es gasta. Si voleu, podeu llegir la resta de l’article, que no desentona del principi: avall que fa baixada. Algú podrà pensar que sóc una mala persona per haver triat amb tota la mala intenció un cas esporàdic. Però aquesta manera cursi i tonta de parlar de la literatura és molt més habitual del que sembla. Hi ha un llibre de Víctor Moreno, La manía de leer (Caballo de Troya, 2009), que constitueix una denúncia molt argumentada, i devastadora, de l’actual crítica literària en els mitjans de comunicació a l’àrea d’expressió espanyola. El llibre ha estat ignominiosament silenciat. 

En la pròxima entrada us comentaré dues ressenyes crítiques en català de dos prestigiosos escriptors. Agafeu-vos fort a la cadira.

1 comentari:

  1. Doncs jo vaig llegir-me tot l'article i em va agradar molt. Però la sensibilitat és una cosa que es té o no es té.

    ResponElimina