diumenge, 2 de desembre de 2018

Un assaig de Salvador Ortells sobre la poesia de Joan Fuster

En molt poc de temps, Salvador Ortells ha publicat dos llibres que representen un important pas endavant en el coneixement de l’obra poètica de Fuster i, per extensió, del conjunt de la seua obra literària. El primer, Poemes inèdits, recull l’edició de vint-i-sis poemes de Fuster, de diverses èpoques i estils, que per una raó o altra havien restat inèdits. Al cap de poc, ha aparegut Veure dins els versos. La poesia de Joan Fuster, assaig elaborat a partir de la tesi doctoral de l’autor.

Salvador Ortells ha dut a terme en aquest llibre un estudi sistemàtic i rigorós de la poesia de Fuster. No s’ha limitat, però, a fer-ne un catàleg, sinó que l’ha analitzada també. En aquest sentit, són excel·lents els comentaris que dedica a «Criatura dolcíssima» i «Poema sobre València». La mateixa classificació, de fet, ja comporta un primer intent d’anàlisi. Ortells no ha agrupat els llibres de poemes de Fuster per ordre cronològic i ha seguit un criteri aproximativament estètic. Així, distingeix un cicle líric, més tradicional formalment, que inclouria Sobre Narcís, 3 poemes, Ales o mans i Escrit per al silenci, «deutores d'una estètica amb predomini de la tradició simbolista i postsimbolista, malgrat la presència d'imatgeria surrealista» i, en un altre bloc, a l’extrem oposat, un «cicle antilíric», més experimental en la forma i irreverent en el contingut, que comprèn Ofici de difunt, Poemes per fer i l’«Elegia a Rabelais» publicada en el Diari. En aquests títols Fuster s’allunya de l’estètica postsimbolista dels primers llibres. La tendència surrealista és ara la preeminent. 

Els llibres del cicle antilíric responien a la concepció poètica que Fuster va sintetitzar en un dels seus aforismes més citats: «Penso que la poesia que pertoca de fer en el nostre temps hauria de ser una poesia informada per la ira o pel sarcasme. O per la ira, simplement: perquè, en últim terme, el sarcasme no és sinó una ira atenuada per la insídia». Salvador Ortells apunta que probablement aquest aforisme és de la mateixa època que Ofici de difunt, escrit d’una tirada en un rotllo de paper higiènic i primera mostra poètica d’aquest abandonament del lirisme. 

Però els llibres del cicle antilíric no van poder ser publicats. La censura ho va impedir. Per a Ortells, aquest fet, entre altres, va contribuir a l’abandonament de la poesia per part de Fuster: «de segur, la impossibilitat de donar a conèixer els poemes més transgressors li produí un sentiment d'impotència difícil de pair. En circumstàncies menys adverses, la projecció que li hauria suposat la publicació el 1950 d'un llibre tan innovador com Ofici de difunt hauria capgirat la situació. Ell mateix reconeixia aquesta evidència en les notes addicionals a l'entrada del Diari 1952-1960 en què inserí l'”Elegia a Rabelais”». A més, encara que després del 1954 l’assaig va monopolitzar l’obra literària de Fuster, «no és menys cert que se sentia vinculat a la poesia». Potser, en el fons, suggereix Ortells, Fuster mai no deixà de sentir-se poeta. Fins i tot algunes de les característiques de la seua prosa, com ara l’adjectivació sorprenent, brillant i enlluernadora, caldria atribuir-les a un impuls poètic que es va trasmudar, però que no va desaparèixer mai del tot. També, a la influència del surrealisme, pel qual Fuster va mostrar un gran interès des dels seus inicis literaris. 

Veure dins els versos està animat de cap a cap per un impuls inicial que li dóna tensió i que constitueix una mena de fil conductor. Com assenyala l’autor en les primeres pàgines, «a pesar de l’actitud displicent que adoptà envers la seua poesia, s’intueix en Fuster una resistència íntima, aparentment irracional, a silenciar la veu del poeta que fou i que, a estones espaiades, continuava sent. En el fons aquesta actitud ambivalent ha estat un dels motius que m’ha empès a estudiar-la, i no el menor». 

Salvador Ortells ha volgut corregir amb Veure dins els versos la visió escindida entre un Fuster poeta i un Fuster assagista, i explicar les raons del seu abandonament de la poesia més enllà del que va dir el propi Fuster. Per què va abandonar la poesia just quan començava a tenir un reconeixement unànime com a poeta? El fet de voler-se dedicar exclusivament a l’assaig no convenç Ortells, «ja que el Fuster assagista convisqué des dels inicis amb el poeta». Algunes de les raons les va exposar en diversos papers, però unes altres se les va reservar, o no les va explicitar mai. El fet constatable és «que a partir de 1954 Fuster deixà d'escriure versos amb regularitat». Es pot afirmar, també, que «l’afany discursiu de Fuster envaïa així la seua poesia fins a conduir-la a un punt sense retorn. Amb els matisos que es vulguen, acabava de signar l'acta de defunció com a poeta».

El llibre de Salvador Ortells està basat en una lectura en profunditat de la poesia de Fuster i també en un minuciós treball d’arxiu. Amb documents a la mà, ha precisat alguns fets fonamentals de la seua història literària, com ara que tant els primers textos en prosa com els poemes publicats de Fuster van ser escrits en català. Els poemes que publicava en castellà en Verbo, els havia escrits prèviament en català i els traduïa a posteriori al castellà per exigència de José Albi. La mateixa actitud honesta, en el sentit de fonamentada, fruit de la lectura atenta dels textos, es mostra en les pàgines que dedica al caràcter homoeròtic de la lírica amorosa de Fuster. Tot plegat fa d’aquest llibre una aportació de primer ordre al coneixement de l’obra literària de Joan Fuster.