La literatura admirable

S’acaba de publicar La literatura admirable. Del Génesis a Lolita, un volum de 700 pàgines, dirigit per Jordi Llovet, que recull cinquanta assaigs de diversos autors sobre cinquanta obres de la literatura universal. Llovet, a més de dirigir-ne l’edició, ha redactat la introducció que l’encapçala, unes entrades a cada una de les èpoques en què es classifiquen les cinquanta obres triades —Las literaturas clásicas, Las literaturas de la edad media, La época moderna i La época contemporánea— i els assaigs dedicats al Pickwick de Dickens i a Ficciones de Borges. 

La majoria dels assaigs recollits en aquest llibre tenen l’origen en les lliçons de literatura universal organitzades per l’Institut d’Humanitats de Barcelona. La literatura admirable complementa així el gruixut volum de Lecciones de literatura universal, prop de 1200 pàgines, editat també per Llovet, i que tenia igualment el seu origen en un anterior cicle de lliçons o conferències oferides per la mateixa institució. 

Al final del volum l’editor presenta una breu bibliografia sobre cada una de les obres analitzades: una bona edició en la llengua original, les millors traduccions al castellà i els millors textos de crítica literària sobre l’obra. També hi ha una bibliografia sintètica sobre la tradició clàssica, ja que un dels propòsits de La literatura admirable és «convencer al lector de que toda nuestra historia literaria —vale decir, la que empieza en los pueblos de Israel y de Grecia— es un largo curso y discurso que ofrece a nuestra civilización occidental una unidad que, analizada la “tradición” bajo otros baremos, parece hoy aniquilada». 

Com adverteix Llovet en la introducció, les cinquanta obres seleccionades en La literatura admirable no pretenen ser un cànon, sinó una mostra «representativa, elocuente, placentera y didáctica» de la producció literària de la tradició occidental, des de la Bíblia fins al segle XX. Llovet justifica aquesta actitud prudent i entenimentada perquè, com ell mateix assenyala, tot cànon pateix sempre d’un grau més o menys gran d’arbitrarietat: les llistes o hit-parades es poden elaborar a partir de punts de vista molt diferents, com ara el gust popular, els criteris establerts pels acadèmics o les diferents àrees idiomàtiques dels lectors. A més, els cànons varien segons l’època en què es van elaborar. Per a mi, la principal característica, o inconvenient, dels cànons, llistes o antologies, tant se val com es diguen, és que solen ser una mica previsibles i, per tant, obvis. Poser està bé que siga així. El lector que no tinga encara a les mans La literatura admirable pot estar segur que hi trobarà l’Odissea, i algun Shakespeare, i algun Tolstoi (però, Guerra i pau o Anna Karènina?). I no s’equivocarà. En el llibre que ens ocupa s’ha intentat corregir aquest «inconvenient» amb algunes sorpreses en la tria de les obres. Així, l’assaig sobre Joyce, a cura de Joaquim Mallafrè, està centrat en Dublinesos i no en Ulisses. N’hi ha un altre sobre Villette, de Charlotte Brontë, mentre que n’ha quedat fora Cims borrascosos, d’Emily Brontë. També s’han triat algunes novel·les importants que no solen aparèixer en aquestes seleccions «canòniques», com ara La Princesa de Clèves, de Madame de Lafayette, Les amistats perilloses, de Pierre Choderlos de Laclos o Manon Lescaut, d’Antoine-François Prévost. S’hi han seleccionat dues obres de la literatura catalana: la Crònica, de Ramon Muntaner, i El quadern gris, de Josep Pla. Anton Maria Espadaler ha redactat els assaigs sobre cada una.

En definitiva, l’objectiu de La literatura admirable, més que establir un cànon, és «estimular la lectura de los grandes clásicos de Occidente», cada un dels quals «reproduce, condensa y modifica una larga tradición». De fet, una de les funcions de la crítica literària és incitar a la lectura d’una obra, abans d’haver-la llegida, o aprofundir-ne i enriquir-ne la lectura, després d’haver-la feta. Però la crítica literària també té sentit per ella mateixa i de vegades pot tenir més interès que l’obra criticada. Disculpeu-me l’heretgia, suposant que ho siga. Aquest llibre, a més, permet de fer-ne una lectura fragmentària, botant d’un assaig a un altre, cosa que sempre és agradable. 

Cànons a banda, Llovet recomana l’estratègia de no llegir massa llibres, sinó pocs —els millors si és possible—, i a fons. És un punt de vista discutible, i que he tractat en alguns dels contrapunts de La literatura recordada. El fet és que no sempre ens ve de gust llegir Shakespeare o qualsevol altre autor igualment il·lustre. Sempre perdiu, també cansa! A més, els llibres «dolents» també són importants o, com a mínim, fan el seu paper. 

En les cinquanta obres seleccionades hi predominen clarament els narradors, especialment els novel·listes. Jordi Llovet fa saber que això és així per desig explícit de l’editor, en el sentit comercial del terme. No hi busqueu un article sobre els Assaigs de Montaigne, doncs. Els criteris econòmics mereixen el màxim respecte. No hi ha res a dir. Però se’m fa estranya aquesta reducció de la literatura a la «ficció» i, més concretament, a la ficció narrativa. Cada vegada estic més convençut que la literatura està formada per tots els textos, «literaris» o no: per tot el que està escrit. 

Una remarca sobre el títol d’aquest llibre. No sé, potser sóc una mica retorçut i mal pensat, però això de la literatura «admirable» em suggereix la idea de la literatura «no llegida». Tant se val, encara som a temps de corregir els nostres dèficits o defectes!