Una ullada a «La vida somnàmbula» (4): contra la dictadura de la virtut

En una recensió crítica de 1984, de George Orwell, Trilling hi va remarcar que Orwell no atacava simplement el comunisme soviètic, com pensaven els liberals. L’URSS no era per a Orwell sinó la imatge d’un futur imminent. Però l’amenaça a la llibertat humana podia venir també d’un idealisme social semblant de la nostra cultura democràtica. Uns anys més tard, ressenyant un altre llibre d’Orwell, Trilling afegia que «some paradox of our natures leads us, when once we have made our fellow men the objects of our enlightened interest, to go on to make them the objects of our pity, then of our wisdom, ultimately of our coercion. It is to prevent this corruption, the most ironic and tragic that man knows, that we stand in need of the moral realism which is the product of the free play of the moral imagination». L’idealisme social no és l’única cosa que es pot pervertir en tirania; es pot pervertir qualsevol idea que no estiga condicionada per la realitat. Trilling no dissimulava el seu menyspreu pels advocats de la dictadura de la virtut.

Ara, seria un error considerar Lionel Trilling un precursor del postmodernisme perquè desconfiava de les certeses arquitectòniques de la teoria. La defensa que sempre va fer de la complexitat anava de bracet amb una afirmació d’una convicció intel·lectual, la confiança en la raó, que proporcionava un terreny o una base universal per a la condició humana. El compromís arcaic de Trilling amb uns valors humans generals, amb plena consciència de la complexitat amb què es presenten en la pràctica, l’oposa a molts dels moviments del seu temps i d’ara mateix. (p. 60)

Enric Iborra, La vida somnàmbula. Editorial Afers

Una ullada a «La vida somnàmbula» (3): els elogis literaris

Flaubert desconfiava dels elogis envers la seua obra literària. Parlen bé de mi… què dec haver fet mal? En tot elogi hi veia un malentès o altre, i això, en el millor dels casos. Considerava una humiliació les lloances proferides pels mediocres i pels cretins, per molt bona intenció que tinguessen. Per contra, la vanitat se li inflava quan l’atacaven. Una vegada va escriure a un amic que hi ha xiulets més dolços per a l’orgull que els bravos. I una altra, que es pot calcular el valor d’un home segons el nombre dels seus enemics i la importància d’una obra segons el mal que en diuen. Quan es va assabentar, arran de la publicació de Madame Bovary, que el capellà d’un poble havia prohibit als feligresos la lectura de la novel·la, se’n va alegrar d’allò més. He estat atacat pel govern, pels capellans i pels diaris, afirmava exultant. Concloïa que el triomf consisteix a ser atacat per tothom. Si més no, Madame Bovary es va vendre en bona part gràcies al procés judicial que li van incoar.

Estava convençut que la majoria dels seus contemporanis no eren més que una colla d’imbècils i de canalles. Per això, sostenia que «le seul moyen de vivre en paix, c’est de se placer tout d’un bond au-dessus de l’humanité entière». Ell mateix es comparava sovint a un ós. A més, podia viure com un ós, reclòs a Croisset, refent sense descans una frase que se li resistia. Tenia unes rendes. Unes rendes modestes, cert, però positives i puntuals.

Per la mateixa regla de tres, desconfiava d’allò que se’n diu la glòria literària. A Maxime Du Camp, que l’animava a obrir-se pas en el món de les lletres, li va dir que els llorers que s’aconseguien a París estaven una mica coberts de merda. Supose que Du Camp va pensar de seguida en la faula d’Isop: quan la guineu no pot abastar el raïm, diu que és verd. Avui només recordem Du Camp perquè va ser amic de Flaubert.

Com en tantes altres coses, Flaubert es va creure obligat a instruir Louise Colet. En una de les moltes cartes que li va escriure li remarcava que només hem d’enfadar-nos de les bestieses i els insults que el proïsme ens infligeix a la cara. Feu-me a l’esquena totes les ganyotes que voldreu, deia: el meu cul us contempla. El menyspreu li aguditzava l’eloqüència. (p. 101-102)

Enric Iborra, La vida somnàmbula. Editorial Afers

Una ullada a «La vida somnàmbula» (2): les novel·les, analgèsics o antídots

En un pas d’Una cambra pròpia, comentant una novel·la d’una Mary Carmichael, Virginia Woolf escrivia que «sovint les novel·les són més analgèsics que no pas antídots, et fan lliscar per un ensopiment que t’espesseeix en comptes d’animar-te i encendre’t». Unes pàgines més endavant atribuïa a Carmichael peresa intel·lectual i un convencionalisme un pèl excessiu, cosa que explicava la somnolència que produïen els seus escrits. Les novel·les analgèsiques abunden. Són la majoria. Virginia Woolf esmentava com a exemples de novel·les antídot Emma i À la recherche du temps perdu. La lectura d’aquests llibres «és un curiós entrenament dels sentits; després ho veus tot amb més intensitat; el món sembla haver-se desempallegat de la crosta i s’ha amarat d’una vida més intensa». Josep Pla ho va dir d’una altra manera: «les novel·les, per a ser bones, han de ser molt bones.» Per tant, com que la majoria de les novel·les no són molt bones, són dolentes, encara que siguen bones. El sil·logisme és impecable. Però hi ha una altra qüestió, i ara tornem a Woolf. Per a la majoria de la població, un analgèsic sempre serà més agradable que no un antídot. Dormir, i dormir bé, com un soc, és molt bo per a la salut. Novel·listes i lectors poden continuar escrivint i llegint novel·les amb la consciència tranquil·la —adormida. (p. 150-151)

    Enric Iborra, La vida somnàmbula. Editorial Afers

Una ullada a «La vida somnàmbula» (1): quan creus que ja s’acaba

Els obstacles, les dificultats, les resistències es poden convertir en un estímul per a l’acció o el pensament. Si més no, ens obliguen a reaccionar, a pensar o a actuar d’una altra manera, igual que fem quan reescrivim una frase que resulta imprecisa, redactant-la de cap i de nou, sense limitar-nos a canviar-ne un mot per un altre de sinònim. Per desgràcia, els obstacles no sempre tenen aquesta funció benèfica, com a catalitzadors de la nostra iniciativa.

En una carta de maig del 1932, des de la presó, cada vegada més desmoralitzat i afeblit, Antonio Gramsci deia a Tània Schucht que, en determinades situacions, encara que hi posem tota la nostra energia, no s’hi pot fer res, perquè ens estavellem «no contra una cosa sòlida i ferma, que es pot fer caure netament, sinó contra un estat de coses diguem-ne gelatinós, que no resisteix, sinó que es torna a formar contínuament i és invencible». Gramsci pensava, és clar, en la lluita política i, més concretament, en la seua situació personal. No es feia il·lusions. Ja no se’n podia fer.

La comparació dels obstacles amb una massa gelatinosa suggereix un estat de coses amb una gran capacitat d’autoregeneració. La massa gelatinosa no es pot esmicolar. No es pot reduir a un pedruscall com es pot fer amb una roca. Es pot deformar, però es regenera amb una facilitat desesperant. Són tants els factors que hi ha imbricats i implicats, que és impossible fer un pas endavant. A més de reproduir-se, els obstacles reapareixen amb una força renovada, aliats amb uns altres de nous, que s’afegeixen als anteriors i els reforcen. Cada vegada la bola es fa més grossa. Allò que combatem és una massa difusa i confusa. Les nostres accions, les que encara fem d’esma, esdevenen també difuses i confuses. (p. 110)

    Enric Iborra, La vida somnàmbula. Editorial Afers

Un article de Josep Conill sobre «La vida somnàmbula»

Josep Conill ha publicat en La Veu dels Llibres un article sobre La vida somnàmbula, la darrera fita d’una trajectòria «plasmada en uns llibres difícils de classificar quant al gènere, a mitjan camí del dietari, la crítica literària i l’aforisme, producte de l’escriptura d’un moralista molt peculiar, que hi reflexiona sobre la condició humana i la societat a través de la literatura».

Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: «La vida somnàmbula», d’Enric Iborra

Alfred Mondria escriu sobre «La vida somnàmbula»

Alfred Mondria ha publicat en el magazín el trapezi un assaig que, partint del comentari de La vida somnàmbula d’Enric Iborra i de La carícia dels detalls de Vicenç Pagès Jordà, constitueix una reivindicació de la crítica literària, «aquest gènere que desperta tantes suspicàcies i adhesions». No debades porta per títol Elogi combatiu de la crítica literària. Podeu llegir-lo complet clicant-ne l’enllaç.

Reflexions sobre l'estranyesa, de l'Enric Iborra, un assaig de Jèssica Roca

 

:

https://labgroga.blogspot.com/.../reflexions-sobre...

Xavier Aliaga escriu en «El Temps» sobre «La vida somnàmbula»

Xavier Aliaga ha publicat en la revista El Temps una ressenya de La vida somnàmbula. Destaca que és «un llibre erudit i alhora llegidor, amb una estructura curiosa: no hi ha capítols, no hi ha epígrafs que ens indiquen si estem en un paràgraf sobre això o allò. Simplement, els fragments es van enganxant, acumulant, superposant, els temes van teixint-se, abandonant-se, recuperant-se. Si fem un símil entre temàtica i fil narratiu, l’obra té una lectura gairebé novel·lesca, amb personatges protagonistes i secundaris, amb trames, amb capítols breus i més llargs alternats amb paràgrafs granítics, concloents».

I que «fragments com el següent, justifiquen fer-nos amb un exemplar del llibre: “De vegades ens veiem. Ens veiem des de fora, com uns estranys, com si tot el que passa haguera passat ja fa molt de temps, i tots els qui ara sentim parlar i riure estiguessen morts. Una mirada pòstuma, post mortem”».

Per a Aliaga, «La vida somnàmbula és també un llibre per a escriptors o aspirant a escriptors. Agafant com a base diverses teoritzacions com les de Lionel Trilling o Gaëtan Picon, Iborra reflexiona sobre les maneres d’escriure, sobre les diferències entre escriptura creativa i reflexiva, sobre marcadors d’estil recomanables o no, indicacions, molts de collita pròpia, plausibles, com ara quan parla dels connectors o les digressions, unes altres més susceptibles de debat. Totes interessants».

Podeu llegir completa aquesta ressenya, fent clic en aquest enllaç: Enric Iborra, el crític somnàmbul, l’escriptor despert.

Salvador Vendrell parla de «La vida somnàmbula» en la seua columna

En unes pàgines de La vida somnàmbula, he resseguit l’origen i les implicacions d’aquella frase de Gramsci, tan citada, sobre el vell món que mor i el nou que no acaba d’arribar. Avui, Salvador Vendrell ha comentat en la seua columna de La Veu del País Valencià les reflexions que li han suggerit aquestes pàgines del meu llibre.

Podeu llegir-la completa, fent clic en aquest enllaç: Somnàmbuls en l’interregne.

Jèssica Roca escriu al seu blog sobre «La vida somnàmbula»

Jèssica Roca ha publicat al seu blog una entrada comentant La vida somnàmbula. Hi ha penjat, a més, un vídeo en què llegeix un text d’aquest llibre sobre Montse Anfruns, poeta, actriu i cantant, que va morir el 2014. Al cap de poc, vaig trobar els llibres de la seua biblioteca en una llibreria de vell.

Podeu llegir l’entrada fent clic en aquest enllaç: algunes notes de la vida somnàmbula i un retrat de la Montse Anfruns.

Un escrit de Tobies Grimaltos sobre la claredat del llenguatge

Tobies Grimaltos, de qui vaig ressenyar a finals de l’any passat el seu Assaig sobre la vellesa (vegeu «Assaig sobre la vellesa», de Tobies Grimaltos, un assaig digne d’aquest nom), ha publicat al seu blog un escrit amb el títol de Claredat. Ho ha fet, m'ha dit, mogut per alguns dels textos recollits a La vida somnàmbula, que està llegint ara. La claredat en l’escriptura és un dels motius principals d’aquest llibre. Reconec que és una qüestió que m’obsessiona. Sempre tinc por de resultar confús, abstrús, inflat…

Tobies Grimaltos assenyala en Claredat que «copsar certes coses, tots ho sabem, no és fàcil. Si heu d’explicar alguna cosa complexa, observareu com és de necessari una correcta comprensió prèvia. És quan tractes d’explicar a altres alguna d’aquestes coses quan t’adones si realment tu ho has entés i si tens els recursos per a fer-ho. Però si has d’explicar el que no acabes d’entendre, què fas? El tràngol potser angoixant. Un recurs temptador és amagar-se darrere de les paraules: embolicar la troca per ocultar la manca d’idees clares. Si no es té un domini complet del tema, hom intenta amagar la seua incompetència emprant un llenguatge que és de difícil comprensió. Diguem-ne que dissimula la seua falta d’enteniment i la trasllada a qui l’escolta amb l’ajut d’un llenguatge alambinat. Que parega que la culpa de la incomprensió és de l’oient i no del parlant. Qui parla és tan profund que qui escolta no està a l’altura. Aquesta és la imatge que es vol projectar».

Val la pena que llegiu complet aquest escrit. Ho podeu fer clicant-ne l’enllaç.

Un article de Manel Alonso sobre «La vida somnàmbula»

Manel Alonso va publicar ahir al Diari Gran del Sobiranisme un article sobre La vida somnàmbula, el meu últim llibre. Alonso destaca en aquesta ressenya que «al llarg de més de dues-centes pàgines, Iborra reflexiona sobre diverses qüestions vinculades estretament amb la creació, com ara el manteniment en la memòria col·lectiva de certs llibres o l’oblit més cru per a una gran part de la producció literària» i «la complicada i, per què no dir-ho, tortuosa relació que han mantingut des de la Il·lustració la creació i la crítica». Considera que La vida somnàmbula «és l’autoretrat d’un ciutadà valencià atípic, allunyat de tots els tòpics que ens han carregat a les esquenes; allunyat de la visceralitat explosiva, de la sornegueria caricaturesca, de la superficialitat colorista».

Podeu llegir complet l’article fent clic en aquest enllaç: La vida somnàmbula.

S’ha publicat «La vida somnàmbula»

La vida somnàmbula ja és a les llibreries. Estic ben content de com ha quedat l’edició d’aquest llibre, gràcies al treball meticulós i eficient de Vicent Olmos i Ramon Ramon. Gràcies també a Francesc Vera, que ens ha permès de fer servir una fotografia, de la sèrie Nocturnes (1990), per a la portada.

Habent sua fata libelli. Els llibres tenen el seu propi destí, que depèn dels lectors. Una vegada publicat, no puc deixar de fer-me una pregunta: qui el llegirà? A qui pot interessar? Això que anomenem, o que abans s’anomenava, públic lector, exceptuant-ne un grapat escàs de familiars, amics i coneguts, és una cosa vaga, dispersa, difícil d’aferrar, potser inexistent. L’escepticisme es fa inevitable. Ara no sabria contrarestar-lo amb maniobres innocentment publicitàries, cantant les lloances de la nova criatura.

En una entrada anterior deia que aquest és el llibre més personal de tots els que he escrit fins ara. No perquè explique intimitats (allò que se sol entendre per intimitats), sinó perquè són una mena de confessions literàries, incloent-hi els meus verins contra el que considere algunes de les pestes de la literatura.

En comptes de publicar-lo, m’hauria agradat més reescriure’l sense aturador, a poc a poc, corregint de tant en tant la redacció maldestra d’una frase o una imprecisió, matisant alguna expressió imprudentment categòrica. I, sobretot, suprimint i ampliant en una direcció o altra. Escriure així, ad libitum, és molt divertit, però també té inconvenients. Tant se val. Ara La vida somnàmbula ja va a la seua. Potser més endavant la reprendré, d’una altra manera i amb una altra intenció. Potser, o no, és el pròleg a una altra cosa.

«La vida somnàmbula», al febrer a les llibreries

 

La fotografia de la portada és de Francesc Vera. Forma part de la sèrie Nocturnes (1990).

Editorial Afers publicarà el meu pròxim llibre: «La vida somnàmbula»

Ara ja ho puc dir: Editorial Afers publicarà el meu pròxim llibre. Segurament, si tot va com està previst, apareixerà durant el primer trimestre del 2026 amb el títol de La vida somnàmbula. Aquesta setmana Vicent Olmos me n’ha enviat les primeres galerades.

Crec que aquest llibre és el més personal que he escrit fins ara, no sols perquè conté alguns passatges de caràcter més o menys autobiogràfic, sinó, sobretot, perquè hi tracte alguns dels motius que més em preocupen des de fa temps: en què consisteix escriure bé? Què diferencia els bons llibres del ranxo? També, els conflictes de simultaneïtat o d’encavalcament, i els que es produeixen a causa de desfasaments o de falta de sincronització, tant personals com col·lectius, que il·lustre i comente a partir d’algunes novel·les de la literatura italiana, com El Gattopardo i Els virreis. O la relació entre creació literària i crítica literària. Per què Joan Fuster i Lionel Trilling rebutjaven de ser considerats com a crítics literaris? Per què The Secret Sharer de Joseph Conrad era la narració preferida de Trilling?

Més motius encara: la relació conflictiva amb els records, les relectures, la biblioteca en flames que reclamava Boulez com a forma d’encarar-se amb l’acumulació cultural, la lletra morta, el destí de les biblioteques personals, el concepte de realisme moral, els malentesos que produeixen els elogis, la relació tòpica de la intel·ligència amb el pessimisme, la diferència entre resignació i acceptació, alguns tics lingüístics que deteste, com ara l’ús i abús de l’expressió d’alguna manera, la correspondència de Flaubert, que es pot considerar una enciclopèdia de la literatura, la contraposició entre grans autors i autors menors, Gramsci…

La vida somnàmbula no és un dietari ni un recull d’assaigs miscel·lanis. Encara que està formada per una sèrie de textos de diferent extensió, que es poden llegir de manera autònoma, es troben estretament relacionats: encavalcats i encadenats. De fet, troben el seu sentit complet fent-ne una lectura seguida. La divisió en paràgrafs i la separació dels diferents textos per una línia en blanc, són només convencions tipogràfiques per fer la lectura més còmoda, sense patir més del compte. He intentat aconseguir un text continu, com un sol bloc, a pesar de suprimir moltes idees intermèdies i de no fer sempre evidents les transicions entre els diferents temes tractats.

—I per què es diu La vida somnàmbula?

Ai! Això només es pot saber, si de cas, llegint el llibre.