En l’última classe dedicada a Madame Bovary, hem comentat la consideració d’aquesta novel·la com una de les obres més representatives del corrent de la novel·la realista i ens hem preguntat en què consisteix el seu «realisme». El primer factor que el caracteritza, com es va destacar des del moment de la seua publicació, és la descripció de la vida monòtona i grisa de la classe mitjana. En paraules del mateix Flaubert, Madame Bovary era un intent de fer una novel·la del no-res, d’un tema que no era «interessant» a priori. La majoria dels novel·listes anteriors a Flaubert, en canvi, havien defugit la descripció de la vida quotidiana. No la consideraven digna d’atenció des d’un punt de vista literari. Per a què fer un duplicat del que tenim tots els dies davant del nas? La novel·la només es justificava per la narració d’esdeveniments i la presentació de personatges que eren insòlits en un sentit o altre.
Els novel·listes del corrent realista objectaven, però, que aquests fets insòlits, aquestes aventures, no proporcionaven una imatge versemblant de la realitat humana. En la vida real el que hi predomina és la rutina, molt més que els esdeveniments «novel·lescos». Evidentment, en aquest punt hi ha un equívoc. No és cert, afortunadament, que la grisor i la mediocritat siguen unes qualitats més reals que les contràries. Una altra cosa és que siguen més habituals i, en aquest sentit, més «reals».«Realista» pren el sentit estadístic de «més probable».
Una altra diferència de la novel·la realista tal com la practica Flaubert en Madame Bovary respecte a la novel·lística anterior és l’actitud impersonal del narrador. El novel·lista realista procura evitar comentaris i explicacions, i intenta reflectir el caràcter dels personatges a partir del diàleg i del que fan. D’aquí la importància de la descripció: la realitat ha d’imposar-se per ella mateixa, sense presentacions ni explicacions prèvies. De nou, es tracta d’una qüestió que, per poc que hi pensem, es revela problemàtica. Tècnicament, el narrador que fa servir Flaubert (o, millor dit, la combinació de diferents tipus de narradors) pot crear un efecte més objectiu o, si més no, més variat que el narrador omniscient intrusiu, que tot ho comenta, tot ho explica i tot ho presenta. Així i tot, poques novel·les hi deu haver tan parcials i tendencioses com Madame Bovary. Flaubert es deixa arrossegar per la seua intolerància davant la «bêtise» i també posa molta anàlisi i valoració en els episodis de la novel·la. Al mateix temps, s’ha de reconèixer que presenta el seu personatge protagonista amb una combinació molt convincent de crítica i d’empatia, i que arriba a descriure amb una gran objectivitat el que representa ser dona per a Emma Bovary.
Més aspectes encara: a la complicació de l’argument i a l’interès de l’anècdota, la novel·la realista oposa l’individu en tensa dialèctica amb la seua societat. A la sensibilitat subjectiva i al poder de la imaginació, una voluntat de coneixement lúcid, que s’identifica sovint amb el desemmascarament dels prejudicis i les convencions morals. D’aquí el caràcter provocatiu de la novel·la realista, que farà servir sovint la contraposició d’elements clarament materials, com els diners i el sexe, per denunciar les «aparences» de la respectabilitat burgesa. Recordeu, en aquest sentit, la importància que els diners i el sexe tenen en Madame Bovary. Sobretot, els diners. Emma Bovary se suïcida no pels remordiments morals, sinó acorralada pels deutes. El procediment del desemmascarament comporta, gairebé com una conseqüència lògica, una visió pessimista de la realitat humana. S’acaba pensant que, si és bonic, o si acaba bé, no pot ser veritat. Com a mínim, no resulta creïble.
Els detractors de la novel·la realista van al·legar que aquesta mostrava una predilecció per la misèria i per tot el que és desagradable. El que descrivia la novel·la realista potser era veritat, però no era tota la veritat. Prenia la part pel tot, l’error per antonomàsia. Una altra part d’aquest argument és que la presentació de determinats aspectes de la realitat, encara que fossen reals, resultava ben poc exemplar i podia tenir efectes perniciosos en els lectors. Més concretament, en les lectores.
S’acusava el novel·lista realista, per tant, de mala fe. Per què aquesta fixació en uns temes determinats, que no eren l’única realitat, i que a més eren desagradables? Els acusats es defensaven afirmant que aquests aspectes de la realitat humana, encara que fossen poc gloriosos, eren els que l’explicaven millor. Eren els més determinants i, per això, més «reals». D’altra banda, el novel·lista realista no es pot limitar a presentar una descripció exterior o fotogràfica de la seua societat, perquè està convençut que els motius reals de la societat resten amagats. I callats. El seu objectiu és traure’ls a la llum i dir-los.
Per contrastar aquestes consideracions esquemàtiques i superficials sobre el realisme de Madame Bovary vaig proposar als alumnes de comparar-la amb el Tirant lo Blanc, aquesta novel·la profundament medieval, però que presenta al mateix temps aspectes que, tòpicament, se solen considerar característics de la novel·la moderna, com ara el realisme. Així, Martorell planteja sempre l’acció del Tirant dins els límits de la versemblança: el marc geogràfic en què transcorren les accions és conegut i identificable en la realitat, i els herois es mantenen dins uns límits estrictament humans. Tirant no té una força sobrenatural, i guanya les batalles perquè prèviament les planifica estratègicament i perquè para paranys als seus enemics. Pateix accidents tan banals com caure d’una finestra i d’un cavall, i mor d’una pulmonia, perquè es refreda mentre passeja a la vora d’un riu. L’humor i la ironia amb què Martorell tracta moltes de les escenes i els personatges de la seua novel·la en reforcen la versemblança i l’ambient de normalitat. Tot això és cert, però en la novel·la de Martorell, a diferència de Madame Bovary, els personatges són tots nobles o poc n’hi falta, i els ocorren aventures excepcionals, encara que siguen versemblants. No són personatges normals. L’acció està situada en una geografia coneguda, però sense detalls concrets que la precisen. El realisme del Tirant, si el comparem amb la novel·la de Flaubert, presenta moltes limitacions.
En aquest punt, però, els alumnes van remarcar que la presentació del sexe és molt més franca i directa, i més variada, en el Tirant que en Madame Bovary. Ergo, més realista. En Madame Bovary els amants a penes es toquen, i quan «ho fan» o bé hi ha una el·lipsi, o bé, com en l’escena del fiacre, es diu indirectament, sense mostrar res. El Tirant, en canvi, és molt més explícit. Els amants sempre estan palpant-se, i el protagonista mostra una fixació típicament masculina, molt versemblant, pels pits de les donzelles i el seu «secret». Contra el que es podria pensar, aquesta característica del Tirant és molt més medieval que moderna. Encara que l’època medieval estava totalment impregnada pel cristianisme, no tenia gens de puritana. El puritanisme apareix molt més tard, quan la burgesia es consolida com a classe, com una part consubstancial de la seua respectabilitat.
Els alumnes, que ja s’havien embalat, van observar una coincidència curiosa en el final de les dues novel·les: en totes dues acaben guanyant els més impresentables. Homais, en Madame Bovary; Hipòlit, en Tirant lo Blanc. El Tirant, després de les morts encadenades de Tirant, Carmesina i l’emperador, es tanca amb l’entronització d’Hipòlit, que es casa amb l’emperadriu, culminant així la seua relació adúltera. A Hipòlit, la jugada li surt perfecta. Al cap de poc, la vella emperadriu mor i Hipòlit es pot casar tot seguit amb una princesa jove i guapa. En Madame Bovary, després de la mort de Charles, el narrador ens informa, en les últimes línies de la novel·la, que «a Yonville s’han succeït tres metges sense èxit, perquè Homais els ha guanyat la partida. Té una clientela nombrosíssima; les autoritats el tracten amb miraments, i l’opinió pública el protegeix. Li acaben de concedir la creu d’honor.»
El happy end irònicament amarg de les dues novel·les es pot posar en relació amb algunes de les coses que sabem dels seus autors respectius. Pel que fa a Joanot Martorell, la conclusió del Tirant, amb la mort dels herois i la pujada al tron de l’Imperi d’un arribista com Hipòlit, potser reflecteix l’amargor i la decepció que devia sentir Martorell al final de la seua vida. Havia hagut de vendre tots els seus senyorius i fins i tot va deixar de tenir casa a València. Completament arruïnat, va acabar formant part d’una partida de bandolers i va ser empresonat per diversos delictes, el més greu dels quals va ser l’assalt a uns mercaders castellans a Xiva el 1449. Gràcies a la documentació descoberta recentment, se sap que l’any 1464 Joanot Martorell va empenyorar el manuscrit del Tirant a Martí Joan Galba per 150 sous. Un document de l’època afirma que Martorell «passava moltes necessitats e lo dit Martí Joan li prestava diners sovén». D’altra banda, la seua biografia està plena d’episodis de desafiaments cavallerescos, la majoria dels quals no van arribar a dur-se a terme mai. Martorell va expressar en el Tirant lo Blanc la nostàlgia d’un món i d’una manera de viure que havien quedat fora de joc.
Flaubert, per la seua banda, escriu en Madame Bovary una sàtira de la novel·la romàntica, que, al mateix temps, no deixa de ser l’expressió d’una protesta típicament romàntica contra la mediocritat i la grisor de la burgesia. També ell, com Martorell, se sentia desplaçat i insatisfet. Al final de la novel·la, Flaubert castiga sense pietat Emma Bovary i, abans de morir, li fa patir una agonia terrible, descrita amb una precisió clínica i cruel. Per què va ser tan despietat? Ningú no odia el que li queda lluny o el que li és indiferent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada