dissabte, 22 d’abril del 2017

Dimarts que ve acaba el II Curs de literatura universal a l’Octubre

Dimarts que ve, 25 d’abril, tindrà lloc l’última sessió del curs de literatura universal. Acabarem de comentar La tempestat i intentaré fer una recapitulació del que ha estat el curs. M’agradaria destacar-ne la xarxa de relacions creuades que es pot establir entre totes les obres que hem comentat, anant endavant i enrere en el temps, botant d’Homer a Balzac i a Tolstoi, de Montaigne a Pla i a Fuster, d’Èsquil a Shakespeare… 

Com sempre, el més complicat a l’hora de plantejar un curs de literatura universal és trobar un fil conductor, o millor encara, uns quants fils conductors, temàtics i formals, que vagen més enllà de la juxtaposició d’autors, èpoques i moviments literaris. Tampoc no es tracta de comentar en el buit una sèrie de grans llibres, separadament els uns dels altres, encara que és un procediment que no em desagrada d’entrada. 

Un curs de literatura no és un club de lectura. No hi ha cap escriptor que tinga aïlladament el seu significat complet. T.S. Eliot defensava en l’assaig Tradition and the Individual Talent que «tota la literatura europea des d’Homer i dins d’aquesta tota la literatura del propi país, té una existència simultània i compon un ordre simultani». Per a Eliot, cada escriptor ha de ser situat entre els morts per contrastar-lo i comparar-lo, però aquesta inclusió en la tradició no és unilateral: «el que ocorre quan es crea una nova obra d’art, ocorre simultàniament a totes les obres d’art que la van precedir. Els monuments existents conformen un ordre ideal entre si, que es modifica per la introducció d’una nova obra d’art (veritablement nova)». Jorge Luis Borges va expressar la mateixa idea en el seu assaig Kafka y sus precursores, recollit en Otras inquisiciones. Hi afirmava que «cada escritor crea a sus precursores. Su labor modifica nuestra concepción del pasado, como ha de modificar el futuro». 

Cada obra modifica, per tant, la percepció que tenim de les obres del passat. En el cas de la lectura individual ocorre una cosa semblant. Cada nova lectura, cada nova lectura important, modifica en la nostra memòria les anteriors. Per això, en el curs no hem seguit un eix cronològic estricte i hem barrejat les literatures antigues amb les modernes. En definitiva, hem intentat comportar-nos com uns lectors. 

La tempestat de Shakespeare, en la traducció de Josep Maria de Sagarra, haurà estat l’última obra que hem comentat. Crec que és una bona manera de tancar el curs. És, segons sembla, l’última obra que va escriure Shakespeare. El crític G. Wilson Knight la considerava una interpretació del món de Shakespeare, una síntesi i un balanç de tota la seua obra, i afirmava que és la seua autobiografia artística. El parlament de Pròspero en la primera escena de l’acte cinquè s’ha interpretat sovint com el seu adéu al teatre :

Tots vosaltres,
elfs dels pujols, dels recs, de les tranquil·les
llacunes i dels boscos; i vosaltres
que amb trepig sense rastre en els arenys
a Neptú perseguiu quan s'enretira,
i que fugiu del seu davant quan torna;
follets titelles que pel clar de lluna
feu en l'herbei les amargants rotllanes
que no tasta l'ovella, i tots vosaltres
que broteu moixernons a mitjanit
per vostre passatemps, i us fa alegria
escoltar el toc solemne de retreta;
amb l'ajut vostre —encar que sou molt febles— 
he pogut emboirar el sol a migdia,
i he despertat els batibulls del tràngol,
i entre el mar verd i la blavenca volta
he desfermat una udolaire guerra;
al tro que du l'espant he donat flames,
i del roure massís, arbre de Júpiter,
amb el seu propi llamp he fet estelles.
En llurs sòlids puntals he commogut
els promontoris, i he arrencat com herbes
el pi i el cedre; perque jo ho manava,
la tomba ha despertat els qui hi dormien,
i s'ha obert, i ha deixat que s'escapessin.
Això, jo ho feia amb el meu art potent.
Mes, ara, tota aquesta màgia esquerpa
abjuro aquí, I, quan hagi requerit
la música del cel —i ara la crido— 
perquè pugui complir-se el meu propòsit
sobre els sentits d'aquests, que a tal encís
obeiran, jo trencaré la vara
per colgar-la cent braces sota terra,
i al fons del mar, on el sondeig no toca
de l'escandall, jo negaré el meu llibre. (Música solemne.)

