Dos contes filosòfics de Voltaire

Com us contava en l’entrada anterior, hem llegit en classe una selecció mínima de l’obra assagística de Voltaire, una mostra tan sols. M’hauria agradat passar als alumnes alguns articles del seu Diccionari filosòfic i comparar aquest llibre amb el Diccionari per a ociosos de Fuster. També m’hauria agradat llegir algun conte filosòfic de Voltaire, el Càndid, és clar, o algun de molt curtet com Micromégas. 

Entre la vasta producció de Voltaire, els contes són els que més retenen l’atenció dels lectors actuals i els que expressen d’una manera més fidel el seu esperit. Voltaire va trobar en el conte, o en la paràbola filosòfica, la forma més còmoda, més flexible, per expressar aquell enjogassament amb què toca els temes més diversos i amb què fa les al·lusions més intencionades, aquell gust per la llibertat i pel joc mental, aquella “gaieté infernale” a què es referia Madame de Stäel. Com sol passar en la història de la literatura, aquestes obres, que Voltaire va redactar com un entreteniment enmig de l’elaboració més feixuga i més lenta d’obres d’història i de filosofia, sense cap esforç deliberat, van donar com a resultat una obra mestra com Càndid. 

Escrit el 1759, és una rèplica a Rousseau, però sobretot és una ridiculització dels filòsofs optimistes deixebles de Leibnitz i Wolf, que havien proclamat la teoria que vivim en el millor dels mons possibles. Voltaire, en canvi, pensava que en el món hi ha molts mals, i que n’hi ha més que de béns. En el Càndid presenta, a una velocitat vertiginosa, una sèrie de fets que són una resposta a les especulacions i elucubracions sobre l'origen i el significat del mal. A cada capítol descobrim una nova forma de maldat: naufragis, terratrèmols, la violència dels homes (guerres, fanatisme, esclavatge, etc.). Contra la remarca automàtica que Déu havia permès el terratrèmol de Lisboa per castigar els pecats dels seus habitants, Voltaire es preguntava si els habitants de Lisboa són més pecadors que els habitants de París o de Londres, que no han estat jutjats dignes d’un terratrèmol de justícia divina. 

Al final del llibre, Voltaire resumeix en una frase que ha esdevingut tòpica el que seria l’actitud moral a adoptar davant d’aquest panorama: «Il faut cultiver notre jardin». El cultiu del jardí és una metàfora del món personal: cal cultivar-se. El món no canviarà mai i és impossible canviar-lo, però si ens preocupem del que ens envolta més íntimament com a mínim podem fer que la nostra vida siga millor. En Càndid Voltaire va fer un repàs de la seua pròpia vida: la candidesa de quan era jove, els viatges, la maduració de l'esperit i, en últim terme, la vida retirada al camp on volia «cultivar el seu jardí», tal com proposa en aquest llibre. 

Borges, en un curs oral de literatura anglesa que ha estat transcrit i editat (Borges profesor. Curso de literatura inglesa. Emecé) va comparar el el Càndid de Voltaire amb Rassselas, príncep d’Abissínia de Samuel Johnson. Totes dues obres segueixen un esquema molt semblant i van ser publicades pràcticament alhora. Borges remarca que Càndid desmenteix la seua pròpia tesi: «un mundo en el cual existe el Cándido, que es una obra deliciosa, llena de bromas, no es un mundo tan malo, ya que permite el Cándido. En cambio, se puede pensar que Voltaire está jugando con la idea de que el mundo es terrible. Porque seguramente, cuando escribió el Cándido, él no sintió el mundo como terrible. Estaba mostrando una tesis y estaba divirtiéndose mucho al mostrarla. En cambio, en el Raselas de Johnson sentimos la melancolía de Johnson. Sentimos que para él la vida es esencialmente horrible. Y la misma pobreza de invención que hay en el Raselas hace que el Raselas sea más convincente.» 

Boswell, el biògraf de Johnson, també es va referir la semblança d’aquests dos relats i a la seua profunda diferència de to: «A pesar de la meva gran admiració per Rasselas, no defensaré que la "mòrbida malenconia" de la constitució de Johnson, no li pogués, potser, fer semblar la vida més insípida i desgraciada del que ho és normalment; estic segur que en va gaudir menys que jo. Però, per molt que les seves impressions particulars projectessin alguna ombra addicional sobre la seva imatge de la vida, una observació atenta i una indagació a fons m'han convençut que aquesta visió pessimista s'acosta a la realitat més que no voldríem. El cert és, però, que jutgem sobre les penes i les alegries de la vida d'una manera diferent en èpoques diferents, segons l'estat canviant de la nostra constitució. Sempre recordo l'observació que em va fer una dama turca, educada a França: "Ma foi, Monsieur, notre bonheur depend de la façon que notre sang circule."» 

Micromégas (en grec, “petit-gran”), traduït al català per Martí Domínguez i editat per les Publicacions de la Universitat de València, és un joc filosòfic de grandàries i perspectives contra la creença que l’Univers està fet per a l’home. Reprèn la intenció i el procediment d’Els viatges de Gulliver, però la propensió a l’alegria i al joc de Voltaire, com en Càndid, converteixen el que en mans de Swift era un al·legat contra el gènere humà en una burla esplèndida. En aquest conte de Voltaire un habitant de Saturn i un altre, encara més gran, de Sírius arriben a la Terra i a penes hi poden veure els microscòpics terrícoles. La distorsió de la perspectiva té la funció de fer veure que «nosaltres, sobre el nostre petit muntonet de fang, no concebem res més enllà dels nostres usos». Voltaire posa en pràctica el seu procediment habitual de desenfocar i distorsionar per minar la seguretat dels costums i de les creences, per fer veure l’absurd d’allò que sembla natural i que no és sinó convenció i hàbit. La distorsió de les perspectives li serveix per ridiculitzar la discrepància de les creences religioses i diversos corrents filosòfics, per acabar amb l’escepticisme: el llibre del saber total, regalat als terrícoles per l’habitant de Saturn, resulta estar en blanc. 

Voltaire aconsegueix en aquest relat una simbiosi de l’univers literari, filosòfic i científic. Una barreja d’astronomia, filosofia, joc literari i també de sàtira personal contra un contemporani seu, Fontenelle, secretari de l’Acadèmia, un «home que res no havia inventat, però que sabia donar bon compte les invencions dels altres». El fil narratiu és molt prim i té únicament la funció d’agitar i difondre unes idees més que no de representar uns individus. És una mostra de l’estil transparent i àgil de Voltaire, de l’art de dissoldre tot un sistema mitjançant una història breu, amb una actitud sorneguera, aparentment ingènua i innocent.