Dues obres fonamentals de la literatura italiana (i 2)

Una altra de les lectures importants que hauré fet aquest estiu és I promessi sposi, d’Alessandro Manzoni. Vaig estar dubtant de llegir aquesta novel·la en l’original italià o en la traducció al català de Maria Antònia Salvà, publicada el 1923 i reeditada en la col·lecció Les millors obres de la literatura universal amb revisió de Francesc Vallverdú. Al final, es va imposar la llei del mínim esforç i em vaig decantar per la traducció, que està bé. Potser, en lloc d’Els promesos seria millor dir-ne Els nòvios (millor que no Els nuvis). Però això no té cap importància.

Feia molt de temps que volia llegir aquesta novel·la. L’he acabada a Navaixes, sota les moreres, totalment enganxat, encara que el desenvolupament de la intriga era obvi i previsible. No m’ha decebut, però reconec que pot descol·locar una mica el lector actual, habituat a les expectatives creades per la novel·la realista del XIX. 

Els promesos és una novel·la històrica. L’acció se situa a la Llombardia, als primers decennis del segle XVII. Dos joves camperols, Renzo i Lucia, estan a punt de casar-se, però el senyor don Rodrigo, que és molt malo, s’ha encapritxat de la noia i ordena al rector don Abbondio de no celebrar el matrimoni. Intervé el frare Cristoforo, pare espiritual i protector de Lucia, i ajuda a fugir Renzo i Lucia, cada un per un costat, és clar. I comencen les aventures i les desventures, que inclouen un avalot a Milà, una fam, una guerra i una pesta, entre molts altres incidents. De tota manera, al final tot acaba bé i els nòvios es casen d’una vegada. 

És a dir, que Els promesos és un melodrama romàntic, on els dolents són molt dolents i fan patir els bons una cosa de no dir, sobretot els nòvios, i la mare de la nòvia. De més a més, és una novel·la explícitament moralitzadora en clau cristiana. Sovint, els personatges discursegen, i quan no ho fan ells ho fa el narrador. 

José María Valverde, en la seua Historia de la literatura universal va exposar una sèrie de reserves sobre la novel·la de Manzoni. D’entrada, advertia que Els promesos «plantea un delicado problema al enjuiciarla en una “historia de la literatura universal”: para los italianos es el libro máximo, texto en todas las aulas, y punto de referencia supremo en el orden de la prosa. Pero ellos mismos lamentan que fuera de Italia se suela ver en Los novios simplemente una novela de tipo Walter Scott —ambientación medieval, aventuras, sentido ejemplar, etc.». I concloïa que «lo que hoy deja envejecida esta novela es la ceremoniosidad de la expresión, aburrida a fuerza de bien compuesta, en que los personajes están nebulosmente entrevistos a través de la correcta oratoria de Manzoni, pero sin presentar directamente, sombras de sombras. […] Es un mundo fidedigno y plausible en un sentido: el bueno es bueno, el malo es malo, y el tembloroso no deja de temblar un instante. Pero no se nos impone inevitablemente, como realidad independiente, por encima de nuestras simpatías o antipatías. Es una novela que no sale del papel: la recordamos como un libro, no como una aventura nuestra».

És difícil no estar d’acord amb aquesta valoració de Valverde. Així i tot, quan tot queda dit, crec que els italians tenen raó: Els promesos de Manzoni és una gran novel·la, desplaçada o arraconada per les expectatives creades per la novel·la realista de la segona meitat del XIX: aparent impersonalitat del narrador, aparent absència de moralització, pessimisme, antisentimentalisme, materialisme, final desastrós… 

S’ha de dir,  a més, que l’excessiu subratllat de l’enfrontament entre els bons i els dolents, de la peripècia melodramàtica i de la moralització, ve compensat per la ironia que Manzoni aplica al seu relat i pel seu poder de recreació narrativa. Això salva la novel·la, crec, per al lector actual. Lucia, l’heroïna, camperola ingènua i angelical, per al rector del seu poble, que la coneix bé, no deixa de ser una mosqueta morta. Renzo, el nòvio, generós i decidit, és una mica tocacampanes. El pare Cristoforo, el protector dels nòvios, abans de fer-se frare es va carregar un noble i és tot un caràcter. I a més de personatges bons i dolents, n’hi ha també de còmics. 

El llibre està ple d’observacions intel·ligents, fines i ajustades, com les que fa el narrador sobre dona Prassede, «una vella dama molt inclinada a fer el bé», l’afany de la qual «era secundar la voluntat del cel; però solia caure en una errada grossa, que era prendre per cel el seu cervell». El narrador remarca que «per a fer el bé, cal conèixer-lo, i com tota la resta, no el coneixem, ordinàriament, sinó entre les nostres passions, mitjançant els nostres judicis, i amb les nostres idees, que sovint deixen molt a desitjar». 

Al final de la novel·la, quan tot s’ha arreglat, els nòvios són convidats a dinar pel successor del perseguidor don Rodrigo, el qual, a diferència d’aquest, és una bona persona, i són servits a taula per ell mateix, però no acompanyats en el dinar, que ell farà després en una altra sala amb el rector. Val la pena llegir la descripció que en fa el narrador. És un passatge molt ben observat, que porta la marca d’un gran escriptor: «El marquès els féu una gran festa; els conduí a un tinell, on els tenia taula parada; hi feu seure els nuvis, amb Agnese i amb la milanesa; i abans de retirar-se ell a dinar a una altra part amb don Abbondio, volgué estar allà un poc, a fer companyia als invitats, i fins ajudà a servir-los. Espero que a ningú no li ocorrerà de dir que hauria estat més senzill fer una sola taula. Us l’he fet conèixer com un home excel·lent; però no com un original, que dirien ara; us he dit que era humil, però no que fos un portent d’humilitat. Tenia la que es necessitava per a posar-se més avall d’aquella bona gent, però no per a estar-hi al seu nivell». 

Manzoni mostra també una gran capacitat per recrear els episodis històrics, com ara el de la pesta que esclata a Milà, d’una força enorme. Les pàgines que lli dedica s’han de col·locar al costat de les de Tucídides en la Història de la guerra del Peloponès, en què relata els efectes d’una epidèmia de pesta a Atenes, de les de Boccaccio en la introducció del Decameró, sobre l’aparició de la pesta a Florència, a mitjan segle XIV, o del Diari de l’any de la pesta de Daniel Defoe. Aquest últim, igual que Manzoni, narra el que va ser l’última epidèmia de pesta que va assolar Europa, a principis del segle XVII.

El capítol que descriu l’entrada de Renzo al llatzeret dels empestats, buscant Lucia, m’ha recordat de seguida els versos de Divina Comèdia en què Dante narra la seua entrada a l’infern. Segur que Manzoni s’hi va inspirar: «aquell ample espai tot obstruït per una escampadissa de cabanes, de barraques, de carros, i de gent; les dues interminables fileres de porxos a dreta i esquerrra, plenes de gom a gom de malalts, de morents i de cadàvers confusos, sobre màrfegues o sobre palla; i surant per damunt de tot, una remor contínua com d’una mar onejant; i ça i lla un anar i venir, un aturar-se, un córrer, un inclinar-se i un alçar-se de convalescents, de frenètics, de servidors. Tal fou l’espectacle que ferí, de sobte, la vista de Renzo i el detingué allà sorprès i espantat».

Encara que Els promesos és anterior a l’eclosió de la novel·la realista, mostra un agut sentiment de les classes socials. La novel·la de Manzoni es pot llegir com la història d’uns personatges insignificants baquetejats sense pietat per la Història en majúscula: pels abusos dels poderosos, per cataclismes històrics de tota mena que els cauen a sobre en una mena de crescendo apocalíptic. En l’últim capítol, els personatges reflexionen sobre el sentit de totes les seues aventures i desventures, i es pregunten si se’n pot treure alguna moral. Arriben a la conclusió que «els treballs vénen sovint per culpa nostra; però que la conducta més cauta i innocent, no basta per a evitar-los del tot; i que quan vénen, o amb culpa o sense culpa, la confiança en Déu els endolceix i els fa útils per a una vida millor». El narrador comenta tot seguit que «aquesta conclusió, encara que trobada per una pobra gent ens ha semblat tan justa, que hem volgut posar-la aquí com el moll de tota aquesta història». Per al lector, però, s’imposa el sentiment de perplexitat dels personatges, els quals, a pesar del happy end, decideixen abandonar el seu país i començar una nova vida en una altra banda. Del seu país, del seu bell país, sembla que n’han tingut prou.

Leonardo Sciascia admirava molt Els promesos. Deia que aquesta novel·la explica moltes de les característiques i dels problemes de la Itàlia actual i que don Abbondio n’és el personatge central.

Ara tinc ganes de llegir Los Virreyes, de Federico De Roberto.