Algunes precisions sobre la tertúlia de Joan Fuster

Darrerament, el que s’ha anomenat la tertúlia de Joan Fuster, que no s’ha de confondre amb les reunions que se celebraven a casa de Fuster, a Sueca, on acudia tantíssima gent per fer-li alguna consulta o simplement per conversar amb ell, ha estat objecte de diverses referències en algunes publicacions culturals, sobretot arran de la publicació del llibre de Xavier Serra, La tertúlia de Joan Fuster, publicat per l’editorial Afers. 

Josep Garcia Richart, únic supervivent d’aquesta tertúlia, ja mítica, ha publicat una carta en l’últim número de la revista Serra d’Or (maig 2013, 641), en què fa diverses precisions a les informacions que aporta Xavier Serra en el seu llibre. Pel seu interès, la serp blanca ha cregut que val la pena reproduir íntegrament aquesta carta: 

Precisions sobre la tertúlia de Fuster 

Al número de «Serra d'Or» de gener d'enguany apareix una nota, firmada per A.C., sobre el petit llibre del senyor Xavier Serra La tertúlia de Joan Fuster. Sóc conscient de la relativa importància d'aquest tema, circumscrita, en tot cas, a la curiositat o interès que es pot tenir per conèixer alguns aspectes de la vida quotidiana de Fuster. Important o no el tema tractat, en editar-se el llibre i posar-lo a l'abast de possibles lectors, em considere obligat, com a únic supervivent d'aquella tertúlia, a precisar alguns extrems de l'obra, atesos els errors que hi apareixen, dels quals va sobrat el llibret, sense entrar en les opinions i els judicis més o menys gratuïts de l'autor, el comentari dels quals exigiria un espai excessiu. Em limitaré, doncs, a tres qüestions només. 

«El dia revolt» de Josep Carner o el dia de la independència de Catalunya

Visite sovint Un dia en les carreres, el bloc del crític literari Jordi Galves. Val la pena que hi feu una ullada. Hi podeu llegir, entre molts altres textos, una entrevista molt bona amb Joan de Sagarra sobre la figura del seu pare (L’entrevista prohibida amb Joan de Sagarra) o la garrotada seca, sense contemplacions, que Galves aplica a Jo confesso de Jaume Cabré (La novel·la de novel·les de Jaume Cabré). Crec que a tots ens alegra l’èxit editorial d’aquesta novel·la, tant en català com en les traduccions a diverses llengües europees, però quan se la compara alegrement a La muntanya màgica és que hi ha alguna cosa que falla en el nostre món cultural. Galves és taxatiu: «No discuteixo el bon o mal gust de cadascú. Durant molts anys he fumat i sabia que era dolent, però fumava. Qui vulgui llegir compulsivament Jaume Cabré i, fins i tot, venerar-lo com a un sant, com a una estrella del rock, hi té tot el dret. El que no és acceptable, però, és que una colla de cursis avorrits, interessadament i maliciosa, ens diguin que és un clàssic contemporani, que és Marcel Proust, Thomas Mann, l'hòstia i el sursumcorda. Que Jo confesso és una gran novel·la europea, etcètera, perquè no és veritat. I tinc proves documentals que hi ha persones que han dit públicament tot de ditirambes i, en realitat, pensen el que tothom sap: que és una campanya de màrqueting per vendre mil pàgines de paper brut». Tampoc no té pèrdua l’entrada dedicada a l’inefable José Manuel Lara, de Planeta (José Manuel Lara: el lladre d’escriptors), o la que comenta un manifest de les instàncies universitàries sobre l’ensenyament de la literatura (Manifesto no al manifest).