El curs passat, Robert Archer, de la Universitat de Londres, va impartir una classe a l’institut Lluís Vives de València sobre Ausiàs March (vegeu Robert Archer fa una classe a l’institut Lluís Vives). Sembla que va inaugurar una tradició, perquè Dominic Keown, del Fitzwilliam College de la Universitat de Cambridge, va venir al nostre institut la setmana passada per parlar sobre Vicent Andrés Estellés. El públic estava format bàsicament per alumnes de segon de batxillerat i alguns de primer, que no s’ho volien perdre. En total, una mica més de cent alumnes, que vam mantenir en tot moment un comportament impecable.
En els cinquanta minuts que va durar la seua intervenció, Dominic Keown va parlar d’algunes de les característiques més rellevants de la poesia d’Estellés, va comentar-ne alguns poemes i els va contrastar amb els d’altres autors. Va explicar també els problemes que es plantegen a l’hora de traduir Estellés a l’anglès i com s’han resolt. La seua classe va tenir el doble encant de la varietat i de l’amenitat.
Va remarcar d’entrada que Estellés pot semblar un poeta poc traduïble a causa del seu to volgudament dialectal i de les nombroses referències dels seus poemes a una realitat col·loquial, estrictament valenciana. Fuster, en l’assaig que li va dedicar, ja manifestava aquesta prevenció, i no de cara a la traducció a altres llengües, sinó pensant en la recepció de la seua poesia a la resta de l’àrea lingüística del català. I es preguntava: «¿entendran aquests poemes, els entendran com Déu mana, la gent dels dialectes contigus? […] Vicent Andrés Estellés s’hi presenta amb uns versos relativament “dialectals”: del seu dialecte, del nostre, i ens resulta íntim i vibrant. ¿Com el llegiran “ells”, més enllà de l’Ebre o de la mar? ¿Hi arribaran al fons?…»
Dominic Keown va il·lustrar aquesta tendència d’Estellés a prendre la realitat col·loquial com a referent principal a partir del comentari comparat d’un poema de Salvador Espriu de Cementiri de Sinera i un altre d’Estellés del Llibre d’exilis, tots dos centrats en el tema de la pàtria:
Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.
Salvador Espriu, Cementiri de Sinera
Veig, des de les terrasses —les terrasses domèstiques
on s’exposen, per ordre, familiars assumptes,
assumptes conjugals, higièniques coses,
i això amb una sintaxi trèmula, del filferro—,
veig, des de les terrasses, on s’exalta la calç,
la meua pura Pàtria, la meua sola Pàtria,
allà, en l’altre ribera, a l’altra part del vent.
Hi ha xiques eixugant-se les llargues cabelleres
i daurant-te l’esquena, i les cuixes, i els pits.
L’aire és ple de botelles amb missatges de nàufrags.
Vicent Andrés Estellés, Llibre d’exilis
El poema de Cementiri de Sinera mostra que per a Espriu la poesia és una operació intel·lectual, altament estètica. En aquest poema s’estableix una mena de diàleg culte internacional a partir de tot un joc de referències literàries. Així, el vers «l’ombra / viatgera d’un núvol» recorda un altre de Wordsworth, «I wandered lonely as a cloud», mentre que els dos últims apunten a la literatura francesa, concretament a Proust. També hi ha diversos jocs conceptuals, com ara els dos primers versos, que es poden interpretar de dues maneres: o bé la petita pàtria encercla el cementeri o és el cementeri el que envolta la pàtria. En l’últim vers, l’expressió «són passats» en comptes d’«han passat» permet llegir «passats» com un participi o un substantiu. En el poema d’Estellés, en canvi, hi llegim una altra versió de la pàtria, que s’equipara amb la roba estesa al terrat, concretament amb la roba interior dels veïns. Per a Estellés, la pàtria és la rutina de tots els dies entre la seua gent.
Dominic Keown va plantejar a continuació la traducció d’Estellés a l’anglès. Com es pot facilitar la importació de la seua poesia des de les Illes Britàniques? Va considerar que resulta fàcil, perquè coincideix amb la concepció de la literatura predominant a l’àrea anglosaxona, on també es comparteix la mateixa passió pels clàssics llatins que mostren molts dels poemes d’Estellés. Dominic Keown va afegir que el fet de ser ell mateix irlandès, membre d’una àrea perifèrica o lateral respecte a la cultura anglesa, com Estellés respecte a la cultura catalana, li facilitava encara més l’aproximació al poeta de Burjassot. Finalment, va il·lustrar la traducció a l’anglès d’Estellés a partir d’un poema del seu llibre L’engan conec:
Fa cinc-cents anys et dugueren al clot,
pobre Ausiàs, qui ho havia de dir.
Ara evoquem el gran dol d'aquell jorn.
De cap a peus et vestiren de fusta,
trist Ausiàs, i et colgaren i en pau.
No som ningú. Quina gran veritat!
Evoque un fons de palau i domassos.
Sorgeixes lent, problemàtic i adust,
i pels racons veig xicones que fugen
(oh com els cou l'adorable entrecuix!)
