La falsa i inventada donació de Constantí

Nascut a Roma el 1407, Lorenzo Valla va ser secretari reial al servei d’Alfons el Magnànim i l’humanista més destacat de la primera generació després de Petrarca. El 1444 es va començar a difondre la seua obra més important, les Elegantiae linguae latinae, que van ser impreses el 1471. Segons assenyala el mateix Valla en el pròleg, la finalitat del seu treball era alliberar la llengua llatina de qualsevol forma d’impuresa i de barbàrie i restaurar un vertader llatí viu. Aquesta obra de Valla va esdevenir ben aviat un text canònic en les aules universitàries. Una mica abans, durant la primavera del 1440, havia escrit La falsa i inventada donació de Constantí, obra que il·lustra el potencial crític i desmitificador, plenament renaixentista, del moviment humanista. Adesiara l’ha publicada fa poc en edició bilingüe llatí-català, en traducció d’Alejandro Coroleu, que ha redactat també una introducció molt clara i completa. 

La donació de Constantí és un decret imperial apòcrif atribuït a l’emperador Constantí I (272-337), però que en realitat va ser redactat a la cancelleria papal durant la segona meitat del segle VIII. Segons aquest text, el mateix Constantí va fer donació al papa Silvestre I (i amb ell a tota l’Església) de la ciutat de Roma, de les províncies d’Itàlia i de la resta de l’Imperi romà d’Occident. 

La suposada donació de Constantí va ser un text d’importància fonamental per al pensament polític i històric de l’edat mitjana, ja que es podia presentar com l’evidència de la primacia espiritual de la Santa Seu o com la base de la teoria del domini universal del papat. L’autenticitat del document es va posar en dubte aviat, però els intents que es van fer de demostrar-ne la falsedat no van aconseguir desmuntar l’opinió comuna sobre l’autenticitat de la donació, que no es considerava inversemblant en la societat medieval. 

Al llarg de la primera meitat del segle XV la donació de Constantí va continuar sent objecte de polèmiques i discussions. La novetat de La falsa i inventada donació de Constantí de Valla va consistir, sobretot, en l’aplicació de les armes de la filologia i de la retòrica per demostrar la falsedat del document. Valla hi va desenvolupar tota una sèrie d’arguments de caire jurídic, històric i filològic. Així, va remarcar que, si l’emperador hagués abdicat, ho hauria fet a favor del poble romà i no en nom del papa; aquest, al seu torn, no hauria pogut acceptar la donació sense contradir els preceptes evangèlics de la missió de l’Església. A més, Valla va remarcar que no hi havia constància històrica del lliurament i acceptació efectius dels territoris, que van continuar sent possessió dels successors de Constantí. Finalment, demostrava que el llatí i el vocabulari emprats per l’autor del text no corresponien a l’època de Constantí. 

La veritat és que el que més m’ha interessat del text de Valla són els arguments lingüístics que va utilitzar per demostrar la invalidesa de la donació. I m’he divertit, també, per què no dir-ho, amb el to sarcàstic i insultant amb què es refereix de tant en tant als seus oponents: «vosaltres, que sou més ramat que homes…» «¿Què fas, desgraciat, sinó mostrar que tens voluntat d’enganyar, però que no en tens l’habilitat?» Valla tenia molt clar que no estava participant en un simple debat acadèmic, sinó en una lluita per desmuntar uns interessos molt concrets, lluita que descriu eloqüentment com un combat a mort: «Però ja és hora, per no allargar-me massa, d’infligir una ferida mortal a la causa dels meus adversaris, ja defallida i lacerada, i degollar-la amb un sol colp.» 

A més de demostrar la falsedat de la donació, Valla volia ridiculitzar els qui la sostenien. Perquè no era únicament una qüestió d’ignorància i d’error, sinó també de malícia i de mala fe: la donació de Constantí era falsa, però els interessos que hi havia al darrere eren ben reals. Valla estava convençut que els seus oponents mentien i que, a més a més, ho sabien. Per això, de tant en tant deixa de banda l’argumentació i passa a l’atac directe, denunciant els qui renuncien al pensament propi i es refugien en el criteri d’autoritat: «¿Pot ser honest excusar un error, quan no vols acceptar una veritat que veus que és evident, només perquè alguns homes importants han opinat altrament? Importants, vull dir, en dignitat, però no en saviesa ni en virtut.» 

Entre els trets lingüístics de la donació que fan ensenyar l’orella de la falsificació, Valla destaca, sobretot, a més d’altres errors i característiques que no pertanyien al llatí del segle IV, l’ampul·lositat de l’escriptura: «Li agrada tant el soroll de les paraules ampul·loses que repeteix i intercala les mateixes coses que tot just ha dit. ¿En el teu temps parlaven així els escrivans imperials, i fins i tot els mossos imperials? […] Una bona cosa parlar com un bàrbar perquè les teves paraules sonin més elegants, com si res d’elegant es pogués trobar entre tanta ronya.» No es tracta, per tant, d’incorreccions lingüístiques, de paraules o de construccions que no admet l’acadèmia, sinó del verbalisme que emmascara el pensament clar i distint. Si algú escriu malament, és perquè pensa malament: «Omets paraules necessàries i n’amuntegues d’inútils. Dius províncies, indrets i ciutats: ¿que no són indrets les províncies i les ciutats? Un cop has dit províncies, hi afegeixes ciutats, com si les ciutats no estiguessin incloses en les províncies.» Les crítiques estilístiques de Valla continuen sent actuals. També ara hem de patir els nostres bàrbars. 

Una última mostra: «”Decretem que hagin de fer servir” en lloc de “decretem que facin servir”. Els bàrbars acostumen a parlar i a escriure d’aquesta manera: “Vaig ordenar que havies de venir” en lloc de “Vaig ordenar que vinguessis”. I hem decretat i hem concedit, com si tot això no s’escaigués aleshores, sinó en un altre moment.» Valla conclou: «¿aquesta manera tan bàrbara de parlar no demostra que aquesta cançoneta va ser inventada no en l’època de Constantí, sinó després?» 

He aprofitat la lectura de La falsa i inventada donació de Constantí per repassar Heretgies, revoltes i sermons de Fuster. En la primera part d’aquest llibre, dedicada als erasmistes valencians del segle XVI, Fuster explica molt bé per què l’humanisme esdevenia sovint subversiu o herètic. «En el fons», afirma Fuster, »un humanista del començament del segle XVI —Erasme, per exemple— no era sinó això: un híbrid de gramàtic i d’heretge.» L’obsessió purista en la pràctica del llatí portava aparellada el perill de desviacions ideològiques. Quan la crítica filològica deixava el llatí dels clàssics i es dirigia als textos religiosos, qualsevol correcció de transmissió, la denúncia d’alguna impuresa de la Vulgata, posem per cas, podia arribar a tenir importants conseqüències en la interpretació d’un text. Els guardians de l’ortodòxia podien pensar, i no els faltava raó, que les petites correccions sobre el llenguatge dels textos bíblics significaria, a la llarga, deixar la Sagrada Escriptura davant els rigors d’una crítica purament profana. El 1556, un humanista valencià, Pere Joan Nunyes, en una carta al cronista aragonès Zurita, resumia així la qüestió que es plantejava: «Y lo peor es desto que querrían que nadie se aficionase a estas letras humanas, por los peligros, como ellos pretenden, que en ellas hay, de, como enmienda el humanista un lugar de Cicerón, así enmendar uno de la Escritura, y diciendo mal de comentadores de Aristóteles, que harán lo mismo de los Doctores de la Iglesia…» 

En definitiva, l’humanisme «és mera crítica: de textos, d’idees, de costums. Adopta l’angle de visió de la filologia, de la filosofia i de la sàtira, i sempre amb un propòsit d’examen.» Restituir el sentit i l’estil original d’un text, corregir-lo, implicava encarar-s’hi d’una manera crítica i independent, sense basar-se exclusivament en unes autoritats que eren donades per la tradició. 

La falsa i inventada donació de Constantí de Valla no va tancar la qüestió de l’autenticitat d’aquest text, que va continuar sent utilitzat durant els segles XV i XVI per sectors pròxims i contraris a l’Església catòlica com un argument perfecte per justificar o condemnar la jurisdicció temporal de l’Església. Luter mateix s’hi va referir amb aquestes paraules contundents: «La donació de Constantí és una gran mentida, amb la qual el papa va usurpar per a ell la meitat de l’imperi romà.» 

Nota. Abans m’he referit a Heretgies, revoltes i sermons de Fuster. Aquest llibre, juntament amb Poetes, moriscos i capellans i La Decadència al País Valencià, forma una mena de trilogia, plena d’intel·ligència i d’amenitat, sobre la història del País Valencià durant el període del XVI al XVIII. Si m’ho permeteu, l’afegiria a la llista de Lectures per a l’estiu.