Ab plor tan gran que nostres pits abeura
e greu dolor que nostre cor esquinça
venim a vós, filla de Déu e mare;
que nostra carn dels ossos se arranca
i l’esperit desitja l’ésser perdre,
pensant que, mort per nostres greus delictes,
ver Déu e hom, lo fill de Déu e vostre
jau tot estés en vostres castes faldes.
Ab fonts de sang regà lo verge estrado
on, xic infant, lo bolcàs ab rialles,
i els vostres ulls estil·len tan gran aigua
que pot llavar les sues cruels nafres,
fent ab la sang un engüent e col·liri
d’infinit preu, per llevar-nos les taques
que el primer hom, com a vassall rebel·le,
nos ha causat, ensems ab nostra culpa.
Lo vostre cor, partit ab fort escarpre
de gran dolor, vos mostrà tan gran plànyer
que els serafins, ensems ab tots los àngels,
mirant a vós planyent, aprenen dolre.
Plany-se lo món, cobert d’aspre celici;
crida lo sol, plorant ab cabells negres,
e tots los cels, vestits de negra sarga,
porten acords al plant de vostra llengua:
«O fill tot meu, oïu a mi que us parle,
que en lo dur pal haveu oït lo lladre,
puix no voleu que de present jo muira
e siga ab vós tancada en lo sepulcre.
Jo us acollí en lo meu verge ventre;
ara vós, fill, rebeu-me dins la tomba,
que no es pot fer entre els vius jo converse,
puix que, vós mort, és ja ma vida morta».
Joan Roís de Corella (1433/43-1497)
(Martí de Riquer, Antologia de poetes catalans. Galàxia Gutenberg)
