Fugint d’Europa

El 1976 va morir a Nova York, oblidat i desconegut del públic literari, l’escriptor jueu Soma Morgenstern. Nascut a la Galítzia oriental el 1890 dins d’una família jueva ortodoxa, havia arribat l’any 1941 als Estats Units fugint dels nazis. El 1946 li va ser concedida la ciutadania nord-americana. La pèrdua de llocs, d’escrits i documents, d’amics, la desaparició de gran part de la seua família en els camps de concentració, el descobriment de l’extrem a què havien arribat els crims dels nazis, el van enfonsar en una profunda depressió de la qual no es va recuperar mai més.

Amic íntim de Joseph Roth i Alban Berg, relacionat amb escriptors i músics com Stefan Zweig i Otto Klemperer, Anton Webern i Robert Musil, Elias Canetti i Hermann Broch, Morgenstern va ser un exponent destacat d’aquella brillant cultura centreuropea, elaborada en gran part per jueus, i que seria esborrada per sempre durant la Segona Guerra Mundial. A finals de 1935 va aparèixer la seua novel·la El fill del fill pròdig, la primera d’una trilogia. Aquesta obra va ser l’única que es va publicar, en vida de l’autor, en la seua llengua original.

A partir de 1994 es va començar a recuperar la seua obra, que va començar a editar-se completa i en la seua llengua original, en alemany. L’editorial Pre-Textos va iniciar en el 2000 la traducció dels seus llibres de memòries amb Huída y fin de Joseph Roth, que va continuar amb el volum Alban Berg y sus ídolos. El 2005 l’editorial Minúscula es va afegir a la difusió de l’obra de Morgenstern amb la publicació d’un altre volum de memòries: En otro tiempo. Años de juventud en Galitzia oriental.

Antologia portàtil de la poesia universal (53): Shakespeare

                         

                            18
És que puc comparar-te a un jorn d’estiu,
quan tu ets més adorable i més clement?
Brots tendres bat l’oratge intempestiu
i el bon temps s’interromp sobtadament.

Hi ha cops que un fulgor ardent el cel domina
i cops que l’or del cel a penes dura;
tota bellesa fatalment declina
per l’atzar o pel curs de la Natura.

Però jo veig perenne el teu estat
i sense perdre un bri de gentilesa.
No et retindrà la Mort al seu costat
si un vers etern el teu encant palesa.

Mentre l’ull miri i l’home no hagi mort,
viurà el meu vers i et donarà suport.

William Shakespeare (1564-1616)

(William Shakespeare, Tots els sonets. Adesiara. Traducció de Gerard Vergés)

Un embassament de merda d’unes proporcions fantàstiques

Havia demanat a Eva, de Fan set, que em reservés el primer exemplar que arribés a la llibreria. Divendres passat, aprofitant un buit a l’institut, m’hi vaig acostar i el vaig arreplegar. Allí mateix vaig començar a fullejar-lo, cada vegada més entusiasmat. Mentre tornava a l’institut, aprofitava els semàfors que se’m posaven en roig per llegir-ne un fragment o altre. De vesprada, només arribar a Polinyà, em vaig estirar al sofà i el vaig llegir gairebé d’una tirada, llapis en mà: Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, un llibre inèdit de Josep Pla, publicat al cap de més de trenta-cinc anys de la seua mort. 

Aquest llibre, l’aparició del qual no és cap exageració afirmar que constitueix un autèntic esdeveniment literari, recull una sèrie de textos redactats a finals dels 50 i durant la dècada dels 60 del segle passat. A diferència dels dietaris inèdits de la mateixa època que s’han donat a conèixer recentment en La vida lenta, aquests textos estaven pensats per ser publicats i havien quedat totalment enllestits per formar part d’un volum de continuació de les Notes disperses (volum 12 de l’Obra Completa), que van ser continuades, de fet, per les Notes per a Sílvia i per les Notes del capvesprol (volums 26 i 36 de l’Obra Completa respectivament). Però els textos que es publiquen ara no s’hi van incloure. Per què?