Dos assaigs de Josep Iborra sobre els lectors

Josep Iborra, 2010 (F. Vera)

Timete homo unius libri, afirmava sant Agustí o sant Tomàs, crec. No sé quina explicació en donava, però podria ser per alguna d'aquestes raons. Una, perquè l’home d’un únic llibre necessàriament serà una persona dogmàtica, intolerant i tot, ja que creu que en el seu llibre està tot el que cal saber, tota la veritat. Tots els altres no l'interessen. L'únic que poden fer és repetir-lo o contradir-lo. En qualsevol cas, no cal molestar-se a llegir-los; seria perdre el temps. 

L'altra possibilitat: hi podríem veure un lector que, amb un sol llibre, el que s'ha triat, en té prou per a fer-se càrrec de totes les qüestions. L'ha llegit i rellegit tant, que se'l sap de memòria. Ha meditat tantes hores davant les seues planes, que està perfectament armat per a enfrontar-se a les idees dels altres. Pot argumentar amb facilitat, promptitud i precisió. Tant és així que resulta arriscat encarar-se amb ell. 

En canvi, qui ha llegit molts llibres no ha pogut dedicar tant de temps a assimilar-los i a retenir-los en la seua memòria. S'ha entrenat amb una gran varietat d'idees, sovint contraposades, amb maneres diferents de veure les coses, però per això mateix s’ha de moure en un repertori dubtós d’opinions i la memòria, més carregada, és més fàcil que li falle. Això el pot afeblir i deixar-lo desconcertat o vacil·lant davant l'argument d'un contrincant seu. Sobretot, si aquest és l'home d'un sol llibre, que s'hi troba sòlidament instal·lat i sap bé el que sap. Cal, doncs, témer-lo, perquè o és un savi o un sectari. 

Josep Iborra, Breviari d’un bizantí. Arola Editors. 

* 

Un costum que ha perdut el seu prestigi: el llibre de capçalera. Amb ell, crec, hem perdut pel camí una rodeta que jugava un paper important en l'economia de la cultura personal de l'home. Perquè aquest tipus de llibre era, en certa manera, com el pa nostre de cada dia, com un amic permanent i segur que mai no defraudava, encara que no sempre estiguéssem d'acord amb ell. En realitat, l'acord no era el motiu de la nostra amistat. Era senzillament això, una "amistat", un tracte continuat que resultava gratificador i estimulant. No sempre els més bons amics són aquells amb els quals coincidim. Fins i tot allò que ens en separa és un motiu per relacionar-s'hi. És aquest lligam que s'ha constituït a poc a poc a través d'una experiència concreta i particular el que compta, en definitiva. El fet és que un determinat llibre esdevé inseparable d'un determinat lector i que aquest hi persevera en el seu comerç quotidià. El palpa, el rellegeix, el té a la mà... 

I és que el llibre de capçalera respon a una elecció personal, a una profunda afinitat. Si aquest lector intentés explicar les raons de la seua inclinació, potser li seria difícil comunicar les més decisives. Simplement ens diria que es troba a gust amb el seu llibre, tan a gust com amb les seues sabatilles. Com més velles i usades més les constata ajustades a la seua mesura. Es tracta —aquest és el secret— d'un ajuntament mutu, d'una "afinitat electiva", com diria Goethe. Triem el llibre i, alhora, ell ens tria. Perquè descobrir un llibre entre molt d'altres, és decobrir-s'hi un mateix, verificar-s'hi. Ben mirat, no constitueix un mitjà d'afermar i donar autoritat a les nostres opinions i als nostres gustos, sinó una oportunitat renovada d'examen i de diàleg, de contrast. No un reforç de les nostres temptacions de dogmatisme, sinó la possibilitat de revisar les nostres conviccions. No una doctrina, sinó una pedra de toc; un criteri. En tot cas, una confrontació sempre apassionant. 

El contrari del llibre de capçalera és... això que en diuen el llibre de consum. El lector no hi tornarà mai més: l'ha consumit com una cigarreta. No permet seguir sent consumit, sinó substituït. 

Llegim el llibre que ha caigut a les nostres mans, l'aprofitem més o menys, i passem a una altra cosa, a un altre llibre. Però mala cosa si tots ells tenen en la nostra vida aquest destí. Mala cosa si no n'hi ha cap que s'haja quedat amb nosaltres. És a dir, alguna cosa falla si hem estat incapaços de trobar un sol amic, si no n’hem triat un. "Temeu l'home d'un sol llibre", deien els antics. Avui, resulten molt més temibles els homes de molts llibres. Com que es mouen amb una informació aclaparadora i incoherent, difícilment podrem mantenir amb ell una conversa seguida i fructuosa. 

El fet és que l'home d'avui no té un llibre on puga reposar el cap. Es troba literalment i paradoxalment desmoblat. "Massa llibres", diem aixafats i deprimits. Massa llibres i poc de temps per entretenir-nos, privilegiant-ne un. Abans, el lector no tenia més remei que tornar a llegir les mateixes obres perquè disposava d'un material de lectura relativament limitat. I disposava, també, de més temps. Si avui el llibre de capçalera es troba en decadència, no és tant per la gran massa de paper imprès que ens envolta com per la temptació de l'home modern per la varietat de sabors i de novetats. Rodem insatisfets d'un punt a l'altre, tastem precipitadament sense parar-nos-hi massa els productes més heterogenis: de Kant a Buda, de Bach a l'últim jazz, de Giotto al pop, de Boccaccio a Beckett, de... En aquestes condicions, el llibre de capçalera esdevé un emblema arcaic i rovellat. En tot cas, canviem sovint de capçal. O ens el canvien i obeïm: és la nostra feblesa. 

Digues, lector, si tens un llibre de capçalera i et diré qui ets. 

Josep Iborra, Inflexions. Bromera.