Vinyes verdes

Després de dedicar unes classes als autors principals del noucentisme, he passat directament a Josep Maria de Sagarra. Perquè al costat dels noucentistes hi ha, també, els antinoucentistes. No estic pensant, només, en els modernistes arraconats, com Prudenci Bertrana o Puig i Ferreter, ni en Salvat-Papasseit, sinó, sobretot, en Sagarra i en Josep Pla. Pel que fa a Sagarra, Fuster constatava que «és un dels comptats escriptors de la seva generació que realment sembla “immune” al Noucentisme».

En la seua obra, la referència a les coses immediates —la varietat de la gent i del paisatge, els objectes i les sensacions—, el que ell mateix anomenava «la literatura del món», pren tot el protagonisme enfront del voluntarisme culturalista del noucentisme. Sagarra va defugir també l’actitud elitista típica d’aquest moviment, perquè estava convençut que «l’escriptor havia d’anar al camp del lector, i no del lector erudit o savi, sinó de l’home del carrer». Per això se’n separa en l’ús i en la concepció de la llengua literària. En prosa i en vers, Sagarra va fer servir un català literari àgil i ric de matisos, que no perd mai el contacte amb la llengua col·loquial. Al mateix temps, com va remarcar Fuster, la riquesa lingüística de Sagarra és infinitament superior a la de qualsevol noucentista: «ens trobem davant d’un aparat lexicogràfic d’inexhauribles recursos, en el qual cada paraula val pel seu color i pel seu so gairebé tant com per la seva funció semàntica». Amb el recurs de les fórmules col·loquials més típiques guanya «una presència estranyament i multiplicadament significativa». 

A classe, entre altres textos seus, vam llegir Vinyes verdes, un poema que sempre apareixerà en qualsevol antologia de la poesia catalana. Em va servir per establir un contrast amb Avets i faigs de Guerau de Liost, que havíem llegit uns dies abans com a il·lustració l’estètica noucentista. Tots dos poemes estan centrats en la descripció de l’element paisatgístic a què fan referència els títols respectius, però mentre que Guerau de Liost manté una actitud objectiva i distanciada, Sagarra desplega sobre el paisatge exterior uns sentiments que recorren de cap a cap tot el poema, com s’explicita en el primer vers de la penúltima estrofa: «Vinyes verdes del meu cor…» Abans d’arribar a aquest vers, les vinyes ja han estat relacionades amb la «soledat» (vv. 16 i 20) i el «dolç repòs» (vv. 11 i 15). D’altra banda, la repetició insistida del color verd de les vinyes, amb la seua connotació de joventut i d’esperança, explica la implicació emocional del poeta en aquest paisatge.

Les imatges del món exterior es relacionen amb un determinat estat d’ànim gràcies a una retòrica basada en la personificació, com en els versos «ara que el vent no remuga» (v. 2), «teniu la fulla poruga» (v.4), «cap al mar vincleu el cos / sense decantar-vos massa» (vs. 13-14), «Vinyes verdes, soledat / del verd en l’hora calenta» (vs. 16-17), «Vinyes que dieu adéu» (v. 21), «que ara neix i que ara fina» (v. 24), «Dins del cep s’adorm la tarda» (v. 27), «Feu-nos sempre companyia» (v. 34). Sovint, quan Sagarra utilitza alguna altra figura retòrica, aquesta va acompanyada d’una personificació. És el cas del vers «ara que el vent no remuga» (v. 2) o de «dins el cep s’adorm la tarda» (v. 27), que són alhora metàfora i personificació, o de «vora la vela que passa» (v. 12), combinació de sinècdoque i personificació. 

Una altra característica relacionada amb l’ús insistit d’aquesta figura retòrica és la descripció dinàmica del paisatge, situada en diferents moments del dia, que es poden llegir metafòricament com una referència a les diferents edats de la vida: el matí —«verdes a punta de dia» (v. 32)—, el migdia —«del verd en l’hora calenta» (v. 17)— i el capvespre —«dins el cep s’adorm la tarda» (v. 27), «verd suau de cap al tard...» (v. 33). A més del pas del dia, en el poema es remarca també el pas de les estacions —«i el fi serrellet de neu / que ara neix i que ara fina…» (vv. 23-24)—, des de la primavera —«vinyes amb la fruita verda» (v. 9)— a la tardor —«raïm negre, pàmpol d’or» (v. 28). Contra l’angoixa que provoca el pas del temps, contra la inquietud que apareix expressada en el vers 29 —«aigua, penyal i basarda»—, el vers que tanca el poema —«Feu-nos sempre companyia!» — és un prec perquè no ens abandone mai la il·lusió de la joventut i l’esperança que simbolitzen les vinyes. 

Crec que ningú dels qui parlem català podem resistir-nos a la fascinació que produeix aquest poema de Sagarra. Intentem explicar-nos una mica aquest efecte. En primer lloc, és una conseqüència d’una característica general de la seua poesia. Com observava Fuster amb exactitud, la «poesia de Sagarra, en primer lloc, pretén ser “clara”, i ho és. Defuig l’alambinament conceptuós, el joc de les abstraccions expressives, els assaigs amb l’atzar verbal o amb els presumptes materials del subsconcient. Això no vol pas dir que sigui pobra en imatges: més aviat en sobreïx. Només que són imatges d’estructura simple, des d’un punt de vista estilístic, l’energia de les quals s’origina precisament en aquesta simplicitat. L’al·lusió o la designació franca d’objectes i de gestos, de realitats “físiques”, l’enunciat de sentiments primaris i tallants, li confereixen una platicitat contundent, moguda i d’un cromatisme incisiu, que sovint té el matís barroc de la poesia tradicional». De fet, Vinyes verdes reprodueix procediments evidents de la cançó popular, com ara el metre del vers (heptasíl·lab), les repeticions de versos i mots, i l’estructura paral·lelística. 

Em sembla, però, que la fascinació que podem sentir per aquest poema s’ha d’explicar, sobretot, per una sèrie de trets que operen en la forma fonètica de la llengua i que actuen d’una forma subliminal sobre el lector o sobre qui l’escolta. D’entrada, el joc d’al·literacions de la consonant labiodental sonora, així com la repetició insistida de «vinyes verdes», de «verd» i «verda», creen un efecte hipnòtic, com un conjur. I també, és clar, la rima i el ritme. Els esquemes rítmics que utilitza Sagarra són variats i d’una gran efectivitat. Vegem-ne, com a exemple, els dos primers versos. El primer vers està construït amb un ritme molt marcat i molt simple, una combinació alternada de síl·labes tòniques i àtones: 

Vinyes verdes vora el mar 

 T   A   T   A   T  A    T 

Aquest ritme tan marcat, però, canvia totalment en el segon vers: 

Ara que el vent no remuga 

T A     A    T     A A T 

La combinació rítmica T-A ha deixat pas al ritme, més alentit, de T-A-A, que remarca la idea que s’expressa en el vers: «ara que el vent no remuga», ara que ha callat el vent. 

Aquest grau d’elaboració, o de premeditació, en el pla fonètic el retrobem en bona part de les rimes. La funció de la rima en el poema, contra el que se sol pensar, no és crear simplement un efecte eufònic. Hi ha una part de joc, sens dubte, però la seua finalitat fonamental és, a partir de l’associació en la nostra ment de mots parcialment semblants pel que fa als sons, crear uns significats nous o, si més no, intensificar-los. El llenguatge poètic representa un esforç per esborrar el caràcter arbitrari, convencional, de la relació entre el so de la paraula i el seu significat, de manera que, si dues paraules s’assemblen fonèticament, s’hi han d’assemblar també semànticament. Així, en la primera estrofa la rima dels mots «remuga» i «poruga» remarca la coincidència semàntica del temor: quan algú remuga, parla entre dents, sense atrevir-se a protestar en veu alta, d’una manera poruga. Aquest procediment encara és més evident, i més elemental, en el cas de la rima entre «verda» i «userda», en què a la coincidència en la forma fonètica se superposa la coincidència del tret semàntic del color verd. 

En les classes dedicades a Sagarra, a més de Vinyes verdes, hem llegit també el poema El cementiri dels mariners, un fragment del llibre de viatges La ruta blava i un altre de les Memòries, en què Sagarra parla de la vida d’estudiant. Als alumnes els va fer molta gràcia aquesta la frase: «Jo crec que la gran lliçó universitària —almenys la de la meva època— consistia en una mena de luxe moral que permetia a l'alumne passar una colla d'anys gron­xant-se en el dolcíssim balancí de la irresponsabilitat.» 

Per acabar, ací teniu dues versions musicades de Vinyes verdes, la de Lluís Llach i la que va gravar Ovidi Montllor, quan ja tenia la veu trencada per la malaltia: 

a) Vinyes verdes de Sagarra, interpretada per Lluís Llach:

b) Vinyes verdes de Sagarra, interpretada per Ovidi Montllor: