Les interpretacions de «La metamorfosi»

De totes les obres de Kafka, La metamorfosi és potser la que ha originat més interpretacions i la que s’ha resistit més als comentaristes. Hi ha un llibre del crític Stanley Corngold, que no he llegit, de títol ben eloqüent: The Commentators’s Despair. The Interpretations of Kafka’s «Metamorphosis». Desesperació dels comentaristes, perquè encara que les interpretacions que s’han fet de La metamorfosi poden ser raonables i convincents, ho fan a costa de simplificar-la i d’empobrir-la, com ara quan Gregor Samsa és equiparat amb la personalitat empírica de Kafka, aquest artista altament conscient, escèptic de la psicoanàlisi, que no va concebre mai l’escriptura com una compensació de la seua personalitat problemàtica. 

Aquest caràcter irreductible del text de Kafka és el que explica el commentators’s despair i, també, la fascinació pel seu caràcter de narrativa pura i autosuficient. En aquest punt val la pena recordar Borges, al qual li agradava remarcar que per als escriptors la invenció de la faula precedeix a la comprensió de la seua moralitat i que l’explicació o la interpretació d’una obra pot ser el que l’obra buscava. 

De manera molt general, les interpretacions que s’han fet de La metamorfosi es poden classificar en simbòliques i al·legòriques. La majoria de les lectures simbòliques vénen a dir que, a pesar de la seua transformació, Gregor Samsa conserva la seua personalitat moral intacta i que la metamorfosi és un símbol de la seua marginació: la seua vida està buida d’un treball significatiu, de l’amistat, de l’amor físic, de la lleialtat familiar. Més concretament, per a la interpretació psicoanalítica Gregor Samsa es debatria en un conflicte edípic, mentre que la interpretació marxista veuria en el relat una denúncia de l’alienació econòmica i social. Uns altres comentaristes creuen que La metamorfosi il·lustra un procés metafísic, a través del qual el protagonista s’allibera de la seua alienació i descobreix el seu jo autèntic. O, pel contrari, es tractaria d’un procés en què les forces de la vida (simbolitzades per la família Samsa) acaben imposant-se als valors espirituals encarnats per Gregor. 

Totes aquestes interpretacions es basen en una concepció implícita del text literari segons la qual aquest tan sols és la manifestació més o menys «estètica» d’un significat que hi ha més enllà d’ell, al qual l’exegesi ha de reconduir. Les lectures al·legòriques, en canvi, s’oposen a les lecturs simbòliques perquè prenen literalment la metamorfosi, la disjunció radical que separa Gregor Samsa de l’insecte. Aquestes lectures subratllen l’absoluta disparitat entre l’anterior Gregor Samsa i la seua nova situació. Com que l’al·legoria no es basa en una relació de semblança, com la metàfora o el símbol, és difícil interpretar-la d’una manera que no siga arbitrària. Sovint, el que es fa és deduir el significat al·legòric del relat a partir d’una clau que s’ha cregut descobrir en els papers de Kafka que no pertanyen a la ficció literària, com ara la correspondència i els diaris. La majoria d’aquestes lectures sostenen que el significat al·legòric de La metamorfosi apuntaria, sobretot, a la intenció de Kafka d’existir com a literatura, en un estranyament radical respecte a la vida. En el seu diari hi fa referència reiteradament: «No sóc altra cosa que literatura i no puc ni vull ser cap altra cosa». 

Fa poc he llegit el llibre de Stéphane Mosès, Exégesis de una leyenda. Lecturas de Kafka, que vaig comprar a La Central (Fullejant llibres en la Central). Conté uns comentaris molt minuciosos de diversos textos de Kafka: El silenci de les sirenes, La metamorfosi i Davant la llei. Té també un capítol dedicat a comentar els comentaris que van fer Walter Benjamin i Bertolt Brecht d’un microtext de Kafka: El pròxim poble. El capítol dedicat a analitzar La metamorfosi, porta per títol La polisèmia en «La metamorfosi». 

Stéphane Mosès reconeix que les distintes interpretacions «ideològiques» de La metamorfosi no són arbitràries i purament impressionistes, sinó que responen a uns senyals codificats en l’interior de l’estructura formal del text, com si Kafka no s’hagués limitat a contar una història, sinó que al mateix temps hagués volgut proposar al lector una sèrie de possibles claus per a la interpretació. Així, en La metamorfosi hi ha algunes escenes amb una forta càrrega edípica, que quasi parodien les connotacions freudianes. També, l’evocació caricaturesca de la vida quotidiana de la família Samsa i la descripció que fa el narrador de l’alienació econòmica i social de cada un dels seus membres resulta un tema recurrent en la literatura alemanya de l’època, sobretot en la poesia i el teatre expressionistes. No obstant això, aquests senyals no ens porten a descobrir el sentit últim del text. 

Una altra via per a l’estudi de La metamorfosi (igual que per a la resta de l’obra de Kafka) es va obrir, escriu Stéphane Mosès, «des que la crítica va desistir de voler reduir el relat a un significat unívoc (psicoanalític, sociològic o metafísic) i es va dedicar a estudiar, des de l’interior, les lleis de funcionament del text». Mosès se centra en l’anàlisi del punt de vista narratiu, així com en l’afirmació del caràcter funcional de la metamorfosi, que hauria d’interpretar-se com una hipòtesi de partida en funció de la qual s’estructura tot el relat: què passaria en una família petitburgesa si un matí descobrís que un dels seus membres s’ha convertit en un insecte? 

La unitat formal de La metamorfosi, més enllà de la multiplicitat de significats a què remet el relat, es basa en la posició ambivalent del protagonista, ja que és la seua veu la que transmet el relat interior, però simultàniament és l’objecte del discurs del narrador. Gregor Samsa és un personatge en el discurs del narrador extern, i la seua perspectiva sobre els esdeveniments i sobre el món que l’envolta no és necessàriament idèntica a la d’aquest narrador extern. Al mateix temps, la major part del relat transcorre des del punt de vista de Gregor Samsa, que d’aquesta manera es converteix en el segon narrador. Stéphane Mosès anomena aquest ús particular del punt de vista del narrador relat subjectiu en tercera persona. El que caracteritza aquest estil narratiu és la presència d’un personatge a través de la subjectivitat del qual es narren els esdeveniments. Aquest estil narratiu està molt a prop del relat en primera persona, però se’n distingeix perquè el narrador està sempre darrere del discurs subjectiu del protagonista per narrar la part de la realitat que s’escapa de la consciència d’aquest. Hi ha com una mena de moviment pendular entre dues veus, la del protagonista i la del narrador; la segona completa, corregeix o fins i tot contradiu la del primer. 

En La metamorfosi aquesta dualitat d’una visió «de dins» i una visió «de fora» no és simplement una tècnica per aportar diferents matisos a la descripció de la realitat, sinó que deriva necessàriament del motiu que s’erigeix en el punt de partida del relat: el de la metamorfosi. La dissociació del protagonista en dues realitats radicalment separades, una consciència d’home i un cos d’insecte, implica necessàriament el desdoblament de la funció narrativa. És aquesta dissociació la que obliga el narrador a parlar de Gregor utilitzant dos mètodes diferents, perquè l’essència de la metamorfosi resideix precisament en la coexistència en aquell que un dia va ser Gregor d’una consciència i d’un cos absolutament estranys entre si. L’horror de la metamorfosi prové del fet que una consciència d’home seguesca habitant en un cos d’insecte. 

De manera general, el narrador pren la veu de Gregor sempre que aquest es gira per observar la realitat que l’envolta. Gregor es troba aleshores en la clàssica posició del testimoni, de l’estranger, a qui la seua situació marginal permet dirigir cap al món una mirada nova i desmitificadora. Fins a l’últim moment, Gregor creu que pateix alguna malaltia passatgera i que els altres tenen el deure de ser pacients amb ell. Només quan comprèn que per a ells no és més que un «animal», un «monstre» perd les ganes de viure i es deixa morir. D’altra banda, la seua família ni tan sols imagina que un cos d’insecte puga allotjar una consciència d’home: «com que a ell no podien entendre’l, ningú no va imaginar-se, ni tan sols la germana, que ell era capaç d’entendre els altres». 

Stéphane Mosès conclou que la polisèmia de La metamorfosi no és una conseqüència «d’una juxtaposició ni d’una suma de distints significats parcials, sinó d’una construcció laberíntica sàviament traçada on es remet constantment el lector d’una hipòtesi a una altra, a llegir i rellegir sens fi, i on les diverses possibilitats d’interpretació, articulades amb molt de rigor en l’estructura del text, es proposen i es descarten alternativament, sense que cap en puga dir l’última paraula».