En el cor de la novel·la del segle XIX

Pietro Citati, nascut a Florència el 1930, és un dels crítics literaris italians més reconegut. De la seua producció, se n'ha traduït al català un assaig sobre Kafka en Quaderns Crema. En castellà, a més del llibre sobre Kafka, Acantilado ha editat La luz de la noche i Leopardi, i en Galaxia Gutenberg han aparegut fins ara Ulises y la Odisea i El mal absoluto. El 2005 es va publicar La civiltà letteraria europea: da Omero a Nabokov, una antologia de la seua obra, en la prestigiosa sèrie I Meridiani de Mondadori, l’equivalent italià de la Bibliothèque de la Pléiade francesa. 

Quan anava a la facultat, recorde que, vaig començar a estudiar italià en el Centre Leopardi i em comprava de tant en tant, per practicar, el Corriere della sera. El que més m'interessava era la terza pagina, dedicada, com en la majoria de diaris italians, a temes culturals. Citati hi publicava sovint articles, que em retallava i em guardava. A hores d'ara, no sé on deuen parar. Potser algun dia els retrobaré, obrint alguna carpeta. 

El mal absoluto. En el corazón de la novela del siglo XIX, un volum de més de cinc-centes pàgines, era un dels llibres que m’havia reservat per a aquest estiu. És un recull de diversos assaigs sobre els principals novel·listes del XIX. A més d’uns textos inicials sobre Robinson Crusoe, sobre Potocki i sobre Les afinitats electives de Goethe, aplega assaigs sobre Jane Austen, Thomas de Quincey, Balzac, Alexandre Dumas, Poe, Hawthorne, Manzoni, Dickens, Dostoievski, Flaubert, Lewis Carroll, Carlo Collodi (l’autor de Pinotxo), Leskov, Tolstoi, Giovanni Verga, Stevenson i Henry James. L’epíleg que tanca el volum està dedicat a Freud. 

El títol del llibre —el mal absolut— fa referència a un motiu temàtic que Citati retroba en totes les grans creacions novel·listiques del XIX: la representació i personificació del mal, del mal sense pal·liatius, total, categòric. Com era d’esperar, Citati afirma que ningú no ha anat tan lluny com Dostoievski en el viatge cap al mal absolut: «ningú hi ha residit amb tanta perseverança, ningú ens ha mirat amb els ulls del crim». Més inesperadament, també troba aquesta presència del mal en les novel·les de Jane Austen. Evidentment, en aquest repàs a la representació del mal en la novel·la del XIX, no s’oblida de Stevenson. A tots ens ve al cap, de seguida, Mr. Hyde, però la personificació més memorable del mal que va crear l’escriptor escocès va ser l'hereu de Ballantrae, una figura comparable al Satan de Milton, un dels protagonistes principals de The Master of Ballantrae, que l’editorial Proa va publicar en català als anys trenta en traducció de Cèsar August Jordana, amb el títol de L’hereu de Ballantrae. No s’ha tornat a reeditar des d’aleshores. Per a mi, és la millor novel·la de Stevenson i una de les millors de la literatura universal. Algunes de les seues escenes no se m’esborren mai de la memòria. En Un altre pas de rosca, de Henry James, el mal, en canvi, és inefable, no té un contingut precís, és una irradiació que sorgeix d'un punt de tenebres i contagia horriblement les ànimes. Aquesta irradiació es fa més, insinuant, corruptora i persuasiva, perquè l’emet una figura sense cos ni relleu com un espectre, que és, precisament, pura fascinació. També Freud està relacionat amb el mal. Com recorda Citati, Kafka va escriure que l’autoanàlisi és el regne del Maligne. Malgrat el que pensava Freud, diu Citati, el reconeixement intel·lectual dels propis traumes i pecats no ha assegurat mai a ningú la purificació i la curació de l'ànima. 

L’obra crítica de Pietro Citati potser ha estat més influïda per la narrativa que no per la mera crítica literària. Com ha indicat ell mateix, «en els meus llibres hi ha sempre una fusió entre vida i interpretació de l’obra. Conte la vida, però no tota la vida: la seguesc fins al moment en què una persona ordinària canvia i esdevé escriptor, el moment en què alguna cosa s’engega en ell. Intente comprendre el secret d’aquesta metamorfosi d’un home qualsevol que en un cert punt es transforma en un escriptor. A partir d’aquest moment, el meu llibre esdevé una interpretació dels llibres que ha escrit». 

De fet, El mal absoluto es llegeix com una novel·la. Citati ha escrit en realitat un repertori de miniatures biogràfiques, en què investiga paral·lelament la vida i l'obra dels diversos novel·listes estudiats. Pel que fa a les biografies dels autors, Citati mostra preferència per aquells aspectes més singulars o menys «literaris». Així, relata detalladament les condicions penoses, gairebé impossibles, en què Dostoievski va escriure algunes de les seues obres mestres. O conta com Emilio Salgari feia participar tota la família, incloent-hi la dona de fer feines, en competicions d'esgrima. També li agradava organitzar carreres de gats, que tiraven de carrets pintats de colors. Més encara: el fill de Salgari afirmava que el seu pare mai no llegia llibres. Citati remarca, però, que Salgari saquejava sistemàticament, amb passió, enciclopèdies, atles i diccionaris. 

Un altre cas a què dedica molta atenció és el que es pot considerar un dels misteris de la literatura universal: com va arribar Dumas a convertir-se en escriptor? Quan va arribar a París, no sabia res de llibres i no tenia cap vocació literària. Es va assabentar que hi havia un escriptor anomenat Shakespeare i un altre que li deien Molière gràcies a un amic. Citati intenta explicar aquest misteri, fins al punt que es pot explicar. Diu que Dumas posseïa una imaginació en estat pur, i que aquesta imaginació es veia aguditzada i reforçada per la ignorància. Es podia deixar anar, vaja. Un altre misteri és Giovanni Verga, un home inculte i mediocre que va escriure dues obres mestres: Els Malànima i Mestre Don Gesualdo. El cas contrari és el de Manzoni, que va deixar d’escriure i preferia pronunciar llargs monòlegs sobre els temes més diversos en les reunions que tenien lloc a sa casa, a Milà. 

A l’hora d’analitzar les novel·les, Citati recorre excessivament a la paràfrasi. De la mateixa manera que conta les vides dels novel·listes, conta les seues novel·les. En contrast amb la paràfrasi, hi ha de vegades una tendència a la sobreinterpretació, excessivament literària, tenyida d'efectes patètics. Així, parlant de Stevenson, després de recordar que tant el seu pare com altres familiars seus van ser constructors de fars, s’embala líricament, emfàticament, i declara que «el nét no va voler continuar amb l'obra de l'avi, però aquells fars construïts en els desolats mars del nord, aquelles torres que desafiaven el mar i el vent, aquells llums que il·luminaven les tenebres van despertar la seua imaginació. Pensava que també les seues novel·les eren fars construïts aprofitant les forces de la nit, que il·luminaven les nostres nits». Em permet advertir-vos dels perills que té l’ús del el llenguatge figurat. Citati recorda també que Stevenson era un gran lector, i il·lustra aquesta afirmació dient que «devorava cada llibre, s'hi sentia lligat, arrencat a si mateix, i després deixava la lectura amb l'esperit encès, incapaç de dormir o de recollir les idees, arrossegat per un terbolí d'imatges animades, amb paraules que li ressonaven a l'oïda com l’estrèpit de les ones contra els esculls». La inflació de la frase culmina en una comparació que és una desgràcia, es mire com es mire. Compte amb les comparacions! De tota manera, llevat d’aquestes caigudes escadusseres, Citati escriu molt bé i amb gràcia, i els seus textos estan plens d’observacions intel·ligents i suggestives. 

En un dels assaigs dedicats a Jane Austen, assenyala que hi havia en ella, rere l’abrumador realisme i la ironia, una zona de quietud, un fons lleument estàtic. Una llum justa, clara i neta, sorgia d'ella, tocava les atmosferes i les aparences, jutjava el bé i el mal, sense que cap prejudici li ofusqués ni l'esperit ni la representació. Com només passa als genis, coneixia tots els secrets de la realitat, fins i tot sense haver-los experimentat. Per a Citati, Mansfield Park és la més tràgica, tenebrosa i, potser, la més bella de les seues novel·les. 

De Thomas de Quincey, diu que no era sols un escriptor, sinó que ell sol era una literatura completa. La pràctica del periodisme li va imposar la pressa, i la pressa li va proporcionar una mena de felicitat a la seua inspiració: imatges sorprenents, síntesis genials, ràpides il·luminacions. Posseïa un formidable instint analògic que no era més que el seu instint lògic portat al nivell màxim. La capacitat d'associació despertava la seua memòria, que recuperava de seguida un detall dels llibres que havia llegit, veus que havia sentit en somnis, sensacions i esdeveniments mínims. Tot era lligat i reunit per una mà de ferro que no deixava que s'escapés cap associació. La seua memòria infal·lible li proporcionava records, al·lusions i cites, fins i tot quan escrivia sense llibres en una de les míseres habitacions de lloguer, on es refugiava per escapar del setge dels creditors. 

En l’assaig dedicat a Balzac, Citati afirma que de Tolstoi a Flaubert, de James a Kafka, la novel·la moderna, que estima l'omissió, el suggeriment i la lleugeresa del teixit, no és més que una conscient i grandiosa rebel·lió contra Balzac, que se sentia obligat a no oblidar res, ni la descripció d'un interior, ni la d'un exterior, ni el rostre d'un personatge, ni una anàlisi psicològica o sociològica. El seu personatge Vautrin és una de les representacions més vívides del mal absolut. En El pare Goriot, Vautrin diu a Rastignac: «vosaltres trobareu en mi aquells immensos abismes, aquests vastos sentiments concentrats, que els babaus anomenen vicis». 

Citati reivindica en el seu llibre alguns autors que, tot i la seua popularitat, no solen figurar en el cànon de la novel·la del XIX, com Alexandre Dumas, Carlo Collodio i Emilio Salgari. Per a ell, aquests autors no són simplement un record de les lectures apassionades de l’adolescència, recordades amb agraïment. Així, adverteix que tant Nerval com Baudelaire consideraven Dumas un gran escriptor. Per la seua banda, Citati considera Els tres mosqueters un dels miracles de la novel·la decimonònica: D’Artagnan, un dels més extraordinaris retrats simbòlics de la primera part del segle; Athos és digne de Dostoievski i Milady, una bellíssima criatura del mal. 

Dickens i Henry James són els seus novel·listes preferits. L’assaig dedicat a Dickens porta per títol, significativament, Elogi de Dickens. Citati és taxatiu en aquest punt. No estimar Dickens és un pecat mortal; qui no l'estima, no estima tampoc la novel·la, i no comprèn que l'art del segle XIX potser va arribar a la seua culminació quan Dickens va mesclar «la rialla boja amb el més impertèrrit descens a les tenebres». Des d’un punt de vista tècnic, els llibres de Dickens poden ensenyar les astúcies més truculentes als novel·listes populars, i les més rares astúcies literàries als escriptors experimentals. 

Henry James, per la seua banda, tenia una qualitat única: no produeix mai la impressió de pes i volum que, en canvi, experimentem llegint Balzac, Proust, Dostoievski o Tolstoi. Només ens sorprèn una cosa: la fluïdesa, la incansable fluïdesa de la veu, que alena des de la primera fins a l'última paraula. D'una banda hi ha Balzac, Flaubert, Dickens, Melville, Dostoievski, Tolstoi, Hardy, Conrad, Proust. De l'altra, situat en una soledat intangible, hi ha només ell, sense veritable relació amb cap altre. La substància de la realitat que mostren els seus relats és infinitament més delicada, etèria i lleugera que aquella a què estem habituats en la vida i en els llibres. 

La virtut més gran d'El mal absoluto és que està escrit des de l'admiració, i que el seu entusiasme és contagiós. Dóna ganes de llegir o de tornar a llegir aquests novel·listes. Us imagineu un estiu ben llarg amb aquesta dieta de lectura?