M’hauria agradat resumir-vos amb detall les sessions que hem dedicat en el curs de literatura universal a El rei Lear, però no he tingut temps. Havia de preparar també el comentari de La tempestat, que començarem avui, i últimament porte un assumpte entre mans que cada vegada més em demana més temps i concentració. Ja us ho contaré, més endavant.
Avui mateix m’ha arribat un llibre del crític G. Wilson Knight, The Crown of Life, que havia comprat per Internet. Conté un assaig important sobre La tempestat. Evidentment, no el podré aprofitar per a la sessió d’avui. Però per a l’última del curs, la del dia 25, només tornar de vacances, ja el tindré llegit i potser en podré treure alguna cosa d’interès.
Més Shakespeare. Revisant els arxius del meu ordinador, n’he trobat un que no recordava que el tenia, amb una tria de fragments crítics sobre Shakespeare de Mario Praz, Kenneth Clark, Walter Raleigh i Erich Auerbach. Són unes notes molt breus que vaig prendre, ja fa temps, per aprofitar-les en les meues classes. Poc profit n’he tret, perquè les havia oblidades. Tant se val. Ara que les he «recordat», o recuperat, m’agradaria compartir-les amb els lectors de la serp blanca. Penjades al blog, jo també les podré retrobar més fàcilment. Aquí teniu aquesta tria d’alguns fragments crítics sobre Shakespeare:
Complexitat d’impressions que rebem dels seus drames, de manera que no és possible imaginar-los a través d’una determinada estructura filosòfica o, millor encara, és possible veure’n moltes. Només pot dir-se que l’interès permanent de Shakespeare està en l’espectacle de l’home, en el seu esforç ardu per la recerca del bé, en un interès moral més que no religiós, en un sentiment que Schlegel va definir "de la dignitat humana”.
És a dir, el geni de reviure com a experiències pròpies i exaltants, com a coses percebudes per la seua naturalesa sensible els conflictes de l’ànima humana. Shakespeare sent la vida com a tragèdia, no com a filosofia; com a sentiment i imatge més que no com a idea.
Les obres de Shakespeare són, entre altres coses, el compliment poètic de l’honradesa intel·lectual de Montaigne; efectivament, sabem que la traducció de Montaigne per Florio el va impressionar profundament. Però l’escepticisme de Shakespeare era més complet i més incòmode. En lloc del distanciament de Montaigne, hi ha un esperit de participació apassionada; i en lloc de l’assaig, hi ha la comunicació urgent de l’escena.
Les moltes al·lusions que fa Shakespeare a la filosofia i a la raó mostren que poc que hi confiava.
Totes les doctrines i teories que fan referència al lloc de l’home en l’univers, i a l’origen del mal, són pobres i parcials enfront de l’enlluernadora visió del llastimós estat de la humanitat que és revelat per la tragèdia.
L’antiguitat veia els fets dramàtics de la vida humana sobretot en forma d’alteracions de la fortuna, que li arriben a l’home des de fora i des de dalt, mentre que en el model isabelí, la primera forma pròpiament moderna de la tragèdia, el caràcter peculiar de l’heroi imposa amb molt més vigor la significació de font del seu destí.
La tragèdia en les peces isabelines procedeix directament dels cor dels mateixos personatges. Hamlet és Hamlet no a causa d’un déu capritxós que l’ha obligat a moure’s en direcció a un fi tràgic, sinó perquè hi ha en ell una essència única que el fa incapaç d’obrar d’una altra manera.
El teatre isabelí ofereix un món humà molt més variat que el teatre antic; té a la seua disposició tots els països i èpoques i, com a tema, totes les combinacions de la fantasia; els assumptes vénen de la història nacional i de la romana, dels remots temps llegendaris, de contes i faules; els escenaris són Anglaterra, Escòcia, França, Dinamarca, Itàlia, Espanya, les illes de la Mediterrània; d’Orient, la Grècia antiga, Roma i Egipte. El segle xvi té ja un alt grau de consciència històrica i de perspectiva.
L’humanisme, amb el seu programa de restauració de les antigues formes de vida i d’expressió, és el primer a crear una visió històrica profunda. S’hi afegeix, al segle xvi, la influència dels grans descobriments, que van eixamplar impetuosament l’horitzó geogràfic i cultural i, amb ell, les idees sobre els modes possibles de vida humana. El cisma eclesiàstic va contribuir per la seua banda a confrontar uns amb altres els distints grups humans; així que, en lloc del contrast relativament senzill entre grecs o romans i bàrbars, o entre cristians i pagans, es va difondre una imatge de la societat humana molt més complexa.
La realitat en què viuen els homes es transforma: es fa més àmplia, més rica en possibilitats sense límits, amb la qual cosa es transforma també, en idèntic sentit, en tant que objecte de representació. El cercle de vida representat cada vegada ja no és l’únic possible, o una parcel·la de l’únic possible i sòlidament circumscrit; molt sovint, es passa d’un cercle de vida a un altre, i fins i tot en els casos en què no ocorre això, es percep, com a base de la representació, una consciència més lliure i que abraça un món il·limitat.
El gran ordre medieval passa a un segon pla; el drama humà té el seu propi ordre en ell mateix. La dissolució del cristianisme medieval, que es produeix a través de grans crisis, impulsa a un desig dinàmic d’autoorientació, a una voluntat de recerca de les forces secretes de la vida: una prodigiosa simpatia sembla impregnar el món.
L’obra de Shakespeare ens mostra el desplegament de les forces ja alliberades i que, tanmateix, porten amb elles tota la riquesa moral del passat; però molt aviat van dominar les reaccions restringents.
El món moral i intel·lectual de Shakespeare és, per això mateix, molt més mogut, de moltes més capes i centrat en si mateix, més dramàtic ja, abans de concedir qualsevol acció, que el de l’antiguitat; el terra mateix sobre el qual es mouen els homes i ocorren els fets és més insegur i sembla estar sacsejat per moviments interns, no hi ha com a fons un món tranquil, sinó constantment renovat per les forces més variades.
En la tragèdia antiga el filosofar és la majoria de les vegades antidramàtic; es tracta de sentències, abstretes dels esdeveniments i generalitats, despreses dels personatges i del seu destí. En els drames de Shakespeare la filosofia es torna personal, sorgeix espontàniament de la situació real del qui parla i està lligada a ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada