El llenguatge de Shakespeare

Aquest Nadal m’he llegit Shakespeare’s Language de Frank Kermode, una mica per escalfar motors per al comentari de Hamlet en classe i també perquè Kermode és un crític que m’agrada especialment. És autor, entre altres, d’un llibre clàssic, The Sense of an Ending (El sentido de un final. Gedisa), en què estudia el paper dels finals en les obres de ficció. Hi examina conceptes com cronos, kairós, aevum i apocalipsi, i estén la seua reflexió més enllà de la literatura per a fer observacions sobre la història i sobre la manera com experimentem el temps. 

Kermode va morir el 2010, als 90 anys. Shakespeare’s Language, publicat el 2000, va ser la culminació d’una dedicació llarga i sostinguda com a crític literari de l’obra de Shakespeare. El 2004 havia publicat The Age of Shakespeare (El tiempo de Shakespeare. Debate), una de les millor introduccions que conec a l’obra d’aquest autor. 

Afortunadament per al lector digne d’aquest nom, Kermode no escrivia per a la secta acadèmica. En Shakespeare’s Language no es va dedicar a l’anàlisi estricta i minuciosa de la sintaxi i del lèxic shakesperians, sinó a comentar, una per una, totes les obres de Shakespeare, prenent com a fil conductor l’evolució que va experimentar el seu llenguatge. El llibre és en realitat una guia de lectura, plena de suggeriments, de pistes i de remarques sobre els punts essencials de cada obra.

Per a Kermode, en la producció dramàtica de Shakespeare es produeix un abandonament progressiu de la retòrica florida de les primeres obres, de l’ornamentació en l’expressió de l’emoció a partir d’un sistema de figures i de llocs comuns retòrics, característica de tot el teatre isabelí, i un desplaçament cap a una expressió més concentrada, més complexa, més difícil de seguir, caracteritzada per una gran llibertat en l’ús de la metàfora, en l’al·lusió i en l’el·lipsi, com a forma de reproduir el pensament excitat i ansiós dels personatges. 

Kermode remarca que un tret fonamental de l’últim període de Shakespeare és la tendència a construir les seues obres a partir d’una paraula o grup de paraules que cohesionen la varietat de la trama argumental, com una mena de leit-motiv que donava un sentit subterrani a la narració dramàtica. Aquesta subtrama semàntica és un procediment que s’ha utilitzat sovint en la literatura posterior. És el cas de les novel·les de Virginia Woolf. 

El procediment es manifesta sobretot en la duplicació de nuclis lèxics, que es troba ja en la insistència en els “miralls” i les “ombres” de Ricard II, i que arriba a una mena d’hipertròfia en Hamlet. El llenguatge que va utilitzar Shakespeare en Hamlet és enormement variat, però està dominat de cap a cap per l’ús d’una figura retòrica coneguda com a hendíadis Aquest terme terme significa literalment “un mitjançant dos”. És un recurs literari que consisteix en la repetició de dos termes coordinats per expressar una idea o concepte, normalment amb una conjunció copulativa. Es pot il·lustrar amb algunes expressions comunes com “la llei i l’ordre”, “són carn i ungla”. Normalment transforma un “nom+adjectiu” en dos noms units per una conjunció. Així, l’expressió “sound and fury”, que apareix en Macbeth, transforma i intensifica “furious sound”. El que s’expressa a través d’aquesta figura sol ser una mica incert o ambigu, perquè no sempre es pot establir que els dos mots emparellats expressen una única idea. 

La duplicació afecta també l’estructura de Hamlet. Hi ha parelles de personatges: Corneli i Voltemand, Rosencrantz i Guildestern. El teatre dins del teatre és un altre procediment de duplicació. El paper del venjador està duplicat per Laertes i Fortimbràs. La duplicació compulsiva ocorre arreu, de vegades d’una manera simple i buida, com en el parlament de Poloni al començament del segon acte: 

And thus do we of wisdom and of reach, 

With windlasses and with assays of bias, 

By indirections find directions out; 

So by my former lecture and advice 

Shall you my son. You have me, have me not? 

                                  (és així com 

els que som llargs de seny i enteniment, 

atacant de biaix i fent revolts, 

trobem el camí recte pel camí indirecte. 

Espero que aprofitis tots aquests consells 

quan trobis el meu fill. ¿Ha quedat clar? 

Traducció de Joan Sellent, Quaderns Crema, que difumina una mica les hendíadis de l’original.) 

El primer parlament del rei Claudi, ple de paradoxes i d’oxímorons, és un altre exemple de duplicació compulsiva: 

Així, la que era abans germana i ara és reina nostra, 

l’hereva imperial d’aquest país guerrer, 

l’hem fet, per dir-ho així, amb un goig abatut 

i un ull plorós de joia i l’altre de dolor, 

amb alegria a les exèquies i dol al casament 

i sospesant pena i delit a parts iguals, 

esposa nostra. 

(Traducció de Joan Sellent.) 

Les hendíadis que apareixen en Hamlet estan marcades per una tensió característica, com si les dues parts estigueren relacionades d’una manera que no és del tot evident. Introdueixen així la inquietud i el misteri en l’expressió. Totes aquestes duplicacions són tan nombroses que és fàcil oblidar-se’n o passar-les per alt, però per a Kermode són l’essència de Hamlet. 

Quan parlem de la complexitat del llenguatge de Shakespeare, hi ha una pregunta que és inevitable plantejar-se: els contemporanis de Shakespeare que acudien al teatre a veure representades les seues obres, les entenien? El llenguatge de les obres de Shakespeare és difícil per a nosaltres i deu haver-ho estat també per als seus contemporanis. Com podien apreciar els auditoris Hamlet? 

Kermode, tot i remarcar que els públics d’aquella època, molts d’ells orals més que lletrats, estaven acostumats, com no ho estem nosaltres, a escoltar parlaments, sermons i representacions llargs i densament estructurats, i que devien tenir, per tant, millor memòria que nosaltres i de segur que més paciència, conclou que és inconcebible que ningú hagués pogut seguir cada frase de Coriolà. Seguir la història, comprendre els conflictes que enfronten els diferents personatges, no és el mateix que comprendre els significats de cada vers, encara que només siga en part. I en el teatre, ni abans ni ara, no es pot aturar els actors per examinar amb més calma algun vers que ens desconcerta o que no hem entès bé. En fi, què preferiu vosaltres, llegir Shakespeare o veure’l representat?