Els dimonis que dicten

Acaba de publicar-se Els dimonis que dicten (Editorial afers), una tria de les columnes que Salvador Vendrell escriu setmanalment al diari Levante. Anteriorment, n’havia aparegut una altra amb el títol de Columnes de paper (perifèric edicions). Moltes d’aquestes columnes —textos breus, de poc més d’una pàgina— estan dedicades a donar compte de l’actualitat literària en català al País Valencià, sovint a partir d’un motiu o una anècdota: la presentació d’un llibre, una conversa amb l’autor o una lectura personal. Tot plegat, un mapa bastant aproximat de la literatura que s’està escrivint al nostre país a hores d’ara. Deliberadament o no, Vendrell ha deixat de banda la poesia i el teatre. 

Hi comenta autors com Manuel Baixauli, Joan Benesiu, Anna Moner, Víctor Labrado, Vicent Borràs, Ramon Ramon, Octavi Monsonís, Urbà Lozano, Rafa Xambó, Xavier Serra… Fins i tot hi ha una columna sobre Un son profund, una de les primeres ressenyes que es van publicar sobre aquest llibre. I, al costat dels autors més actuals, els clàssics, de la literatura catalana i de les altres: Fuster i Estellés, és clar, i Llorente, Espriu, Pla, el Llibre dels fets, Vázquez Montalbán, Azorín, Horaci, Josep Fontana o Aldous Huxley. A més, apunts sobre l’enyorada col·lecció de La Cua de palla, i sobre l’Alcover-Moll, la primera adquisició important de l’autor quan va tenir un grapat de pessetes. O unes reflexions sobre els adverbis en -ment en els diferents gèneres literaris. Els clàssics de la literatura catalana medieval hi tenen una presència destacada, sostinguda, en forma de cites que il·lustren gràficament una observació amb una concisió lapidària, amb un matís estranyament expressiu i admonitori. 

Aquestes columnes de temàtica literària es combinen amb les que tracten els fets diversos de cada dia: els artilugis tecnològics que s’introdueixen en la nostra vida, la generació precària que ara puja, la perplexitat davant allò que abans s’anomenava esquerra, els vells socialdemòcrates, convertits en una mena de «ni-nis», la fràgil situació del valencià en un acte públic a la ciutat de València, on l’únic que intervé en aquesta llengua és un quebequès. I anècdotes impagables, com la d’aquell de Sueca que va traure dos-cents mil euros del banc i els va enterrar en un camp de tarongers. Quan al cap d’un temps va anar a recuperar-los, va trobar que s’havien florit, és clar. Els va agafar, els va portar a un sequer i els va escampar per traure’ls la humitat. S’hi va estar tres dies amb les seues nits, vigilant-los. 

La diversitat de temes tractats va acompanyada per una presència molt marcada de la veu de l’autor. En primer lloc, per la llengua que fa servir. Un català correcte, certament, però que manté sempre un fort contacte amb la llengua parlada. No debades, Vendrell escriu des de la Ribera Baixa, una de les poques àrees del nostre domini lingüístic on el català és la llengua d’ús habitual, i ho seria totalment si no fos pels mitjans de comunicació. I, en segon lloc, per una actitud de distanciament, o més bé de distància, davant molts aspectes del món que ens envolta, «atent a què i qui hi ha darrere de cada missatge perquè no ens venguen una burra cega». 

Una actitud que és conseqüència, en bona mesura, del fet de pertànyer, com recorda el mateix Vendrell, a «la primera generació dels fills de la terra que van tenir el privilegi de poder estudiar a la Universitat», que ha viscut una infància vora riu i sap què és «doblegar l’esquena i clavar els dits entre el fang, amb les espigues tendres xiulant-te per la cara. T’obliga, després, a mirar-ho tot, la ciutat, la Universitat, el món, amb uns altres ulls, els del riu». Aquesta mirada, que recorda en algun punt la de Fuster o Pla, es tradueix en una reacció característica davant molts aspectes del món que ens envolta. Com ara davant el paisatge: «els qui hem agafat una aixada —escriu—, no sentim cap admiració pel paisatge. Menys encara quan es tracta de l’arròs de l’Albufera. No sabeu què són les sangoneres, veritat? Clar que no! No heu anat mai a birbar arròs, ni sabeu què és caminar pel fang dins un arrossar per lluitar contra la junça, el gram, la llengua d’oca… Amb la corbella, per sota l’aigua, claves la punta en el fang, procurant d’extraure l’arrel de la mala herba. Mentre, una cabrona sangonera et xucla la sang del taló i, abans de traure-la per matar-la, l’has de cremar amb la raseta de la cigarreta perquè amolle el mos. Tot això amb una calor de Maria santíssima». 

En una altra columna parla de la llàstima que fa passejar-se pels horts de tarongers: «qualsevol dia entrarem en un hort i pensarem que és la selva obscura on Dante Alighieri es trobà una lloba, un lleó i una pantera que li impedien tornar al recte camí». La temptació de l’elegia, però, no dura ni un segon. De seguida recorda que si hi ha molts camps abandonats és «perquè la taronja no val un duro i no paga la pena treballar la terra encara que no es compten els jornals, com fa temps que fan els nostres llauradors».

Els dimonis a què fa referència el títol són aquells que provoquen la reacció d’un autor davant la realitat. Els dimonis de Salvador Vendrell li han dictat aquest llibre calidoscòpic, inquiet, en què tant denuncia abusos i mistificacions, com narra anècdotes, comenta llibres o escriu anotacions sobre el pas del temps personal i col·lectiu des d’un determinat rodal del nostre país.