Està bé carregar-se un llibre?

És lícit que un crític literari es carregue un llibre? Val la pena declarar públicament que determinat llibre que un considera dolent és dolent? Té alguna justificació o utilitat la crítica negativa? Aquestes són les qüestions que es planteja Marcel Reich-Ranicki en Sobre la crítica literaria, un assaig que va escriure el 1970 com a introducció a una antologia de crítiques seues, titulada Crítiques demolidores i res més. L'editorial Elba l’ha publicat fa poc en castellà juntament amb un epíleg d’Ignacio Echevarría: Crítica y negatividad. 

Marcel Reich-Ranicki (Włocławek, Polònia, 1920 - Frankfurt, 2013) ha estat un dels crítics literaris alemanys més reconeguts i temuts de la segona meitat del segle XX. Va ser durant molts anys director de les pàgines literàries del diari Frankfurter Allgemeine Zeitung i va aconseguir una gran influència des del programa de televisió El quartet literari. Alguns dels principals escriptors de la literatura alemanya actual, com Günter Grass, Hans Magnus Enzensberger o Peter Härtling, van patir més d'una vegada alguna les seues garrotades, seques i expeditives. 

La crítica literària no deixa de ser una activitat suspecta. Reich-Ranicki assenyala que per a molta gent la paraula «crítica» no significa tant examinar, analitzar avaluar, com censurar, condemnar. I això queda lleig. La crítica, per tant, és una activitat negativa, maligna, i els crítics literaris uns busca-raons, uns paràsits infames que, incapaços de crear res, es revengen de la seua frustració atacant les obres del altres. 

Són molts els qui consideren que subratllar els aspectes negatius d'una obra literària constitueix una desviació dels objectius primordials de la crítica. W. H. Auden afirmava que no val la pena atacar els llibres dolents, perquè moriran igualment. L'únic sensat és ignorar-los i silenciar-los. Auden hi afegia que l'únic interès que pot animar un crític a escriure sobre un llibre dolent és exhibir la seua intel·ligència i la seua malícia. «És impossible que algú ressenye un llibre dolent sense fer-se el xulo», deia. 

Un altre argument que s’al·lega en contra de la crítica negativa és que pretén interferir un fet aparentment tan personal com la qualitat i la intensitat del plaer que procura la lectura. L’important és que el lector s’ho passe bé llegint, encara que el llibre no valga res. I a l’inrevés: de què serveix recomanar un llibre que considerem extraordinari si els lectors s’hi avorreixen i no hi troben ni gust ni interès? El criteri de plaer o de disgust, tan generalitzat en l’actualitat, tendeix a qüestionar la validesa de tota crítica més enllà de qui la subscriu. De fet, l'àmbit de la cultura popular, on el plaer és invocat com a únic principi rector, ja fa temps que va ser abandonat per una crítica pròpiament dita, la qual actua en aquest cas com la policia que no s’atreveix a fer acte de presència en determinats barris. 

Més arguments contra la crítica negativa: en tota obra, per fallida que siga, sempre hi ha alguna cosa aprofitable i valuosa. La tasca del crític hauria de consistir, més que a assenyalar els defectes de l’obra, a subratllar-ne els elements que permeten redimir-la. Borges va dir que en l'obra de tot poeta, per dolent que siga, sempre s'hi pot reconèixer un bon vers. L'objectiu prioritari del crític seria destacar aquest vers. 

Goethe, segons Reich-Ranicki, va contribuir una mica a la denigració de la crítica literària amb la seua coneguda diferenciació entre crítica destructiva i crítica constructiva. La primera en té prou a formular i adoptar un criteri o un model qualsevol i a continuació assegurar insolentment que l'obra criticada no val res. La crítica constructiva, en canvi, és molt més difícil. Pregunta què s'ha proposat l'autor i en quina mesura ha aconseguit dur-ho a terme. El que l'artista ha intentat i el que ha aconseguit en la pràctica pot comentar-se críticament, pot qüestionar-se de manera assenyada i afectuosa, però no es pot negar mai. 

Reich-Ranicki denuncia aquesta disjuntiva entre crítica desctructiva i constructiva com a simple i demagògica, perquè en molts casos, diu, és únicament la crítica destructiva, és a dir, la que dirigeix els seus atacs contra el que està equivocat i és dolent, la que té dret a reivindicar-se com a constructiva. No es pot prendre per cortesia o noblesa del crític el que no és més que peresa o pusil·lanimitat. El crític que no té el valor de ser clar, el que tem passar per descortès, aquest crític s'ha equivocat d'ofici. El panorama es complica perquè la crítica de llibres ha quedat en bona mesura en mans de literats que s’elogien entre si, de manera que tot plegat sembla una sociedad de bombos mutuos, com deia Azorín de Lo Rat-Penat. 

Les crítiques dures, de més a més, constitueixen una defensa agressiva de la literatura. És precisament en els judicis radicals d'un crític, en els seus aplaudiments entusiastes o en els seus rebuigs categòrics on cal buscar la dignitat i el sentit, la utilitat també, de la crítica literària. Ara, qui crítica té l'obligació d'enfrontar se a la crítica. Qui exerceix la crítica amb rigor, s'arrisca a ser atacat amb duresa al seu torn. Els crítics, quan els altres ressenyen els propis llibres i els diuen el nom del porc,també es mostren sensibles i vulnerables, i ploren llàgrimes de sang. Així és la vida.

Al llarg del seu assaig, Reich-Ranicki esmenta de tant en tant alguns noms il·lustres per defensar l’honorabilitat de la crítica negativa o radical, com ara Walter Benjamin, del qual cita aquestes dues màximes: «qui no puga prendre partit ha de callar» i «només qui sàpiga destruir podrà criticar». També recorda que Gottfried Benn era de l'opinió que en el món intel·lectual ha fet més mal la vaguetat que la duresa. Hi hauria pogut afegir aquesta sentència del doctor Johnson: «All truth is valuable, and satirical criticism may be considered as useful when it rectifies error and improves judgement; he that refines the public taste is a public benefactor».

La qüestió queda oberta. En tot cas, em sembla que el problema principal de la vida literària, a hores d’ara, no és ni la rebentada ni el botafumeiro, sinó el silenci. La literatura no existeix si no se’n parla, si els llibres no es comenten, si no es valoren, si no es comparen: si no es critiquen. Els autors viuen amb resignació amarga aquest silenci, aquesta sensació d’escriure en el buit. Els crítics, els pocs que en queden, també.

Nota.

S’han traduït al castellà els següents llibres de Marcel Reich-Ranicki:

-Thomas Mann y los suyos. Tusquets, 1987.

-Más que un poeta: sobre Heinrich Böll. Valencia: Alfons el Magnānim. Institució Valenciana d'Estudis i Investigació, 1994.

-Mi Vida. Barcelona: Galaxia Gutenberg; Círculo de Lectores, 2000.

-Siete precursores:escritores del siglo XX. Barcelona: Galaxia Gutenberg, Círculo de Lectores, 2003.

-Los abogados de la literatura. Barcelona: Galaxia Gutenberg; Círculo de Lectores, 2006.

I en aquesta pàgina d’El País hi ha un recull d’articles sobre la figura i l’obra d’aquest crític alemany: Marcel Reich Ranicki.