dissabte, 24 de setembre de 2011

Llegir la Bíblia

Bíblia de Gutenberg
Aquesta setmana hem llegit i comentat en classe una antologia de textos de la Bíblia. He insistit molt als alumnes que la Bíblia és en realitat una biblioteca, una col·lecció de llibres de temàtiques i gèneres molt diferents i que, independentment del seu caràcter de llibre religiós, és literatura i es pot llegir com a literatura. La meua intenció, és clar, era animar-los a llegir algun llibre de la Bíblia pel seu compte. 

No crec que haja tingut molt d’èxit. D’entrada, hi ha un inconvenient: la Bíblia resulta un llibre familiar i estrany alhora. Tots som conscients de la importància central que té en la cultura que hem heretat, però també sabem que aquesta cultura, en la seua forma moderna, ha negat a la Bíblia la importància que va tenir en el passat. D’una banda, la familiaritat disculpa o dispensa de llegir-la. De l’altra, l’estranyesa invita a no llegir-la. 

Entre els textos de l’antologia que hem comentat amb més deteniment hi ha dues històries del Llibre de Samuel, la de David i Goliat, i la de David i Betsabé. La primera tots els alumnes la coneixien, encara que no l’haguessen llegida en l’original bíblic. És una història fascinant, tant pel dramatisme de la narració com per la seua significació: la victòria del dèbil sobre el poderós. La lectura l’hem il·lustrada amb algunes de les representacions escultòriques que ha inspirat aquesta història: el David de Donatello, el de Miquel Àngel i el de Bernini: 

Donatello, David (1440)

Miquel Àngel, David (1504)

Bernini, David (1624)


Són tres grans escultures, però em sembla que la de Donatello és la va reproduir més fidelment el personatge del relat bíblic. El seu David és un adolescent, que expressa un punt d’orgull i de satisfacció infantil després de la victòria. El David de Bernini contrasta amb el de Donatello i el de Miquel Àngel perquè està vestit; és tot tensió i moviment. El barroc i la Contrareforma, vaja. És una escultura efectista i emfàtica. La de Miquel Àngel és, per al meu gust, massa bona, massa perfecta. Excessivament deliberada. El David de Donatello és el que més m’agrada dels tres. Té una qualitat que en l’art és impagable: la gràcia i l’encant. 

L’altra història, la de David i Betsabé, és un relat d’una concentració i complexitat extraordinàries. Es pot llegir com una novel·la en embrió. El curs passat ja la vaig comentar en el bloc (David i Betsabé). 

Només a partir del segle passat s’ha començat a estudiar la Bíblia com a literatura. L’assaig fonamental d’Erich Auerbach, La cicatriz de Ulises (Mimesis. FCE) es pot prendre com el punt de partida de la moderna comprensió literària dels textos bíblics. Altres crítics, com Robert Alter i Frank Kermode, hi han fet posteriorment contribucions importants. 

En el seu assaig, Auerbach hi va destacar el que és potser la característica fonamental dels textos narratius bíblics: el fet d’estar «carregats d’implicació». Els mestres de l’antiga narrativa hebrea eren escriptors amb una preferència clara per l’art de l’al·lusió indirecta. La seua atracció per aquest minimalisme narratiu era reforçada pel convenciment que les històries havien de contar-se anant efectivament al cor de la matèria, sense aturar-se en la descripció de la realitat per ella mateixa. 

Aquest laconisme o reticència dels narradors bíblics es mostra sobretot en el refús de fer judicis explícits. Per als escriptors hebreus, hi ha alguna cosa que és elusiva i irresoluble en la naturalesa humana. El recurs al judici implícit crea una gran ambigüitat —de vegades en qüestions de matís, de vegades en punts de vista essencials— en la nostra percepció dels personatges i fa que els relats bíblics siguen més problemàtics que no doctrinals. 

Des d’un de vista estrictament literari, la Bíblia se’ns apareix com una antologia de textos molt diversos, que comprèn historiografia, ficció narrativa, i sovint una mescla de totes dues, llistes de lleis, profecies en vers i en prosa, obres aforístiques i reflexives, poemes devocionals, planys i himnes de victòria, poemes d’amor, taules genealògiques i molt més. 

Es podria pensar que la ideologia religiosa ha proporcionat el criteri de selecció de l’antologia. Però, com ha remarcat Robert Alter —The Literary Guide to the Bible. Robert Alter (editor) i Frank Kermode (editor)—, fins i tot dins dels límits de la ideologia monoteista hi ha una gran diversitat pel que fa a actituds polítiques, concepcions de la història, ètica, psicologia, el paper de la llei i del culte, dels clergues i dels laics, i també pel que fa a la mateixa concepció de Déu. Quan pensem en el desafiament radical de Job, no sols a la doctrina de la retribució, sinó a la mateixa noció de creació centrada en l’home, o en la insistència de l’Eclesiastès en els cicles de futilitat en lloc del temps lineal o progressiu característic des del Gènesi, o en l’erotisme exuberant del Càntic dels Càntics, es pot sospitar que la selecció va ser impulsada de vegades per un desig de preservar el millor de l’antiga literatura hebrea més que no per reunir els pronunciaments normatius més consistents d’una determinada doctrina monoteista. 

De tota manera, l’acte retrospectiu d’aplegar els diferents llibres de la Bíblia ha creat una unitat entre els diferents textos que els lectors posteriors no poden ignorar. És un fet empíric que cada llibre de la Bíblia té la seua pròpia història i que l’associació de molts llibres en un cànon va ser el resultat d’un llarg procés històric que va deure molt a la casualitat i a les necessitats i a la manera de pensar de gent de la qual sabem ben poc. Però és també un fet que les obres transmeses dins d’un cànon es comprenen de manera diferent que si n’haguessen quedat fora. La canonització altera el significat dels llibres. Si l’Eclesiastès s’hagués perdut i s’hagués retrobat recentment entre els documents de Qumran, es pregunta Frank Kermode, no seria virtualment un llibre diferent del que llegim avui? 

Robert Alter descarta que hi haja una dicotomia entre la lectura religiosa i la lectura literària de la Bíblia, perquè literatura no és simplement un mitjà d’expressar les posicions doctrinals, sinó una ocasió per aprofundir en la doctrina a través del joc dels recursos literaris i potser per anar més enllà de la doctrina. Alter assenyala que els significats dels textos bíblics es copsen imperfectament si ignorem la seua articulació com a literatura, com ara la disposició dels personatges, el desenvolupament del diàleg, l’ús de motius i de mots clau temàtics, o la subtil modificació de les repeticions.