Un dels principals conceptes que Mikhaïl Bakhtín (1895-1975) va desenvolupar en els seus estudis sobre la novel·la és el de cronotop, al costat de dialogisme o de polifonia. Cronotop, que vol dir literalment «temps-espai», expressa la indissolubilitat de l’espai i del temps en el teixit narratiu. En el cronotop, el temps es condensa, esdevé visible i compacte, mentre que l’espai s’intensifica i queda engolit pel moviment del temps, de la Història. El cronotop, per tant, es pot definir com la unió dels elements de l’espai i del temps en un text literari, de manera que el temps es revela en l’espai, i l’espai s’entén i es mesura per mitjà del temps. Bakhtín considera els cronotops, són els centres organitzadors dels esdeveniments fonamentals d’una novel·la. Fan visible el temps en l’espai, com una mena de quarta dimensió d’aquest, i permeten la narració dels esdeveniments: són el vehicle de la informació narrativa.
Podem veure un exemple d’aquesta intersecció de les sèries espaciotemporals en Madame Bovary. L’acció d’aquesta novel·la té lloc en una «petita ciutat de província». Aquestes poblacions, amb els seus costums antiquats, serveixen sovint d’escenari a les peripècies de les novel·les del segle XIX, abans de Flaubert i després. Ofereixen moltes variants, entre les quals, en els escriptors regionalistes, hi ha la variant idíl·lica. La variant flaubertiana, tal com es mostra en Madame Bovary, es caracteritza perquè la ciutat de província és el lloc del temps cíclic de la vida quotidiana. Mai no hi passa res. Únicament hi té lloc la repetició del que és quotidià. El temps hi apareix privat del seu curs històric progressiu i avança en cicles estrets: el cicle del dia, de la setmana, del mes, de tota una vida. Cada dia es repeteixen els mateixos actes habituals, els mateixos temes de conversa, les mateixes paraules… Els seus índexs són simples, rudimentaris, materials. Estan sòlidament units a les particularitats locals, als carrers somnolents i empolsegats, al casino, als billars, etc. El temps hi apareix despullat d’esdeveniments i sembla gairebé aturat. No hi ha «retrobaments» ni «separacions». És un temps espès, viscós, que s’arrossega per l’espai. Per això no pot ser el tema principal de la novel·la. Sovint, serveix de fons que contrasta amb les sèries temporals enèrgiques i plenes d’incidents: el cronotop de la crisi, del punt d’inflexió d’una vida.