Vicent Andrés Estellés, L’engany conec
El poema comença referint-se a March amb un to irreverent, vulgar, que deixa pas a un altre de més solemne en els quatre últims versos. Tot plegat revela una mena de relació esquizoide. March és per a Estellés el seu model i el seu referent poètic, però és també el model davant del qual ha de’imposar la seua veu. Keown va remarcar que va resultar relativament fàcil de reproduir en anglès aquest contrast i combinació de dos registres, un d’elevat i un altre de vulgar o col·loquial, perquè la llengua anglesa té un doble fons lèxic: un d’origen saxó i un altre de llatí, de manera que en anglès les coses sempre es poden dir de dues maneres. El lèxic d’origen saxó té un caràcter íntim, quotidià, mentre que el d’origen llatí sol resultar sempre elevat i formal. Aquest doble fons lèxic de l’anglès permet resoldre fàcilment el contrast vulgar/elevat que és present en bona part dels poemes d’Estellés. Pel que fa als col·loquialismes, s’ha recorregut a l’argot que fan servir els malfactors de Londres. Un altre problema el plantegen les paraulotes, els renecs i les injúries, tan abundants en la poesia d’Estellés. Cal tenir en compte que el nostre entranyable «fill de puta», per exemple, no es pot traduir literalment. «Bastard», en anglès, en seria l’equivalent més aproximat. O que en els insults anglesos les referències a la defecació no hi solen abundar, al contrari del nostre cas. Els alumnes van seguir amb un extraordinari interès aquesta part de l’exposició de Dominic Keown.
Keown va acabar la seua exposició comentant breument el poema «Cos mortal» del Llibre de meravelles. Es va referir a un models literaris d’aquesta composició, un poema de Romancero del destierro (1928), de Miguel de Unamuno, i un altre de Pablo Neruda, «Cómo era España», del seu llibre España en el corazón. Ací teniu el d’Unamuno, que és més curtet que el de Neruda. El del poeta xilè el podeu llegir clicant l’enllaç anterior:
Ávila, Málaga, Cáceres,
Játiva, Mérida, Córdoba,
Ciudad Rodrigo, Sepúlveda,
Úbeda, Arévalo, Frómista,
Zumárraga, Salamanca,
Turégano, Zaragoza,
Lérida, Zamarramala,
Arrancudiaga, Zamora.
¡Sois nombres de cuerpo entero,
libres, propios, los de nómina,
el tuétano intraductible
de nuestra lengua española!
Miguel de Unamuno, Romancero del destierro
Tant Unamuno com Neruda, i més el primer que el segon, procedeixen per elevació. Ni tan sols els importa falsejar els topònims: Játiva, Lérida… Ja em direu que tenen a veure Xàtiva i Lleida amb «el tuétano intraductible / de nuestra lengua española!» Estellés subverteix aquests models a la seua manera. Bona part de la gràcia i de l’efecte de «Cos mortal» està en el contrast de l’últim vers amb la resta del poema. De nou, el contrast entre un registre col·loquial i un altre d’elevat, i entre una realitat popular i una altra d’oficial i impostada:
COS MORTAL
Trinquet dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,
Barques, Trànsits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,
Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat,
Mercé, Lope de Vega, Colom, Campaners,
Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes,
Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel,
Roters, Sant Nicolau, Samaniego, Serrans,
Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat,
Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins,
Blanqueries, Llanterna, l’Albereda, Correus,
Nules, Monteolivet, Gil i Morte, Espartero,
Miracle, Cordellats, Misser Mascó, Minyana,
el Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos,
Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple,
Ponts de la Trinitat, del Real, de la Mar,
d’Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l’Àngel.
I l’Avenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz.
Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles
Keown es va ajudar durant la seua exposició d’un power point que havia preparat per projectar els poemes que anava comentant. Al final, va projectar també un fragment de la pel·lícula-documental Cos mortal, dirigida per Antoni Sendra i Carles Chiner, i va acabar amb l’audició d’una cançó que Miquel Gil sobre un poema d’Enric Casasses, «L’amor és Déu en barca», que combina tant aspectes de la poesia d’Estellés com de la d’Espriu. Ací teniu la lletra del poema i un vídeo perquè pugueu sentir la interpretació de Miquel Gil (la cançó forma part del seu disc Orgànic):
D'acord, no ens entenem
ni ens sabem estimar,
la por si l'aprofites
es torna cerimònia.
La carta que ara ve
ja la'n puc destapar,
l'amor és ritual,
el ritual és la vida,
la vida anar tirant.
La vida anar tirant,
l'amor és pa amb formatge,
el pa amb formatge és vida,
la vida anar paint.
L'amor és Déu en barca,
la vida és un naufragi
en un got de vi blanc,
l'amor és caure al toll
i trobar-hi l'amor.
Una vegada acabada la classe del professor Keown, una alumna li va plantejar una curiositat que segurament compartien tots els seus companys. Per què es va interessar pel català fins al punt de parlar-lo tan bé? Dominic Keown va explicar que ell és d’Irlanda del Nord i que, quan va arribar a Barcelona per primera vegada, es va adonar de seguida que la situació de Catalunya respecte a Espanya era molt semblant a la relació d’Irlanda respecte a Anglaterra, amb totes les diferències que hi ha entre els dos casos, començant per la importància que té la llengua en el cas català. Reconèixer la situació i simpatitzar-hi va ser una reacció immediata.
Després. uns quants membres del departament de valencià, acompanyats de la directora i la vicedirectora, i d’altres amics que s’hi van afegir, vam anar a dinar a un restaurant que hi ha a prop de l’institut. El dinar va resultar molt agradable. Dominic Keown es va menjar molt a gust un plat d’arròs a banda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada