dissabte, 20 de desembre del 2014

«La dona d’en Martin Guerre», una obra mestra de la novel·la breu del segle XX

A mitjan segle XVI, a França, a la Gascunya, hi va tenir lloc un procés judicial cèlebre per l’estranyesa del cas tractat i per la dificultat d’arribar a una conclusió a partir de les proves presentades. L’any 1548, un camperol benestant del Llenguadoc, anomenat Martin Guerre, va abandonar la seua dona, Bertrande de Rols, i el seu fill. Durant molt de temps no se’n va saber res. Al cap de vuit anys va tornar —o així ho va creure tothom— i es va reintegrar plenament a la seua vida anterior. L’home que deia ser Martin Guerre tenia les mateixes faccions i complexió, els mateixos senyals particulars, com algunes cicatrius, que el que havia desaparegut. Després d’uns anys de tranquil·la convivència matrimonial, que va donar com fruit dues filles, la dona va al·legar que havia estat enganyada per un impostor i el va denunciar davant els tribunals. El procés va restar indecís durant un temps fins que en una de les sessions va reaparèixer el veritable Martin Guerre. Els testimonis presents, però, no es van posar d’acord sobre quin dels dos era l’autèntic. Al final, l’home denunciat per Bertrande de Rols va confessar dir-se en realitat Arnaud du Tilh i va ser penjat. 

Les actes del judici s’han perdut, però ens han arribat dos llibres que es van publicar sobre el cas, un d’ells escrit pel mateix jutge que va dictar la sentència, Jean de Coras. Montaigne hi va fer referència en un dels seus assaigs, Des boyteux, com a exemple de fins a quin punt la raó humana és un instrument incert a l’hora de descobrir la veritat: «il y a d’incertitude partout. Tant notre apercevance est grossière, obscure et obtuse». Fins al segle XVIII el cas Martin Guerre va circular en recopilacions de casos cèlebres i suplantacions increïbles. Alexandre Dumas el va fer servir en un dels seus fulletons. Al segle XX es va portar al cinema en una producció francesa en què intervenia Gérard Depardieu: Le retour de Martin Guerre (1982). L’assessora històrica del film, Natalie Zemon. Davis, especialista en la cultura del segle XVI a França, va escriure dos anys després una anàlisi històrica, El retorn de Martin Guèrra, que ha estat editada en català per les Publicacions de la Universitat de València . El 1993 se’n va fer un remake: Sommersby

Però el millor que es pot llegir sobre el cas Martin Guerre és The Wife of Martin Guerre (1941), novel·la de l’escriptora nord-americana Janet Lewis (1899-1998) que acaba de publicar Viena Edicions amb el títol de La dona d’en Martin Guerre, en una traducció excel·lent de Marta Pera. Aquesta novel·la, una de les millors short novel del segle XX, segueix fidelment els fets reportats pels testimonis documentals, excepte en un punt que és el que resulta més intrigant i fascinant per al lector actual: què passava dins del cap de la dona d’en Martin Guerre? Com l’impostor va poder enganyar tothom? Sobretot, com va poder enganyar la pròpia dona d’en Martin Guerre? De seguida sorgeix la sospita, que és quasi una certesa: la va enganyar o es va deixar enganyar? Per què el va denunciar al cap de tres anys? Janet Lewis utilitza un narrador omniscient que focalitza la història en el personatge de Bertrande Rols, en la lenta construcció pas a pas de la seua personalitat, en l’evolució dels seus estats d’ànim. Evidentment, res d’això apareix en els documents històrics sobre el procés. Lewis utilitza la ficció narrativa com una mitjà d’investigar els enigmes que planteja aquest episodi històric. 

Bertrande s’enganya o es deixa enganyar. Un cert dubte, però, la rosega des del principi, cosa que, com exposa el narrador meravellosament, intensifica el plaer que li produeix la vida amb el nou Martin Guerre: «quan l’hivern es va cloure al seu voltant, una nit, els crits dels llops d’una muntanya llunyana la van omplir d’un plaer realçat amb el temor, ja que les portes estaven ben tancades i tots els animals a recer entre parets, i un bon foc crepitava a la gran llar, escampant esvalotades constel·lacions d’or contra la gola negra de la xemeneia, de manera que el temor era un luxe que potenciava el seu gaudi davant les estranyes veus llunyanes. I tota aquesta vivacitat de sentiment, aquesta nova consciència de la vida que l’envoltava era causada per l’amor al seu Martin Guerre, i també pel delit i la salut del seu cos engendrador de vida. I fins i tot aquest amor s’intensificava, com el plaer causat pel crit dels llops, amb la il·lusió persistent que aquell home no era en Martin». Bertrande es convenç que és un impostor, perquè és molt més amable i millor marit que l’anterior, més eloqüent, més afectuós i més madur. Finalment, la consciència la turmenta tant que el denuncia.

La convicció íntima de Bertrande topa frontalment amb la dels altres, fermament convençuts que l’impostor és l’autèntic Martin Guerre. «Com vols que negui la veritat?», diu Bertrande a una de les seues cunyades, i aquesta li respon: «Només és veritat per a tu, per nosaltres no ho és. Per una veritat que ningú de nosaltres no es creu ens destrossaràs a tots». El retorn de Martin Guerre havia representat la restauració, aparent si més no, del vell ordre, de la prosperitat i estabilitat de la comunitat aplegada entorn del mas dels Guerre. Però Bertrande és tossuda: «La veritat és la veritat. No la podria canviar encara que volgués». 

Al llarg d’aquesta novel·la ressona la pregunta de Ponç Pilat: «què és la veritat?» Quina és la veritat, si més no, de la identitat personal? Com podem distingir el facsímil de l’original? Com podem conèixer la veritat d’algú, fins i tot d’aquells que estimem i que ens som més pròxims?. Quan torna l’autèntic Martin Guerre, fins a quin punt pot dir que és el mateix d’abans? Amb quin dret pot reclamar els seus drets, ell que va abandonar els altres? El lector actual pot reaccionar amb una certa impaciència davant Bertrande. Per què no pren les coses com li vénen? Per què no se n’aprofita? Ara ens costa acceptar aquest rigorisme moral, però Bertrande no era una dona moderna, i sacrifica la passió a les demandes legals del matrimoni, fins i tot si la felicitat n’és la víctima. 

La dona d’en Martin Guerre m’ha recordat Èdip rei, de Sòfocles, amb el qual manté més d’una semblança punyent. En la tragèdia de Sòfocles també hi ha un conflicte d’identitats. Davant la sospita de la veritat que ho trastocarà tot, Iocasta prega a Èdip que ho deixe córrer, que no investigue més: «Què pot témer l’home que viu dominat pel destí i no pot preveure res amb certesa? El millor és viure a l’atzar, com cadascú pugui», li diu. Iocasta reacciona igual que la família de Martin Guerre. Èdip i Bertrande de Rols, en canvi, apareixen com dos éssers aïllats i obstinats en la seua recerca de la veritat. 

Èdip, inconscientment, ocupa un llit prohibit. Arnaud du Tilh, en canvi, sabia que estava cometent un frau. Al principi, potser havia pensat de representar el paper uns dies, unes poques setmanes a tot estirar, rapinyar uns diners i desaparèixer. Però el bergant impostor es queda, actua com un espòs i un pare afectuós, i contribueix al benestar de tots. El bergant, doncs, es redimeix, encara que al final és destruït. 

Com en Èdip rei, la protagonista s’enfronta amb un dilema que no té sortida. El reconeixement de la veritat representa el deshonor i la destrucció de l’estabilitat personal i familiar. La tragèdia de Bertrande es retalla amb una precisió obsessionant contra el fons d’un món tradicional, rural, basat en una estructura patriarcal molt rígida, situat en la novel·la en un poble dels Pirineus, apartat de les vies principals de comunicació i aïllat per la neu a l’hivern. Un món regulat pels cicles de l’agricultura i les estacions, on mai no passava res, on cadascú tenia el seu lloc i sabia perfectament qui era. En aquest món es va produir el cas Martin Guerre. Janet Lewis aconsegueix un equilibri gairebé perfecte entre sociologia i intimisme, entre la descripció de l'estructura col·lectiva i el retrat individual. 

Durant el procés judicial contra l’impostor, la incertesa no aconsegueix desvetllar-se, malgrat els nombrosos testimonis, i no s’hauria desvetllat mai si al final no hagués aparegut a la sala del procés, de sobte, teatralment, l’autèntic Martin Guerra, rígid i autoritari com ho va ser el seu pare. Al cap de tant de temps no havia canviat gens ni mica, i jutja l’esposa amb unes paraules ben dures: «L’error en què us vau deixar dur només podia ser fruit d’una ceguesa volguda. Vós i només vós, senyora, sou responsable de la deshonra que ha caigut sobre meu». Bertrand de Rols tria la veritat, però el Martin real la rebutja. 

La novel·la acaba abruptament, perquè després de la conclusió del cas ja no hi ha testimonis. No se sap si Martin Guerre se’n va tornar a anar o es va quedar al mas, ni se sap res més de Bertrande de Rols. El final abrupte ens recorda que els fets i els personatges van ocórrer realment. Lewis es veu forçada a especular, però ho fa molt breument, en la frase que tanca el relat.

La dona d’en Martin Guerre és una de les obres mestres de la novel·la breu del segle XX. Ho té tot: intriga, descripció completa d’un món, complexitat moral i social, i un estil clàssic, precís i contingut, sense simbolismes subratllats per donar una falsa sensació de profunditat, sense efusions líriques. La narració s’aguanta per ella mateixa, tota coses, com hauria elogiat De Sanctis. Una mostra d’aquesta concentració i intensitat és l’escena en què el fals Martin Guerra es troba amb Bertrande per primera vegada. Lewis el narra amb una simplicitat homèrica, que recorda el retrobament d‘Ulisses amb Penèlope en l’Odissea

Al curs que ve m’agradaria posar de lectura La dona d’en Martin Guerre als meus alumnes de batxillerat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada