Llegint On realism, de J.P. Stern, em crida l’atenció, en una nota a peu de pàgina, una citació d’un llibre de l’escriptor txec Karel Čapek, que porta per títol Converses amb T.G. Masaryk, el qui va ser president de la república txecoslovaca del 1918 al 1935. Stern reprodueix aquest fragment en què Čapek i Masaryk comenten algunes de les condicions necessàries per al sorgiment en una societat d’una novel·la realista:
«Čapek.— El que activa els recursos de la novel·la realista no és únicament la inspiració individual, sinó el talent individual juntament amb una tradició social i literària compromesa clarament amb el món; una tradició en què l’observació és tan important com la creació.
Masaryk.— Els txecs tenim una bona poesia, però ens manquen la novel·la i el teatre. Per a la poesia, la vida personal és suficient; la novel·la i el drama pressuposen l’experiència acumulada de generacions. Les novel·les són l’obra de tota una època.»
Són unes observacions molt intel·ligents que poden explicar també algunes de les mancances que presenta la novel·la en la literatura catalana. A lligar amb l’assaig de Carles Riba, Una generació sense novel·la, i amb les pàgines que Gabriel Ferrater va dedicar a aquesta qüestió en les conferències recollides en Tres prosistes (vegeu «Tres prosistes» de Gabriel Ferrater). Més endavant m’agradaria tornar-hi. Ara ho deixe apuntat, només.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada