La vida trepidant

La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964), que s’ha publicat aquest mes de novembre, recull l’edició de tres dietaris inèdits de Josep Pla, corresponents als anys 1956, 1957 (dos mesos) i 1964. Aquests dietaris vénen a sumar-se als dels anys 1965 i 1967, publicats primer en volum solt i després inclosos en el volum A, Per acabar, de l’Obra Completa, i als del 1967 i 1968, que van aparèixer per primera vegada en el volum 39 de l’Obra Completa. Les entrades d’aquests dietaris són en realitat notes d’agenda, molt ràpides, telegràfiques, sovint amb un sol mot, i referides a moments quotidians de la vida de Pla: visites, sopars, petites diligències quotidianes, apunts sobre l’oratge, estats d’ànim, els llibres que portava entre mans, els que llegia… 

Com adverteix Xavier Pla, editor de La vida lenta i autor de l’extens i aclaridor pròleg que l’encapçala, el títol d’aquesta obra no és, òbviament, del mateix Pla. És un títol metafòric, que «respon a una lectura de la primera frase del dietari, del dia 1 de gener de 1956, que diu així: “Aquesta nit, mentre tornava a casa (a les dues), caminant contra una tramuntana fortíssima, pensava que, de vegades, la vida sembla més llarga que l’eternitat”».

Xavier Pla justifica la tria del títol assenyalant que té l’avantatge de remetre a altres llibres de Pla, com La vida amarga, i que la lentitud «sempre ha estat un concepte positiu en el vocabulari de Pla». Reconec que La vida lenta fa bonic, però com a títol no deixa de resultar una mica estirat pels cabells, sobretot si intentem relacionar-lo amb el contingut d’aquests diaris, amb el del 1956 particularment, que és el més interessants dels tres. Llegint-los, comprovem que Pla havia canviat la nit pel dia: dormia, si aconseguia vèncer l’insomni, quan començava a clarejar i s’alçava ben entrada la tarda. Dinava, es posava a llegir o a escriure vora la campana de la llar, o atenia algunes visites. A la nit, se n’anava a Palafrugell i sopava amb els amics. Tornava al mas de matinada, ben carregat d’alcohol, es ficava al llit i es posava a llegir i a escriure, fins que despuntava el matí. Vivia al mas, però de tant en tant feia escapades a Barcelona, i voltava constantment per les poblacions de l’Empordà en els cotxes dels altres. Durant el 1956, fa un viatge als països nòrdics, un altre a Grècia, passant per Itàlia, i un altre a Mallorca. I una escapada a València. Traspassava la frontera per anar al Rosselló amb una naturalitat perfecta. Sempre esmenta amb un gran plaer les visites al poeta Josep Sebastià Pons. La vida lenta? La vida accelerada, agitada, trepidant! 

El 1956 Pla tenia 59 anys i vivia com un jove de 25. Al costat de la marxa que portava, els joves d’ara, tan alegres i festers, semblen monges de clausura. Pla no anava a les discoteques, certament, però de vegades ballava alguna sardana: «sardanes a la Plaça Nova. La plaça fa goig. He ballat una sardana», anota el 10 d’agost de 1957. En una altra entrada, escriu: «Quin mes hem passat, de menjar i beure, més sensacional. Em sento una mica fatigat». 

Això sí, de tant en tant, es quedava un dia al llit i prenia només un got de llet amb una torrada. Feia dieta, que en deia ell, per desintoxicar. I, és clar, es feia retrets constantment per aquella mena de vida: «bec massa», constata, «torno a casa sempre massa carregat d’alcohol», «aquesta vida no pot continuar», tot plegat és «mala vida, sempre la mateixa vida», «d’una esterilitat completa», una «vida impossible que s’ha d’acabar perquè, en aquest pas, no faré res». El 17 d’agost de 1956, escriu: «Quina vida de dispersió! És absurd! ¿No ha arribat l’hora de reaccionar? És una vergonya. No em comprenc a mi mateix. Sensació que vaig enrere». Però, a l’endemà, sant tornem-hi. Sembla que aquests diaris li permetien posar un cert ordre i equilibri en aquest ritme vital que el mateix Pla defineix com a desori i anarquia. El contrapunt el marquen els moments de solitud i de silenci al mas: «Solitud prodigiosa. És com viure en la son de l’Edat Mitjana». Una delícia, en diu, que apreciava més encara pel contrast amb una vida social tan atrafegada. Al diari del 1964, però, any en què acaba El quadern gris, la marxa, sobretot la nocturna, es fa més pausada. 

Juntament amb el sentiment d’insatisfacció, veritable leit-motiv d’aquests dietaris, hi ha l’angoixa per la vellesa que s’acosta: «Sento que m’he fet vell —que cada dia sóc més vell. ¿Què viuré? ¿Tres anys? ¿Sis anys? No tindré temps de res». En un altres pas afirma que «tinc la impresió que la força de recuperació que en altres temps vaig tenir molt forta, ara és més feble i, en tot cas, més lenta. Em faig vell». 

Tractant-se d’uns textos que Pla va escriure sense pensar en la seua publicació, d’uns apunts d’agenda telegràfics i esquemàtics, es podria pensar que el seu interès és fonamentalment documental, sense a penes valor literari. El fet és que he llegit aquestes anotacions amb la llengua fora, com si fos una novel·la policíaca. En una entrada anterior d’aquest bloc (Un text de Josep Iborra sobre els diaris de Pla) he reproduït un text del meu pare sobre les Notes per a un diari 1965 de Pla, en què explica molt bé l’origen de la fascinació que aquests dietaris poden provocar en el lector. Hi trobem, escriu Josep Iborra, l’expressió d’una realitat o una vida «immediata, compacta, sense fissures, urgent, imparable, disparada, desesperada», un «pur present, al·lucinat, esperitat, que concentra el pas del temps amb un ràpid dinamisme».

De més a més, aquests diaris permeten entreveure un Pla en brut, sense màscara, i sense el filtre o el mur de la censura, de la qual es queixa amb ràbia i amargor: «Treballar pensant en la possibilitat que la censura ho tirarà tot a terra és un turment típic del país. Fa gairebé quaranta anys, en tots els regímens, que jo he treballat amb aquest peu forçat. Encara aguanto. Quina cabronada!» 

El lector es quedarà sorprès davant la contundència amb què Pla parla contra el règim franquista, contundència que cercaríem debades en la seua Obra Completa: «el fàstic físic que em fa Franco em deprimeix», anota en una entrada. I en una altra de l’1 d’abril de 1964: «Tal dia com avui fa 25 anys que s’acabà la guerra: 25 años de paz —és a dir, de misèria, de policia i d’indignitat». També hi trobarà afirmacions lúcides i sorprenents en un Pla tòpicament conservador, com aquesta: «Les esquerres són fàcils de manejar a base de concessions socials. Les dretes són insaciables i perillosíssimes».

Hi ha, encara, l’expressió de la intimitat sentimental. L’obsesssió per A. és el basso continuo d’aquests dietaris. A. era Aurora Perea, amb qui va viure a l’Escala des de, com a mínim, l’any 1943 fins aproximadament el 1948, quan es van separar. Aurora Perea va acabar emigrant a l’Argentina. Al cap d’uns anys, l’exparella va recuperar el contacte epistolar. Què s’ha fet d’aquesta correspondència? Potser apareixerà algun dia, si algú no s’ha encarregat abans de destruir-la. Les referències a Aurora que apareixen en aquests diaris són molt esquemàtiques. Anota quan li escriu una carta o quan en rep alguna, o apunta simplement: «obsessió per A.». Algunes rares vegades, però, hi podem llegir confessions íntimes molt explícites: «Llegida la correspondència amb A. Aquesta noia té raó. M’ho he perdut tot —he estat un animal. La meva tendència a la tendresa em porta, per fugir del ridícul, a la duresa i a la disbauxa». O aquesta altra: «Carta d’A. Aquesta dona és important. Podria ser un paradís per al final de la vida, que haurà estat tan poc paradisíaca».

Xavier Pla remarca que aquests dietaris són uns documents «de primer ordre, potser el primer, per al coneixement i la comprensió de la vida de Pla sense la interposició de les diverses màscares i imatges successives amb què, des de la seva joventut, l’escriptor s’havia presentat públicament. Eren una increïble porta oberta a la seva vida personal, un autoretrat sec i despietat, una mena de “negatiu” de la seva vida literària on es feia evident la seva altra cara: una vida privada molt més complexa i amarga, com potser no podia ser d’una altra manera». Un contrapunt a la veu massa impostada de molts volums de l’Obra Completa.

Hi ha algunes moments en què sap especialment greu el laconisme i l’esquematisme d’aquestes notes, com ara en l’entrada de l’1 de juny de 1964, en què Pla anota: «apareix —valga’m Déu— Eugeni Xammar. Em porta a La Gavina a sopar. Gran conversa». De què van parlar? Hi van ajustar comptes?

He deixat per al final el que més m’ha agradat i interessat d’aquests diaris de Pla: les reflexions sobre l’escriptura i la lectura, i les anotacions sobre els llibres que llegia durant aquells anys. Sobre l’escriptura, en destaque aquesta: «Dues quartilles —quatre hores. És horrible. Escriure una mica clar és dificilíssim». Sobre la lectura, afirma que «llegir és l’única cosa que m’agrada —però em fatiga, sobretot si m’exalta», i que «llegir és l’única cosa que m’apassiona, que em fa viure». Pla mostra una capacitat de lectura enorme. Un dia apunta que ha llegit d’una tirada les 150 primeres pàgines dels Assaigs de Montaigne. Un altre fa el mateix amb 120 pàgines del Journal littéraire de Paul Léautaud. En una entrada de febrer del 57, escriu: «A la matinada, m’adono que he llegit massa: 390 planes. No hi ha manera de conservar un equilibri. Passo de l’alcohol a la lectura àvida, que em fa el mateix mal».

No hi ha res que atrega tant la meua curiositat com saber quins llibres llegien els meus escriptors preferits. A la ratlla dels seixanta anys, els que llegia o rellegia Pla eren, ja, la majoria, els seus llibres. Me’ls he apuntat tots. Comprove amb gran plaer que la primera lectura esmentada en aquests diaris és The Life of Samuel Johnson, de James Boswell, «llibre inesgotable, fascinador». Hi ha, també, el Diccionari filosòfic, de Voltaire («Voltaire sumat a Chateaubriand formaria el fenomen literari més extraordinari de la llengua francesa»), la Història de la literatura italiana, de De Sanctis («apassionant i clar»), Crim i càstig, en la traducció de Nin, «que és impressionant», i Els germans Karamàzov, en una traducció anglesa, el teatre de Txékhov, Chamfort, La Bruyère («extraordinari —interès sempre renovat. Escriptor fenomenal»), Eminent Victorians, de Lytton Strachey («lectura inoblidable, extraordinària»), el Journal littéraire,de Paul Léautaud («Passo tota la tarda al llit llegint el Journal littéraire de Paul Léautaud fins a la fatiga»), Armance, de Stendhal, el Journal, de Jules Renard, Plaute, Terenci, Shakespeare. I Montaigne: «llegeixo Montaigne —que cada dia m’agrada més, malgrat les continuades i repetides lectures».

Més lectures encara: la Història de les idees econòmiques, de Marx («els sarcasmes de Marx són extraordinaris i aquest home és dels que es troben a prop de la realitat. Quin impressionant personatge, Déu meu!»), Cela, Valle-Inclán («tot i el barroquisme —de vegades, m’agrada»), els Diaris, de Kafka («romanticisme frenètic d’aquest escriptor. Només parla d’ell») i El misantrop, de Molière («Molière és un escriptor fabulós, potser el primer de la vida moderna. El Misanthrope és el més gran document contra el Barroc»).

Pel que fa als autors catalans, Pla anota lectures de Bernat Metge, Anselm Turmeda, Jaume Roig («llegeixo l’Espill de Jaume Roig. Quina alenada de vida!»), Guerau de Liost, L’aperitiu, de Sagarra, les Elegies de Bierville, de Riba i el «Diccionari de Coromines, que és la meva lectura habitual». En l’índex de noms que tanca La vida lenta hi he detectat una badada una mica infantil: s’hi identifica el «Diccionari» de Coromines amb el seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, cosa impossible, perquè el primer volum d’aquesta obra es va publicar el 1980. Pla devia referir-se al Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana del mateix autor, obra que conté moltes notícies sobre el català o, més probablement, al Breve diccionario etimológico de la lengua castellana, edició abreujada en un sol volum de l’anterior. Dos títols més: Jaume II, d’Ernest Martínez Ferrando i Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, d’Alexandre Galí, «lo millor que s’ha produït en el país en els últims deu anys», «llibre extremadament important». Aquest últim llibre és l’únic que no tenia de la llista. Ja n’he encomanat un exemplar de segona mà, via uniliber, per 15 euros.

Xavier Febrés, en el seu imprescindible Les preguntes pendents de Josep Pla, va escriure que Pla hauria pogut extreure d’aquests diaris «el material per a un segon El quadern gris, destinat a superar el primer amb l’evolució de l’altre exttrem de l’edat, si hagués decidit a renunciar finalment a la timidesa de la màscara, a la comoditat de la impostació que ja rajava espontàniament, a l’escut acomodatici del sarcasme i a l’acidesa que va preferir per acabar amb un regust agre, lligat a la sínia monumental de l’Obra Completa». Tant se val. El que tenim són aquestes notes apressades, repetitives. Porten la marca del gran escriptor.