Un viatge per la Grècia continental

La nit de Cap d’Any del 2025, un cotxe va enfilar des de Sueca en direcció a Barcelona. A bord, Voro, Xelo, Paco i Hortènsia. De vesprada, el cel s’havia agrisat i, al cap de poc, va començar a ploure. Passat Castelló, va escampar. A mitjan camí es van aturar en una àrea de servei, on tot estava tancat. Era la nit de Cap d’Any! Previsors, s’havien emportat uns entrepans i vam sopar molt bé. Tenien gana. I van continuar fins a l’aeroport de Barcelona per agafar un vol que els portaria a Atenes. Començaven així un viatge d’unes dues setmanes per la Grècia continental, «la Grècia sòlida, la que no té illes ni sirenes», «la dels monestirs penjant a Meteora i la dels camps d’oliveres que semblen un mar verd infinit», amb un itinerari de sud a nord, «per autopistes i carreteres secundàries, passant per pobles mig deserts, hostals que només obrien per nosaltres i restaurants on buscàvem la retsina i l’ouzo més que no el vi negre». Com que no es pot matar tot el que és gras, van deixar de banda les illes. Grècia en té més de sis mil, comptant-hi els illots, de les quals només hi ha habitades uns cent. Un dels resultats d’aquest viatge ha estat el llibre que acaba de publicar Onada Edicions, Sense illes ni sirenes. Viatge per la Grècia sòlida, amb text de Salvador Vendrell i fotografies —unes seixanta— de Francesc Vera.

Vendrell ha triat en aquesta ocasió la forma del dietari, com feia Stendhal en els seus llibres de viatges. El lector pot seguir així l’itinerari de cada dia, juntament amb l’autor, que combina i alterna la narració i la descripció del que veu amb les reflexions que li suggereixen els llocs visitats. El text està completat i falcat per les fotografies, excel·lents, de Francesc Vera, sempre atent als jocs de llums i ombres, com ara en aquesta del temple de Zeus, a Nemea:

Temple de Zeus, a Nemea. Fotografia de Francesc Vera

O a la composició formal, inesperada, que aconsegueix amb l’enfocament de qualsevol espai, des d’una edificació monumental a un lloc quotidià, que no fotografiarà mai un turista, com en aquests dos quadres de Tessalònica:

Tessalònica. Fotografia de Francesc Vera

Tessalònica. Fotografia de Francesc Vera

«Els darreres de la ciutat», per Joaquim Iborra

De la sèrie #onacabaelpoble (2016), de Francesc Vera

Les cases, com les persones, tenen un davant i un darrere. Davant i darrere són conceptes inextricablement associats a una escala de valors. El davant d’una casa s’anomena façana. Els darreres, en la pura indigència, no tenen ni nom. El seu aspecte és sovint deplorable, independentment del nivell econòmic dels propietaris. En l’edifici on jo visc, la façana al pati interior de l’illa és una ruïna des de fa temps. Pregunte als meus veïns: no ens cau la cara de vergonya? No, no ens cau la cara de vergonya. Un d’ells fa broma i diu que el cost de la reparació haurien d’assumir-lo els ocupants dels edificis d’enfront, a l’altre costat del pati, que són els que gaudeixen del panorama. A la vista dels patis i desllunats dels nostres eixamples, Gabriel Ferrater no exagera quan diu —referint-se a l’Eixample de Barcelona— que vivim en un «immens corral».

La façana al carrer és l’únic element comú de l’edifici que es mostra amb una certa dignitat, juntament amb l’entrada. És veritat que la conservació de les façanes deixa molt a desitjar, però en general mantenen el decòrum, si més no perquè és l’únic element que es va construir originalment amb una intenció estètica. La feina de l’arquitecte, durant molt de temps, s’ha associat, sobretot, al disseny de la façana. El moviment modern va canviar aquesta mentalitat: d’ara endavant, no hi hauria davant i darrere en un edifici, ni tan sols una façana principal i unes secundàries. Cal pensar l’edifici com a joc de volums que configuren els espais interiors. Totes les cares de l’edifici han de ser igualment importants. Per no haver-hi, no hi ha una entrada principal, o no s’hi distingeix gaire bé. Sovint no sabem per on hem d’entrar en un edifici modern que no coneixem. Aquesta revolució racionalista va quallar fins a cert punt. Molts —promotors públics i privats— no renuncien a una façana i una porta d’entrada com cal.

Les ciutats —i els pobles — també tenen un davant i un darrere, que es concreten en el centre i la perifèria. A diferència dels edificis, la primera impressió que el visitant té en arribar-hi és la dels darreres. En les ciutats de la revolució industrial, el contrast entre centre i perifèria es va fer tan gran que aquesta primera impressió era depriment. El ferrocarril va accentuar-la, amb les seues extenses platges de vies i tinglados. Conscients d’aquesta experiència, els arquitectes i urbanistes de la segona meitat del segle XX han parlat de la necessitat d’una «façana de la ciutat». És una idea anacrònica, que només té sentit en les ciutats d’ahir, emmurallades o pintoresques. En les ciutats modernes, en contínua expansió, l’element articulador són les avingudes, a on van a parar les carreteres, fet que ha millorat l’aspecte de les ciutats per al viatger.