diumenge, 3 de desembre de 2017

Un embassament de merda d’unes proporcions fantàstiques

Havia demanat a Eva, de Fan set, que em reservés el primer exemplar que arribés a la llibreria. Divendres passat, aprofitant un buit a l’institut, m’hi vaig acostar i el vaig arreplegar. Allí mateix vaig començar a fullejar-lo, cada vegada més entusiasmat. Mentre tornava a l’institut, aprofitava els semàfors que se’m posaven en roig per llegir-ne un fragment o altre. De vesprada, només arribar a Polinyà, em vaig estirar al sofà i el vaig llegir gairebé d’una tirada, llapis en mà: Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, un llibre inèdit de Josep Pla, publicat al cap de més de trenta-cinc anys de la seua mort. 

Aquest llibre, l’aparició del qual no és cap exageració afirmar que constitueix un autèntic esdeveniment literari, recull una sèrie de textos redactats a finals dels 50 i durant la dècada dels 60 del segle passat. A diferència dels dietaris inèdits de la mateixa època que s’han donat a conèixer recentment en La vida lenta, aquests textos estaven pensats per ser publicats i havien quedat totalment enllestits per formar part d’un volum de continuació de les Notes disperses (volum 12 de l’Obra Completa), que van ser continuades, de fet, per les Notes per a Sílvia i per les Notes del capvesprol (volums 26 i 36 de l’Obra Completa respectivament). Però els textos que es publiquen ara no s’hi van incloure. Per què? 

El motiu sembla ben clar: la censura. Francesc Montero, que ha preparat l’edició d’aquests papers i els ha acompanyat d’una detallada introducció, afirma que «els motius pels quals van ser descartats no són coneguts, però, com podrà observar el lector, és obvi que una bona part eren inacceptables en aquells anys, i molts altres eren susceptibles de rebre la tisorada franquista. De ben segur autor i editor devien preferir evitar la topada amb les autoritats autocensurant els materials del llibre: amb tota probabilitat, el mateix Pla ja devia descartar tots els fragments crítics amb el règim i la situació política i social del moment, així com les valoracions de la cultura catalana que podien llegir-se en clau catalanista i contràries al règim, i també les referències eròtiques o sexuals excessives per a la permissivitat de la censura». 

He comentat alguna vegada que, per a mi, les Notes disperses és el millor llibre de Pla. És una obra que respira amb una gran llibertat, d’una enorme varietat. Combina la reflexió assagística, la descripció del paisatge i el retrat d’amics i coneguts amb l’aforisme i l’anècdota, els records puntuals, les anotacions de lectures… Es tracta, com destaca Francesc Montero, d’«una prosa de gènere inclassificable i d'estil natural malgrat el fragmentarisme, a cavall de les memòries, la reflexió assagística, els records puntuals, les anotacions de lectures…» Els textos recollits en Fer-se totes les il·lusions possibles són d’una qualitat semblant als publicats en les Notes disperses, i això és dir molt, però sorprendran els lectors de Pla per la seua contundència, per la seua llibertat, i per l’absència total de la ironia impostada que llasta tantes de les pàgines que va escriure després del 1939. La franquesa i el to directe d’aquestes notes recorden els llibres publicats per Pla abans de la guerra d’Espanya.

Francesc Montero les ha organitzades en sis grans blocs, que no són temàtics per no «perdre de vista que precisament la dispersió i la manca d'un ordre establert era el propòsit que l'autor perseguia». De tota manera, s’hi poden «destriar alguns temes que acaben destacant sobre la resta i adquirint certa entitat pròpia». Hi ha, en primer lloc, una sèrie de caràcter assagístic al voltant del que Josep Pla anomena la «malaltia nacional catalana» i la situació general del país, en la qual podem copsar la influència del pensament de Jaume Vicens Vives. Per a Pla, la característica essencial del català és, en les seues paraules, «un sentiment d’inferioritat permanent. Això ha creat una psicologia curiosa: la psicologia d’un home penjat a mig aire, que té por d’ésser ell mateix i al mateix temps que no pot deixar d’ésser ell mateix, que refusa d’acceptar-se tal com és i alhora que no pot deixar d’ésser tal com és». 

Aquesta patologia col·lectiva, malgrat els esforços que s’han fet últimament per superar-la, no ha desaparegut encara. Més d’un i més d’una es podria estalviar una visita al psiquiatra llegint aquests textos de Pla. La curació, és clar, resulta més problemàtica. En altres notes, però, Pla deixa de banda la caracterització psicològica dels catalans, que recorda alguns dels trets assenyalats sovint com a típics de la psicologia social dels jueus, i apunta directament a la realitat política i social que li va tocar viure, a la qual es refereix sovint amb els termes d’«abjecció» i «cretinització». Sobre el gloriós exèrcit espanyol, afirma que sent incapaç «de qualsevol acció militar exterior, per subsistir s’ha convertit en el braç armat de la diferència de classes —vull dir que l’exèrcit és un exèrcit de guerra civil, amb el matís concret de guerra social. És per això que Església, militarisme, latifundisme i burgesia són exactament el mateix, és la mateixa lligada». Unes pàgines més endavant, Pla defineix l’Espanya dels anys seixanta amb aquestes paraules, que, més de cinquanta anys després, es mantenen vigents: «Espanya, que amb l’estabilització i la llibertat econòmica sembla haver liquidat al mínim —externament, almenys, parlant— els fets aparatosos d’estraperlo, és un embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques». La precisió i l’exactitud són les marques inequívoques de tot gran escriptor. 

Igual que en les Notes disperses, en aquest llibre trobem moltes citacions de lectures (del Diccionario de Coromines, de Leáutaud, de Proust, de Johnson, d’Unamuno…) i valoracions d’escriptors: Sagarra, Carner, Miquel Llor, Víctor Català, Domènec Guansé, Fuster, Spinoza, Plató, Rousseau, Voltaire, entre molts altres. Alguna mostra, com ara aquesta estocada a Maurici Serrahima: «si no vaig equivocat, el senyor Serrahima té una capacitat per escriure fabulosa, almenys en la nostra llengua. És tan ràpid i eficient que només pot escriure banalitats. És un escriptor fàcil i considerable». I aquest bell elogi de Spinoza: «trobo avui, complerts ja els seixanta anys, que és molt més vivent i fascinador que quan vaig començar de llegir-lo a vint anys». 

Hi ha, també, notes sorgides arran de trobades, converses i tertúlies amb gent diversa del món polític, econòmic, cultural i artístic, que donen peu a reflexions i opinions; records i valoracions de Pla al voltant de la seua participació en la revista Destino, sensacions i emocions viscudes, impressions eròtiques de joventut i records d’escenes viscudes als bordells, etc. Aquestes notes, d’extensió variable, de vegades prenen una concisió aforística, com ara aquesta: «El castellà: idioma magnífic per utilitzar sobretot quan no es té raó». O aquesta altra, estranya i al·lucinada: «Fum llunyà. Deuen cremar cadàvers».

Entre les nombroses anècdotes reportades, em quede amb la que conta Pla del seu avi matern: «L’avi matern era ferrer. Treballava molt i dormia poc. M’han contat que dormia amb una cama nua fora dels abrigalls i quan se li refredava massa saltava de peus a terra. Aquest despertador tan original m’ha fet posar algunes vegades la pell de gallina». 

Evidentment, el títol d’aquest llibre no és de Pla, sinó del curador de l’edició, que l’ha extret de la nota següent: «Res em fa il·lusió. Quan em parlen de la felicitat, la cursileria de la paraula em fa rebentar de riure. L’ideal consisteix en fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap. Decepcionant, depriment, però què hi voleu fer?» A mi m’hauria agradat més, simplement, Altres notes disperses. Però això no té cap importància, és clar. 

En una altra nota, més intel·ligent i meditada, Pla constata que «les relacions entre els sexes són, en general, decepcionants i és per aquesta raó que totes les passions acaben —o gairebé— en decepcions terribles. Ara bé: així com les passions no treuen cap a res, les decepcions poden raonar-se —poden esdevenir decepcions raonables, matrimonis de raó, etc. El que s’anomena la felicitat, no és res més que una decepció raonable, enraonada. Més enllà només hi ha dolor i misèria». Aquest sentiment de decepció, raonable o no, s’ha de relacionar amb actitud desconfiada i alerta, perquè «s’ha de desconfiar d’un mateix, dels altres (homes i dones), de tot plegat. No us deixeu mai enlluernar per les frases brillants. Ara, la desconfiança no s’ha de demostrar mai; és una posició particular i reservada». En tot cas, decepcionat o desconfiat, Pla mostra sempre en aquests escrits un interès viu, que no decau mai, per tots els aspectes de la vida, i el convenciment, més enllà del cinisme i del desengany, que «sense un punt de passió, petit o gros, una ombra de fe, el mal d’aquest món és insuportable, i no s’arriba a fer mai res». 

Tant de bo puguem llegir ben aviat més inèdits de Pla. En una nota de Fer-se totes les il·lusions possibles Pla es refereix a la seua «correspondència (pornogràfica) amb A.», que «trobo plena d’encant i divertidíssima». La podrem llegir alguna vegada? O, més probablement, hem de donar-la per perduda o destruïda per sempre? De moment, espere amb candeletes la publicació de l’epistolari de Pla amb Gaziel (Estimat amic. Correspondència 1941-1964, en edició de Manuel Llanas), que arribarà dins de poc a les llibreries.