A classe, hem acabat de llegir en veu alta
Èdip rei i de seguida hem passat a comentar una mica aquesta obra. A parlar-ne, més que a comentar-la. Tots els alumnes van dir que els havia agradat molt la intriga i la perfecció de l’argument, encara que un d’ells em va acusar d’haver-lo espatlat perquè els havia dit abans d’arribar al final que Èdip havia mort el seu pare i s’havia casat amb sa mare. Em vaig defensar al·legant que en realitat no havia estat jo, sinó Tirèsias, que en l’episodi primer, davant la insistència d’Èdip, li diu que «aquest home que fa temps que busques amb les teves amenaces i edictes, l’assassí de Laios, és aquí; és, segons sembla, foraster, però ben aviat es farà evident la seva procedència tebana, però la seva sort no li produirà cap alegria perquè el convertirà de vident en cec i de ric en pobre i el farà vagar per terres estranyes tot guiant-se amb un bastó. Tothom sabrà que és germà i pare dels fills amb qui conviu, i fill i espòs de la dona que l’infantà, i alhora marit de l’esposa del seu pare i el seu assassí. Entra a palau i medita aquestes paraules i, si trobes que menteixo, pots proclamar que no sé res de profecies». És cert que vaig interrompre la lectura per comentar aquest pas, però ho vaig fer amb la intenció de remarcar els indicis que s’apunten des del principi.
I també per cridar l’atenció sobre el fet que a Èdip, encara que vol saber la veritat per damunt de tot, li costa reconèixer-la i acceptar-la. Rebutja colèricament els seus primers senyals, i els atribueix a la malvolença i a una conspiració per arrabassar-li el poder. Contra el que se sol dir, la veritat no és mai evident ni s’imposa per ella mateixa. Cosa que és bastant conprensible en el cas d’Èdip. Per a ell, el coneixement de la veritat no obre una perspectiva més àmplia i més completa, sinó que està lligat a la inversió: ho capgira tot. I, per això, el destrueix.