A mesura que avança l’acció, l’obra se centra cada vegada més en la idea de la creativitat i l’art, i el paper de Pròspero comença a reflectir més explícitament el paper d’un autor que crea un món de ficció. Igual que feia Hamlet, Pròspero organitza petites escenes teatrals per despertar la consciència dels pecadors que ha aplegat a la seua illa. És el creador d’un drama en què ell mateix actua com a protagonista. 

Al final de l’acte quart, després d’interrompre bruscament la representació nupcial de Ceres i Juno, Pròspero pronuncia el seu famós parlament en què equipara la vida real amb la il·lusió teatral, i anul·la així la distància convencional entre realitat i irrealitat que constitueix el privilegi del públic. És la declaració més extrema de Shakespeare sobre la relació entre la vida i l’art: 

La festa s'ha acabat, i aquests actors,
com us deia, tots eren esperits.
S'han fos en l'aire, en l'aire que no es palpa.
I, semblants a la fàbrica d'aquesta
visió, que no té cap fonament,
l'altiva torre que corona el núvol,
el magnífic palau i el temple esplèndid,
i fins la immensa esfera d’aquest món,
i tots els que l'heretin i governin,
es dissoldran; i, igual que s'ha esvaït
aquesta fantasia sense cos,
no deixaran ni fum, ni crit, ni rastre.
Som de l'estofa de què són els somnis.
I un somni és el que volta nostra vida
petita. Senyor, estic fora de mi;
perdoneu-me, senyor, aquesta feblesa;
el meu cervell xaruc es sent torbat,
però no us capfiqueu, no val la pena.
Dintre la meva cova retireu-vos
a reposar. Daré un parell de voltes
i em guariré d'aquest sotrac de l'ànima.

La tempestat és comparable a La flauta màgica de Mozart, i no únicament perquè aquesta òpera pertany a l’última etapa del compositor. Entre totes dues hi ha coincidències sorprenents de diversos motius argumentals, temàtics i de personatges. La tempestat és l’obra més musical de Shakespeare. Les acotacions fan referència a la música constantment. La música envolta l’illa, com conta Caliban en uns versos que són un dels cims de la lírica anglesa:

No tinguis por, que tota l’illa és plena
de sons, i de brogit i dolços aires,
que t’afalaguen sense fer cap mal.
Tan aviat a mils els instruments
em vibren i em ressonen a l’orella,
tan aviat són veus que, si em desperto
d’un son llarg, altre cop m’adormirien.
I, somiant, a voltes a mi em sembla
que se m’obren els núvols i que em mostren
tresors a punt de ploure damunt meu;
tant, que fins he plorat en despertar-me
per no poder continuar els meus somnis.

Segurament l’exemple d’integració més perfecta de la música en l’acció dramàtica són les cançons d’Ariel. Com a esperit d’un món màgic, Ariel no pot expressar cap sentiment humà, perquè no en té cap. No és un personage que es posa a cantar, sinó un esperit que té com a única manifestació veritable la música. Excepcionalment, s’ha conservat la música original que va compondre Robert Johnson (1583-1634) per a les dues cançons que canta Ariel en La tempestat: Where the bee sucks i Full fathom five. Són d’una gran bellesa i encant.

Un últim apunt, i acabe. En La tempestat Shakespeare posa en boca d’un dels personatges un parlament que reprodueix una citació literal d’un fragment de Montaigne, concretament d’Els caníbals, publicat en el llibre primer dels Assaigs.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada