Tolstoi: el passat també flueix

En Vida de Tolstoi. Un assaig de lectura, Andrei Zorin assenyala que Tolstoi va posar en dubte el concepte d’una personalitat cohesionada i inamovible, que havia estat tradicionalment a la base de la literatura i de la filosofia moral. El mateix Tolstoi, en una entrada dels seus diaris, afirmava que «l’home no és estàtic i en ell estan contingudes totes les possibilitats», afirmava Tolstoi en una entrada dels seus diaris. Com a novel·lista, constatava «la força que adquireixen els personatges gràcies a la superposició audaç d’ombres». Ho vaig comentar en l’entrada anterior.

Zorin destaca en el seu llibre un altre aspecte, que afegeix més complexitat a aquesta qüestió. En l’article «Quatre paraules sobre el llibre Guerra i pau», Tolstoi parla de «la capacitat de l’ésser humà de falsificar en un segon, de manera retrospectiva i sota la influència del fet consumat, tota una sèrie de deduccions suposadament lliures». La història de cadascú, com la dels pobles i la dels països, es reescriu a cada moment: el passat d’una persona canvia quan canvia el seu present. El passat no és immutable: també flueix. A aquesta fluïdesa o plasticitat contribueix, com anota Tolstoi en una entrada dels diaris, del 1900, el fet que «la memòria suprimeix el temps: reuneix les coses que aparentment han succeït per separat». Coses que es van viure en èpoques diferents de la vida, apareixen simultàniament en la memòria, com si estiguessen estretament lligades. La memòria no sols «fabrica» els records. Té també una gran llibertat per a combinar-los i relacionar-los entre si.

Si l’home és una substància que flueix, si el seu passat es reescriu a cada moment, qui sóc jo en realitat? En un altre apunt dels diaris de Tolstoi, del 1900, llegim: «Si vols conèixer-te, observa què recordes i què oblides. Si vols saber què consideres important i què no, observa què oblides i què recordes.» Però com puc saber què he oblidat? Potser Tolstoi volia dir que algunes coses que oblidem no les oblidem del tot. Les deixem de banda, arraconades com un trasto vell. La memòria té una gran llibertat a l’hora de decidir què recordem. El passat canvia no sols perquè el refem des de cada moment, sinó perquè no el podem recordar tot, complet. Una part dels records es desa a la cambra dels mals endreços de la memòria. Els «oblidem». Però podem escorcollar en aquesta cambra, excavant com uns arqueòlegs, i recuperar records que havien quedat «oblidats». De tota manera, l’operació és dubtosa. Sovint, ens aboca a una sensació d’estupor.

Contra aquestes pràctiques excavatòries de la memòria, contra els records persistents i insidiosos, de vegades podem sentir l’anhel de fer-ne taula rasa, llençant a la paperera tots aquests fulls plens d’esborranys i de correccions, il·legibles, per començar de cap i de nou, amb la pàgina en blanc. El 1903, Tolstoi havia escrit en el diari: «Sí, definitivament és una benedicció que es destruesquen els records, si els conservàssem no podríem viure amb alegria. En canvi, al destruir-se, entrem en la vida com una pàgina en blanc, neta, en què podem escriure de nou el que és bo i el que és dolent.» Hi ha records que es destrueixen, ben cert, però n’hi ha que persisteixen, i alguns ho fan com un retret. No es deixen reescriure, només podem arraconar-los, «oblidar-los». I seguir, com llegim en un pas d’Anna Karènina, «aquella resposta general que dóna la vida a totes les qüestions més complexes i insolubles. La resposta és aquesta; cal viure d’acord amb les exigències del dia, això és, oblidar».

Així i tot… A tenir en compte aquesta observació de Tolstoi, del 1892: «Quan es viu molt, com jo, quaranta-cinc anys de vida conscient, es comprèn com són de falsos i d’impossibles tots els intents d’adaptar-se a la vida. No hi ha res stable en la vida. És com intentar adaptar-se a l’aigua corrent. Tot: els individus, les famílies, les societats, tot canvia, es fon, es transforma com els núvols. I no et dóna temps acostumar-te a un estat de la societat, quan aquest ja ha deixat d’existir i ha passat a un altre…» 

Tolstoi: l’home és una substància que flueix

A finals de l’any passat vaig llegir una tria dels diaris de Tolstoi, publicada en dos volums per Acantilado a cura de Selma Ancira. Després, vaig llegir una altra tria, la dels diaris de Sofia Tolstoi, que em van interessar molt més del que em pensava, més enllà de ser un complement amarg als diaris del seu marit. He rematat la jugada, de moment, amb la biografia de Tolstoi escrita per Andrei Zorin, publicada en català en traducció d’Arnau Barios, que vaig ressenyar en aquest blog fa unes setmanes. N’he pres notes, d’aquests tres llibres, i les he agrupat per temes, en una mena de diàleg a tres veus.

En un comentari sobre el tractament d’alguns personatges a Guerra i pau, Andrei Zorin observa que Tolstoi va posar en dubte el concepte d’una personalitat cohesionada, que havia estat tradicionalment a la base de la literatura i de la filosofia moral. Als apunts preparatoris d’aquesta novel·la, Tolstoi afirmava que havia establert «una nova llei, la de la subordinació de la personalitat al seu propi moviment dins el temps», i això comportava «renunciar a la consciència interior d’una personalitat cohesionada i inamovible». Per això, com diu Zorin, «les idees, els sentiments i les decisions de qualsevol persona tenen ben poc a veure amb les seves preferències conscients; més aviat són el resultat d’una multitud d’impulsos erràtics i contraris que mantenen l’esperit en un estat perpètuament mòbil i fluctuant».

Alguns passatges dels diaris de Tolstoi il·lustren i precisen aquest punt. En una entrada del 1898, escrivia que «un dels errors que més es comet és considerar les persones bones o dolentes, beneites o intel·ligents. L’home no és estàtic i en ell estan contingudes totes les possibilitats: era beneit i es va tornar intel·ligent, era dolent i es va tornar bo i al revés. Aquí hi ha la grandesa de l’home. I per això no es pot jutjar un home. A qui? Tu vas condemnar un home que ara és un altre». Concloïa que «l’home és una substància que flueix».

Aquestes paraules les retrobem, gairebé idèntiques, en aquest passatge de Resurrecció ((capítol 59, primera part)): «un prejudici dels més arrelats i dels més estesos consisteix en la creença que tot home posseeix pròpiament certes qualitats definides, que és bo o dolent, intel·ligent o negat, enèrgic o apàtic i així seguidament. Els homes no són tan enters. Podem dir d’un home que és més sovint bo que dolent, més sovint intel·ligent que negat, més sovint enèrgic que apàtic o viceversa; però no és veritat de dir d’un home que és bo i intel·ligent, d’un altre que és dolent o negat. I tanmateix establim aquesta divisió, que és errònia. Els homes són semblants als rius, tots fets de la mateixa aigua, però cadascuna dels quals és adés encaixonada, adés ràpida, ampla, lenta, freda, pura, tèrbola, calenta. Igual els homes. Tots porten en ells els gèrmens de les facultats humanes; i en manifesten adés una, adés una altra, i sovint semblen diferents d’ells mateixos, tot restant però, ells mateixos.»

D'acord amb aquesta concepció de la personalitat humana, els personatges de les novel·les de Tolstoi són sempre paradoxals, mudables i dinàmics, construïts a partir d’una dialèctica de l’ànima. En Anna Karènina, la llum i l’ombra hi són distribuïdes igualment. Stiva, tot i ser el personatge més immoral de la novel·la, hi apareix envoltat d’una aura d’innocència. Tolstoi és un irònic, no un satíric. El 1901, en una altra entrada del seu diari, constatava «la força que adquireixen els personatges gràcies a la superposició audaç d’ombres».