En un text que ara no sé localitzar, Jorge Luis Borges parlava d’alguns dels grans lectors que recorda la història, com l’escriptor anglès Thomas Macaulay. No recorde quins altres autors esmentava. Potser va incloure també en aquesta llista el doctor Johnson i —un dels més antics— Plini el Vell.
En una carta adreçada a un Bebi Màcer (III, 5) Plini el Jove fa un retrat de la personalitat literària del seu oncle. Comença fent un catàleg dels llibres que va escriure, entre els quals hi havia Dos llibres de la vida de Pomponi Secundus, Vint llibres de les guerres de Germània, Vuit llibres del llenguatge dubtós… A nosaltres només ens ha arribat la Història natural, en 37 llibres, que deu ser una mina. Plini el Vell va escriure i va llegir moltíssim. Solia dir que «no hi havia llibre tan dolent que no fos de profit en alguna de les seves parts». Aquesta citació, que tots coneixem i que hem sentit tantes vegades com una sentència optimista, irrefutable, es troba en aquesta carta del seu nebot.
Després del dinar, a l’estiu, Plini el Vell s’estirava al sol mentre li llegien un llibre. Prenia notes de tot el que llegia. Després de prendre el sol, es rentava amb aigua freda i dormia una mica. Tot seguit, treballava fins a l’hora de sopar. Durant el sopar continuava llegint un llibre i prenent notes. Una vegada, un amic seu va interrompre la lectura, perquè el lector recitava malament, demanant-li de tornar a començar. Plini el Vell li va dir: «ho havies entès, veritat?» I com que aquell li va dir que sí: «aleshores, per què interrompies? Hem perdut ben bé deu ratlles per aquesta interrupció teva». Tan gran era el seu aprofitament del temps!, s’exclama el Jove. El Vell sabia que la vida és breu i la llista de llibres ben llarga.
Sempre es feia dur en llitera, fins i tot a Roma, perquè així podia aprofitar el temps per a llegir. Una vegada va renyir el seu nebot perquè es passejava. Al seu parer, tot el temps que no es dedicava a l’estudi —a llegir i a escriure— era un temps perdut. A la seua mort va deixar cent seixanta quaderns sense corregir, «escrits a les dues cares i en lletra atapeïdíssima». Plini el Jove observa que tots els qui s’ocupen de les lletres, si es posen al costat del seu oncle, hauran de reconèixer, enrojolats, que no són més que uns dormilegues i uns ganduls.
He espigolat en les Cartes de Plini algunes reflexions sobre la lectura que m’han interessat. En una carta a un Fuscus (VII, 9), que li demana a quina mena d’estudis convé que es dedique, ara que té temps, Plini li contesta que un dels més útils és traduir del grec al llatí i del llatí al grec, perquè amb aquest exercici s’obté «justesa i esplendor d’expressió, abundor de figures, força expositiva i, a més, amb la imitació dels millors autors, un poder d’inventiva semblant al d’ells». I el que és més important: «al mateix temps aquelles coses que passen per alt al que llegeix no poden escapar al que tradueix». És a dir, que traduir seria la manera més profunda i més intensa de llegir.
En la mateixa carta, Plini recomana a Fuscus d’escollir bé els millors autors de cada gènere, perquè «cal que hom llegeixi molt, no moltes obres». Lectura intensiva contra lectura extensiva. Plini el Jove tenia al seu estudi tenia un armari on guardava els llibres que rellegia sovint.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada