Aquesta setmana he tornat a llegir les Notes del capvesprol de Josep Pla (OC 35). L’havia llegit, igual que el meu pare, el mateix any en què es va publicar, el 1979. Ara a penes en recordava res, llevat de la nota sobre Estellés — «el senyor Estellés és un gran prosista que escriu en vers» — i les invectives contra Jordi Pujol, que qualifica de milhomes i que, segons Pla, volia implantar una mena de socialdemocràcia sueca, en un país, el nostre, on els suecs són escassos. Aquesta relectura, per tant, ha estat com si llegís el llibre per primera vegada. En aquell moment no en vaig prendre ni una nota, cosa que em feia falta per a alguns escrits que tinc pendents sobre Pla.
Les Notes del capvesprol són una continuació de les Notes disperses (OC 12) i de les Notes per a Sílvia (OC 26), però a diferència d’aquests dos volums, té un caràcter més marcat de dietari sense dates. Pla les escriu, sembla, durant els seus setanta-nou i vuitanta anys. Contenen moltes reflexions i observacions sobre la vellesa. M’ha colpit, sobretot, una frase molt breu que cita d’un moralista francès, de qui no diu el nom: «Ser vell és difícil.» Però Pla no es queixa de ser vell. Ben al contrari, es mostra content d’haver arribat a vuitanta anys, i remarca, amb satisfacció i coqueteria, que ell era de bona fusta. Certament, ho era. Continuava fent la mateixa vida de sempre. No parava, sempre hi havia algun amic que el portava en cotxe a un lloc o altre. Li agradava molt anar al Rosselló, perquè és «un país molt més tradicional que el meu». En les Notes del capvesprol, hi rememora molts fets i personatges que ja havia tractat en volums anteriors, incloent-hi, és clar, l’obsessió pel preu de la moneda. Un dels records més insistits és la figura d’Eugeni Xammar. I la de Josep Carner. Crec que Xammar i Carner van ser les persones que Pla va admirar més al llarg de la seua vida.
Les notes que més m’han interessat són les que dedica a la literatura, a la d’ell i a la dels altres. N’hi ha una sobre la literatura dels moralistes francesos, que són, per a Pla, «els escriptors més estimats i normatius», encara que «s’hi arriba al final i després d’inutilitats múltiples». En aquesta nota recomana la lectura de Chamfort, Stendhal (però no les novel·les, sinó la Vie de Henry Brulard i la Correspondència), Voltaire (també la Correspondència!), un llibre de Sainte-Beuve, molt prim, Mes poisons, i un escriptor que no coneixia de res, i que no recorde que Pla esmentés mai: Paul Courier (les seues «cartes sobre la Baixa Itàlia són una meravella»). He de llegir Courier.
En aquesta nota Josep Pla contraposa el que ell anomena la literatura d’imaginació amb la literatura d’observació, i identifica aquesta última amb la literatura moralista francesa. Val la pena citar aquest fragment: «En literatura, només hi ha dues classes de llibres: els que tenen per base l’observació de la realitat en general i de la realitat humana en particular i els llibres d’imaginació, que són les novel·les i una gran part de la poesia. Els llibres de l’observació directa i aguda de la realitat són els que duren més. De novel·les, se n’han escrites a mils i mils. Les novel·les, o són copiades d’altres llibres o són simplement inventades. Poden tenir un moment d’èxit i després cauen de les mans indefectiblement. L’observació de la realitat és difícil i enormement complexa i riquíssima. La invenció és un fenomen de ximplets que ignoren la limitació de l’esperit humà, indefectible.»
Segurament, l’oposició que estableix Pla entre una literatura d’imaginació i una altra d’observació és poc matisada. De seguida, se’ns ocorre una objecció: en les novel·les —deixe de banda ara la poesia—, també hi ha observació, sobretot en la gran tradició de la novel·la realista. Les observacions no es redueixen a les descripcions —de personatges, d’habitatges, de ciutats, d’estris, d’ambients, etc.—, sinó que inclouen també les reflexions i els comentaris sobre els comportaments humans, sobre la dialèctica que s’estableix entre els individus i l’ambient o la societat en què es mouen. Per a mi, un dels majors al·licients de les grans novel·les de Stendhal, de Balzac, de George Eliot, de Tolstoi, són les observacions incidentals amb què puntegen el curs de la narrativa. En canvi, ara, en la majoria de les novel·les actuals, hi trobe, en boca del narrador o dels personatges, frases pedants, purs clixés que repeteixen el que diu cada dia el diari. Tot això acompanyat d’explicacions didàctiques, o com ha escrit Ponç Puigdevall, comentant l’última novel·la de Vicenç Villatoro, de «la mania de subratllar els fets amb frases pretensioses».
Moltes de les novel·les que es publiquen tendeixen a substituir l’observació —la palanca de impulsa la imaginació— pel didactisme, pel convencionalisme moral —els bons i els dolents—. Els personatges, més que parlar, pontifiquen i fan discursos, explicant i aclarint tot un seguit de qüestions que no tenen res a veure amb la trama narrativa. S’ha generalitzat una novel·la de bons sentiments, que ha de coincidir amb els sentiments del lector, el qual és per definició una bellíssima persona. La literatura dolenta els agrada molt.
Imaginar l’argument d’una novel·la és difícil. Ningú imagina o inventa del tot un argument: se sol prendre d’altres llibres, com a punt de partida si més no, d’un fet divers aparegut al diari, o d’alguna història familiar o personal. Ara, el recurs més còmode és fer servir un fet històric com a canemàs de la narració. Per això s’han escrit i s’escriuen, i es publiquen, tantes novel·les situades en la guerra civil espanyola i la postguerra que la va seguir. L’escriptor es documenta una mica i ja té l’argument. En la majoria dels casos, aquestes novel·les no aporten res. Qualsevol llibre d’història, qualsevol llibre de memòries o records sobre aquest període, sol ser més distret i instructiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada