La traducció de l’Odissea de Joan Francesc Mira

Proa acaba de publicar l’anunciada traducció de l’Odissea de Joan Francesc Mira, que ve a afegir-se a la traducció clàssica de Carles Riba i a la traducció en prosa de Joan Alberich. Mira ha seguit en aquesta traducció els mateixos criteris que va aplicar en la de la Divina Comèdia: atendre, sobretot, el valor narratiu d’aquestes obres i aconseguir, com diu en la introducció, «un text pròxim, sense entrebancs, diàfan», «transparent, per al meu temps i per als meus conciutadans». L’he fullejada una mica, llegint-ne fragments a l’atzar, i la veritat és que es llegeix amb una gran fluïdesa. En aquesta Odissea els meus alumnes no haurien de tirar mà del diccionari cada dos versos, cosa que molt sovint és la principal barrera que els planteja la lectura. Al mateix temps, aquesta sensació de fluïdesa, excessiva potser en l’aspecte rítmic, m’ha fet sospitar una mica. 

Encara que això no es fa, ja us podeu imaginar que no he resistit la temptació de comparar la traducció de Mira amb la de Riba i la d’Alberich. No m’he calfat el cap i he triat la invocació amb què s’inicia l’Odissea. Ací teniu aquest fragment en les tres versions: 

a) Alberich: 

Conta'm, Musa, les accions d'aquell home astut, que va anar errant durant molt de temps, després d'haver destruït la sagrada ciutadella de Troia. Va veure les ciutats de molts homes i en va conèixer la seva manera de ser. Per la mar, ell va patir moltes penalitats en el seu ànim, lluitant per la seva vida i pel retorn dels seus companys. Però ni així els va salvar, tot i que ho desitjava molt, perquè van sucumbir per la seves pròpies follies; infeliços, van menjar les vaques d'Hèlios, el fill d’Hiperion.t Immediatament aquesta deïtat els prengué el dia del retorn. Parla'ns-en a partir de qualsevol episodi, dea, filla de Zeus. 

b) Riba: 

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim 

errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre: 

de molts pobles veié les ciutats, l'esperit va conèixer; 

molts de dolors, el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim, 

fent per guanyà' el seu alè i el retorn de la colla que duia: 

mes ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho, 

car tots ells es perderen per llurs mateixes follies, 

els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de l'Altura, 

van menjar-se ; i el déu va llevar-los el dia en què es torna. 

Parla'ns-en, filla de Zeus, des d'on vulguis, també a nosaltres. 

c) Mira: 

Parla'm, oh Musa, d'aquell de mil cares, que féu mil viatges 

quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia. 

Moltes ciutats visità, conegué el pensament de molts homes, 

però també va patir per la mar, dins del pit, moltes penes, 

sempre lluitant per salvar els companys, pel retorn i la vida. 

Ell s'hi esforçà, i tanmateix li va ser impossible salvar-los: 

tots es van perdre per massa insensats, ells mateixos, els bojos, 

perquè es menjaren les vaques del Sol, el Fill de l'Altura, 

que pel seu crim els privà de tornar algun dia a la pàtria. 

Filla de Zeus, deessa, comença d'on vulgues, i parla' ns. 

De seguida crida l’atenció, contra el que podríem esperar, que Riba coincideix més amb la versió en prosa d’Alberich que no Mira. En altres paraules: que és més literal, més exacte i més fidel respecte de l’original. Vegem-ho de prop: en el primer vers Riba tradueix «tantíssim errà», que és pràcticament el mateix que el «va anar errant durant molt de temps» d’Alberich. Mira, en canvi, tradueix que «féu mil viatges», expressió molt més vaga. Homer no diu que Ulisses es va dedicar al turisme intensiu, sinó que es va perdre en el viatge de retorn i que hi va patir accidents i penalitats: que va anar errant durant molt de temps o que tantíssim errà. De la mateixa manera, en el tercer vers Mira tradueix «Moltes ciutats visità», com si Ulisses ho hagués fet expressament i no a causa dels accidents del viatge. Riba i Alberich diuen, més exactament, «de molts pobles veié les ciutats» i «Va veure les ciutats de molts homes». La inexactitud, o la falta de propietat, reapareix en la segona part d’aquest tercer vers en la versió de Mira: «conegué el pensament de molts homes», cosa bastant difícil d’aconseguir ni que foren pocs. Riba i Alberich tradueixen «l'esperit va conèixer» i «en va conèixer la seva manera de ser», la seua manera de ser o el seu caràcter, que és una cosa ben diferent del “pensament”. Finalment, en la referència a Ulisses que apareix en el primer vers, Mira tradueix «aquell de mil cares», solució que de nou no em convenç davant d’«aquell home de gran ardit», com tradueix Riba, o d’«aquell home astut», en la traducció d’Alberich. 

Em fa la impressió que de vegades aquesta possible laxitud de la traducció de Mira és una conseqüència, en part, de la constricció de l’hexàmetre. He comparat també l’ús d’aquest metre en les dues traduccions. Abans, però, resumiré les dades essencials sobre l’hexàmetre: en català és un vers de sis peus o cèl·lules rítmiques. Pot correspondre només a un vers en què les combinacions de síl·labes tòniques i àtones alternades donen com a resultat sis accents.Aquests peus poden ser dàctils (una combinació de tònica-àtona-àtona) o espondeus (tònica-àtona), excepte el penúltim, que ha de ser dàctil necessàriament i l’últim, que ha de ser espondeu. Per tant, els quatre primers peus es poden variar, de manera que l’hexàmetre admet rítmicament almenys setze possibilitats de variació. Com que resulta difícil començar tots els versos en síl·laba tònica, de vegades s’accentua una preposició o un article o es recorre a l’anacrusi; en aquest últim cas la síl·laba àtona amb què comença el vers no entra en el recompte rítmic pròpiament dit. Hi ha també la qüestió dels accents secundaris, que ho complica considerablement: no és el mateix identificar l’accent en una paraula aïllada que enmig de la cadena parlada. 

Vinga, comparem ara l’hexàmetre en els tres primers versos del fragment anterior en les versions de Riba i Mira (utilitze T per indicar síl·laba tònica i A per indicar-ne àtona):

a) Riba:

Con/ta’m,/ Mu/sa, a/quell/ ho/me/ de/ gran/ ar/dit,/ que/ tan/tís/sim

   T   A       T     A      A    T    A   T     A  A   T      A    A   T   A

errà,/ des/prés/ que/ de /Tro/ia el /sa/grat /al/càs/ser/ va / pren/dre:

   T      A   T       A   A     T    A   A   T   A  T    A    A     T    A

de/ molts/ po/bles/ ve/ié/ les/ ciu/tats,/ l'es/pe/rit/ va/ co/nèi/xer

 T     A      T     A  A  T  A    A   T      A   A T   A    A  T  A

b) Mira:

Par/la'm, /oh/ Mu/sa,/ d'a/quell /de/ mil/ ca/res,/ que/ féu/ mil/ vi/at/ges

   T    A    A    T   A    A    T     A    A   T    A    A   T     A   A T   A

quan/ ar/ra/sà el/ cas/tell/ i/ la /vi/la/ sa/gra/da/ de/ Tro/ia.

    T  A   A   T    A   T   A A  T A  A   T   A  A     T   A

Mol/tes /ciu/tats/ vi/si/tà,/ co/ne/gué el/ pen/sa/ment/ de/ molts/ ho/mes,

 T     A    A  T    A A T   A  A      T     A   A      T   A     A     T      A   

Si l’oïda no us ho fa notar per ella mateixa, fixeu-vos en l’esquema gràfic. Amb una única excepció, Mira repeteix en els quatre primers peus de cada vers el mateix esquema rítmic TAA. Riba, en canvi, varia aquest esquema en cada vers, de manera que cada vers presenta una combinació de peus diferent. La versió de Mira resulta, així, rítmicament monòtona, amb alguns versos bastant pedestres, com ara «tots es van perdre per massa insensats, ells mateixos, els bojos». 

He comparat també un fragment del cant V, que m’agrada especialment. Correspon al moment en què Ulisses ha naufragat i està nedant, poc abans d’arribar a l’illa dels feacis. Joan Alberich tradueix així el començament: «Durant dues nits i dos dies va anar a la deriva per l'onada inflada. El seu cor va pressentir la mort moltes vegades. Però, quan l'Aurora de belles trenes va complir el tercer dia, aleshores la ventada es va aturar i hi va haver una bonança sense ni un bri de vent. Odisseu va veure la terra i la va distingir quan mirava fixament, en ser aixecat per l'onada». En els dos últims versos que corresponen a aquest fragment, Mira tradueix « Ell va percebre per fi la terra propera, /mirant-la atentament quan el va elevar cap amunt una onada.» Difícilment Ulisses podia mirar “atentament” la terra mentre nedava endut per una onada. A Mira li feia falta una síl·laba de més per a quadrar l’hexàmetre i, en lloc de “fixament”, “atentament”. La solució de Riba és esplèndida: «i Ulisses veié la terra a la vora,/d’un penetrant cop d’ull, des del cim arborat d’una onada». 

Un últim exemple. En aquest mateix passatge, Alberich tradueix «Les grans onades bramulaven fent un soroll terrible contra la seca terra ferma, i tot quedava cobert d'escuma de la mar.» I Mira: «Grans onades corrien bramant, llançant-se a la costa / amb un rugit paorós, i tot era cobert per l’escuma.» Les dues traduccions són correctes, efectives i clares, fins que arriba el gran, l’enorme poeta que era Riba i tradueix, tot refent Homer: «car la maror runyia batent la seca ribera, /amb un terrible rot, i ho cobrien tot els ruixims». L’expressió “amb un terrible rot” és d’una precisió i d’una força expressiva incontestables. 

En una entrevista recent, Mira afirmava que «la manera de traduir de Carles Riba és extraordinària, però també crea molts obstacles per a un lector normal de literatura» i que la seua traducció se separa de la de Riba sobretot en la dimensió narrativa. És possible que per al lector corrent —qui és el lector corrent?— la traducció de Mira siga més fàcil de llegir. Sembla, però, que tot té un preu o un peatge: a canvi de la facilitat, de la falta d’esforç, perdem una mica de precisió i de la fidelitat a l’original. El ritme del vers també resulta massa fàcil, en el sentit de massa previsible. 

Nota. Per si encara teniu ganes de més, ací us deixe el pròleg que va escriure Carles Riba a la seua segona traducció de l’Odissea i Llegir Homer, introducció de Joan Francesc Mira a la seua traducció de l’Odissea.